Lena, Lena, Lena.

Fa unes setmanes era a la Barnes & Noble d'Union Square on Lena Dunham feia la presentació i firma del seu llibre. No vaig poder veure-la en persona. Feia moltes hores (i fins i tot una nit) que una munió de jovenetes, dones, i algun noi, s'havien apoderat de tots els bracelets per poder ser a la sala on tindria lloc l'esdeveniment. De fet, la planta. La 4a planta de la Barnes & Nobles tota per Dunham. 

Si algun comprador volia un llibre d'allà dalt, havia d'esperar que un treballador li anés a cercar, o directament, tornar un altre dia.

Tothom esperant al tercer pis, on també hi havia una grandiosa cua de gent amb uns altres bracelets (els quals no els permetien ser a la presentació, però sí que la Lena els signés la seva còpia del llibre més tard) asseguts a terra, arrepenjats a les prestatgeries, fullejant el llibre de la famosa productora i escriptora i directora i model de conducta. Pengim-penjam, una corrua llarga i tortuosa de persones. Una noia que corria per allà em va dir que uns dies abans per la presentació de la Hillary Clinton, encara hi havia més gent. I jo em vaig preguntar:
-Amb aquestes aglomeracions, per què no feu les presentacions directament a la plaça de la Unió? Que la teniu davant!.

A les escales mecàniques, barrant el pas, un senyor de seguretat deixava passar les persones que eren a la llista. Talment com a qualsevol festa selecta. Algunes senyores pujaven amb una altivesa estúpida (aquella que et trobes a qualsevol lloc del món) i d'altres persones, sobretot la parella de Dunham -Jack Antonoff-  i la seva amiga i il·lustradora del llibre, Joana Avillez (Instagram bufó: joanaavillez), pujaven sense estirabots i relaxats ells. Amb la feina feta. 

En aquella planta, on també hi ha la cafeteria i un parell de pantalles, hi van sintonitzar la presentació que va començar amb el monòleg de la comediant i feminista Amy Schumer. Després, Lena va llegir alguns paràgrafs del seu llibre "Not that kind of girl" i després ella i Amy van respondre unes quantes preguntes, que anaven llegint de paperets dipositats per l'audiència en un cabàs menut. 

Servidora estava una mica descoratjada. No és fàcil tenir l'edat de Dunham, ésser de vegades comparada amb ella, ser una dona refotudament somniadora (segon mal devastador) i mandrosa (primer mal devastador), tenir l'ànim d'escriure sobre el nostre dia a dia i, fer-ho! (de tant en tant), i veure que no, que ni signo llibres, i que de fet, ni en publico. 

God.

Segons com, ser a primera línia de foc -pel que fa al cas, viure a Nova York- és molt fotut. D'altra banda, veure'ls de tant a prop, compartint el mateix paisatge urbà, els fa persones de carn i ossos, se't fa ben clar que fan un riu cada matí igual que tu.
D'aquesta manera tot és més fàcil de païr.

Bé, d'ençà que havia arribat a la presentació havia decidit que com que no aconseguiria que me'l signés no me'l comprava. Saps aquella fórmula de la gelosia: Ah, jo també puc escriure el que ella escriu, no aprendré res llegint-me aquest llibre, doncs no me'l llegiré. Doncs aquesta. L'orgullet.
Ei. Però estic molt contenta per ella i segueixo sent fan de GIRLS. Encara que em sembla que ja és una sèrie desfasada. Ella no és indie, és una celebrity, i això es nota a tots nivells.
La que sí continua sent una indie és la Jemima Kirke. Encara que sortís a mil capítols de Girls ho continuaria sent.

La desolació va fer que acabés travessant Union Square direcció al metro amb tres llibres d'autoajuda. Bé, un era el típic: 1001 frases per tenir confiança en un mateix, l'altre es titulava "Own your future", autoajuda de l'apartat que ells anomenen "career"... La tesi és que en una economia tant insegura ens hem de convertit tots plegats en emprenedors...i finalment, una mica de magia (no pot faltar tractant-se de mi), abraçar la sincronicitat, les coincidències, tralarí-tralarà. D'una senyora molt cristiana anomenada Carol Lynn Pearson.

