Dissabte temperat

La Mònica anava a treballar pensant en totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a prop d’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser era una nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel. Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però de ben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demà s’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-se cada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase que més l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, de camí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràctica per tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havien vingut a comprar.

Col·locar la punta del dit sobre la balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que els panelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor que sobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per les plates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparades sota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguir entaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16 peces.

Ei! I sense deixar de banda l’estètica. Perquè la Mònica col·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perles al coll de les senyores distingides.

Havia menjat d’una revolada i no havia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminant ràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quan un gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciós dels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixos macarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallà a la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven de plata.

La Mònica obria la porta de l’establiment decidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser la treballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costat de l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat les lentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís al BonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona. 

Ahir vaig conèixer un artista

Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.

Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.

Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.

Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!

Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.

... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.


En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.
 
Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!


És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
 ...thank you Mr. Nyman.

PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.

Candida

Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!

Sentiments contradictoris

Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.

Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.

Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.

Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)

Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.

Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.

Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.


Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?

Bon dia, va.

Sembla que les emocions no t’avisin mai perquè arriben de cop i volta, però, imperceptiblement, una mirada perduda en un punt que s’ha desestabilitzat sense voler-ho, o una mà tancada aguantant el cap que té ganes de defallir, et fan notar que la por t’ha atrapat i que hauràs de barallar-t’hi per véncer-la.

Por al desconegut, que no és res més que la pròxima decisió.

Trobo lícit que hi hagi envejosos d’aquells que mai tenen por de la pròxima decisió. Aquells que tiren milles sense mirar enrere i quasi sense pensar. A mi em costa horrors. I no és indecisió. La fermesa i la idea hi són amb l’entitat d’una columna o una piràmide egípcia. Però com costa no patir només de veure-les tant grans, poderoses i eternes.

I sí no va bé? Sé que anirà bé. Però... i si el silenci es fa més gran?

Para i respira unes quantes vegades, quin coi de remei és aquest? La decisió et seguirà esperant a la cantonada, amagada sota el vel de la sorpresa. I segurament només hi ha una solució; destapar-lo per penjar-te’l al coll o deixar-lo sobre la cadira.

Quin tant per cent de feina i de sort hi ha en l’acció d’agafar el vel? Cadascú se sap els seus. El que està clar és que en les decisions no hi ha ni un ni l’altre.

La decisió no porta feina ni sort. Sempre tot vé d’abans o se’n va fins després.

Vivim l’etern moment que no és.

Vivim doncs per favor.

La mort és veritat. Per molts anys

Només hi ha una norma. Només hi ha una llei que no admet trampes. Sí. exacta, aquesta és la mort.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
 Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.


PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics?  i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.

Una tarda

Crec que mai podria escriure amb rock dur.

Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig de Minesotta.

Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. Posaré REPEAT a la Simone eternament.

Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i tenia la panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com si acabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.

Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unes quantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.

No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però ara em sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.

El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents, mentre la Simone ha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquells pessics.

I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacle està fet per.

El repicar de mans.

Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.

Què més voleu que us digui?

Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meus dits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.

Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa. En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis en senyal de resignació.

M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.


Sinnerman