I doncs aquest escrit és segurament el més constructiu que vaig treure'n d'una presentació que vaig viure a mitges.

"Transforming your life through Synchronicity. La veritat és que és una bella lectura plena de superació, esperança i gratitud. Certament en el transcurs de la lectura he parat més atenció a les meves "sincronicitats"; allò que penses en una persona i aquesta mateixa persona també està pensant en tu... aquest matí, sense anar més lluny, m'he llevat amb whatsapps de la Maria i en Gianmarco, i havia somniat en ells!... I després hi ha les altres sincronicitats, aquelles de rebre el que necessites tota l'estona, i sense demanar-ho, amb un mix d'haver-hi pensat + essent bona persona, amable, receptiva i ajudant les persones que t'envolten. Aquest passat divendres tenia gana i l'Alexander, el company de pis de la Savannah, em donà una hamburguesa, l'endemà jo vaig compartir el pollastre amb arròs amb ell. O avui al tren, quan he indicat la direcció a una senyora -deixant passar el tren que havia d'agafar- i ella m'ha agraït molt i molt les indicacions, seguidament, se m'ha abocat un rajolí del cafè que portava -shit!- i la senyora que tenia al costat -que ha estat testimoni de les indicacions que li he donat a l'altra- m'ha allargat un mocador de paper. 

-You are very nice! -li he dit. 

-You are very nice, too -m'ha dit ella. 

La vida és un cercle i tots som un. Ara mateix, sóc a l'Starbucks del Barclay's Center. Quan el jueu ortodox s'ha acostat a demanar-me si podia agafar la cadira lliure de la taula on sóc, li he dit que endavant, amb un somriure. Aquella cadira no era per ningú més que per ell en aquell moment. En definitiva, com la pel·lícula Amélie també. El secret és PENSAR EN POSITIU DESITJAR ALLÒ QUE ES VOL. OBRAR GENEROSAMENT I TOT T'ARRIBARÀ. Mira, acaba d'arribar una parella, nomès tenen una cadira, jo ara m'aixecaré, i els donaré la qual estic asseguda.

Bona nit."

PS: I de fons ara mateix estan fent Newsroom. Quina sèrie més refotudament ben feta. Visca les sèries de tv americanes. Sou uns masters. 

Sense pare

Un dia vaig tenir un pare. Fou un dia bonic, feia sol i la temperatura era ideal.

Fou fugaç. Un dia en una vida llarga i pròspera és tant sols un dia. Emperò, un dia pot ser el dia més important. Tot i que no deixa de ser un dia. I a mida que n'arriben de nous, de pares i de dies, aquell dia que vaig tenir un pare, se'n va a dormir. Quan encara estava despert, el dia esclatava llum i bons aliments. Ara, aquell pare que vaig tenir un dia ha marxat ben lluny, una separació forçosa, volent i sense voler, un esperit envalentonat. Avui és un dia nou sense pare, i és el dia més important de tots. 

Adéu.

Fou un dia interessant, que va morir. 

Fou un dia interessant, que van exterminar. 

WALT WHITMAN, I Sing the Body Electric

"1

I sing the body electric,

The armies of those I love engirth me and I engirth them,

They will not let me off till I go with them, respond to them,

And discorrupt them, and charge them full with the charge of the soul.

Was it doubted that those who corrupt their own bodies conceal themselves?

And if those who defile the living are as bad as they who defile the dead?

And if the body does not do fully as much as the soul?

And if the body were not the soul, what is the soul?

2

The love of the body of man or woman balks account, the body itself balks account,

That of the male is perfect, and that of the female is perfect.

The expression of the face balks account,

But the expression of a well-made man appears not only in his face,

It is in his limbs and joints also, it is curiously in the joints of his hips and wrists,

It is in his walk, the carriage of his neck, the flex of his waist and knees, dress does not hide him,

The strong sweet quality he has strikes through the cotton and broadcloth,

To see him pass conveys as much as the best poem, perhaps more,

You linger to see his back, and the back of his neck and shoulder-side.

The sprawl and fulness of babes, the bosoms and heads of women, the folds of their dress, their style as we pass in the street, the contour of their shape downwards,

The swimmer naked in the swimming-bath, seen as he swims through the transparent green-shine, or lies with his face up and rolls silently to and fro in the heave of the water,

The bending forward and backward of rowers in row-boats, the horseman in his saddle,

Girls, mothers, house-keepers, in all their performances,

The group of laborers seated at noon-time with their open dinner-kettles, and their wives waiting,

The female soothing a child, the farmer’s daughter in the garden or cow-yard,

The young fellow hoeing corn, the sleigh-driver driving his six horses through the crowd,

The wrestle of wrestlers, two apprentice-boys, quite grown, lusty, good-natured, native-born, out on the vacant lot at sun-down after work,

The coats and caps thrown down, the embrace of love and resistance,

The upper-hold and under-hold, the hair rumpled over and blinding the eyes;

The march of firemen in their own costumes, the play of masculine muscle through clean-setting trowsers and waist-straps,

The slow return from the fire, the pause when the bell strikes suddenly again, and the listening on the alert,

The natural, perfect, varied attitudes, the bent head, the curv’d neck and the counting;

Such-like I love—I loosen myself, pass freely, am at the mother’s breast with the little child,

Swim with the swimmers, wrestle with wrestlers, march in line with the firemen, and pause, listen, count.

3

I knew a man, a common farmer, the father of five sons,

And in them the fathers of sons, and in them the fathers of sons.

This man was of wonderful vigor, calmness, beauty of person,

The shape of his head, the pale yellow and white of his hair and beard, the immeasurable meaning of his black eyes, the richness and breadth of his manners,

These I used to go and visit him to see, he was wise also,

He was six feet tall, he was over eighty years old, his sons were massive, clean, bearded, tan-faced, handsome,

They and his daughters loved him, all who saw him loved him,

They did not love him by allowance, they loved him with personal love,

He drank water only, the blood show’d like scarlet through the clear-brown skin of his face,

He was a frequent gunner and fisher, he sail’d his boat himself, he had a fine one presented to him by a ship-joiner, he had fowling-pieces presented to him by men that loved him,

When he went with his five sons and many grand-sons to hunt or fish, you would pick him out as the most beautiful and vigorous of the gang,

You would wish long and long to be with him, you would wish to sit by him in the boat that you and he might touch each other.

4

I have perceiv’d that to be with those I like is enough,

To stop in company with the rest at evening is enough,

To be surrounded by beautiful, curious, breathing, laughing flesh is enough,

To pass among them or touch any one, or rest my arm ever so lightly round his or her neck for a moment, what is this then?

I do not ask any more delight, I swim in it as in a sea.

There is something in staying close to men and women and looking on them, and in the contact and odor of them, that pleases the soul well,

All things please the soul, but these please the soul well.

5

This is the female form,

A divine nimbus exhales from it from head to foot,

It attracts with fierce undeniable attraction,

I am drawn by its breath as if I were no more than a helpless vapor, all falls aside but myself and it,

Books, art, religion, time, the visible and solid earth, and what was expected of heaven or fear’d of hell, are now consumed,

Mad filaments, ungovernable shoots play out of it, the response likewise ungovernable,

Hair, bosom, hips, bend of legs, negligent falling hands all diffused, mine too diffused,

Ebb stung by the flow and flow stung by the ebb, love-flesh swelling and deliciously aching,

Limitless limpid jets of love hot and enormous, quivering jelly of love, white-blow and delirious juice,

Bridegroom night of love working surely and softly into the prostrate dawn,

Undulating into the willing and yielding day,

Lost in the cleave of the clasping and sweet-flesh’d day.

This the nucleus—after the child is born of woman, man is born of woman,

This the bath of birth, this the merge of small and large, and the outlet again.

Be not ashamed women, your privilege encloses the rest, and is the exit of the rest,

You are the gates of the body, and you are the gates of the soul.

The female contains all qualities and tempers them,

She is in her place and moves with perfect balance,

She is all things duly veil’d, she is both passive and active,

She is to conceive daughters as well as sons, and sons as well as daughters.

As I see my soul reflected in Nature,

As I see through a mist, One with inexpressible completeness, sanity, beauty,

See the bent head and arms folded over the breast, the Female I see.

6

The male is not less the soul nor more, he too is in his place,

He too is all qualities, he is action and power,

The flush of the known universe is in him,

Scorn becomes him well, and appetite and defiance become him well,

The wildest largest passions, bliss that is utmost, sorrow that is utmost become him well, pride is for him,

The full-spread pride of man is calming and excellent to the soul,

Knowledge becomes him, he likes it always, he brings every thing to the test of himself,

Whatever the survey, whatever the sea and the sail he strikes soundings at last only here,

(Where else does he strike soundings except here?)

The man’s body is sacred and the woman’s body is sacred,

No matter who it is, it is sacred—is it the meanest one in the laborers’ gang?

Is it one of the dull-faced immigrants just landed on the wharf?

Each belongs here or anywhere just as much as the well-off, just as much as you,

Each has his or her place in the procession.

(All is a procession,

The universe is a procession with measured and perfect motion.)

Do you know so much yourself that you call the meanest ignorant?

Do you suppose you have a right to a good sight, and he or she has no right to a sight?

Do you think matter has cohered together from its diffuse float, and the soil is on the surface, and water runs and vegetation sprouts,

For you only, and not for him and her?

7

A man’s body at auction,

(For before the war I often go to the slave-mart and watch the sale,)

I help the auctioneer, the sloven does not half know his business.

Gentlemen look on this wonder,

Whatever the bids of the bidders they cannot be high enough for it,

For it the globe lay preparing quintillions of years without one animal or plant,

For it the revolving cycles truly and steadily roll’d.

In this head the all-baffling brain,

In it and below it the makings of heroes.

Examine these limbs, red, black, or white, they are cunning in tendon and nerve,

They shall be stript that you may see them.

Exquisite senses, life-lit eyes, pluck, volition,

Flakes of breast-muscle, pliant backbone and neck, flesh not flabby, good-sized arms and legs,

And wonders within there yet.

Within there runs blood,

The same old blood! the same red-running blood!

There swells and jets a heart, there all passions, desires, reachings, aspirations,

(Do you think they are not there because they are not express’d in parlors and lecture-rooms?)

This is not only one man, this the father of those who shall be fathers in their turns,

In him the start of populous states and rich republics,

Of him countless immortal lives with countless embodiments and enjoyments.

How do you know who shall come from the offspring of his offspring through the centuries?

(Who might you find you have come from yourself, if you could trace back through the centuries?)

8

A woman’s body at auction,

She too is not only herself, she is the teeming mother of mothers,

She is the bearer of them that shall grow and be mates to the mothers.

Have you ever loved the body of a woman?

Have you ever loved the body of a man?

Do you not see that these are exactly the same to all in all nations and times all over the earth?

If any thing is sacred the human body is sacred,

And the glory and sweet of a man is the token of manhood untainted,

And in man or woman a clean, strong, firm-fibred body, is more beautiful than the most beautiful face.

Have you seen the fool that corrupted his own live body? or the fool that corrupted her own live body?

For they do not conceal themselves, and cannot conceal themselves.

9

O my body! I dare not desert the likes of you in other men and women, nor the likes of the parts of you,

I believe the likes of you are to stand or fall with the likes of the soul, (and that they are the soul,)

I believe the likes of you shall stand or fall with my poems, and that they are my poems,

Man’s, woman’s, child’s, youth’s, wife’s, husband’s, mother’s, father’s, young man’s, young woman’s poems,

Head, neck, hair, ears, drop and tympan of the ears,

Eyes, eye-fringes, iris of the eye, eyebrows, and the waking or sleeping of the lids,

Mouth, tongue, lips, teeth, roof of the mouth, jaws, and the jaw-hinges,

Nose, nostrils of the nose, and the partition,

Cheeks, temples, forehead, chin, throat, back of the neck, neck-slue,

Strong shoulders, manly beard, scapula, hind-shoulders, and the ample side-round of the chest,

Upper-arm, armpit, elbow-socket, lower-arm, arm-sinews, arm-bones,

Wrist and wrist-joints, hand, palm, knuckles, thumb, forefinger, finger-joints, finger-nails,

Broad breast-front, curling hair of the breast, breast-bone, breast-side,

Ribs, belly, backbone, joints of the backbone,

Hips, hip-sockets, hip-strength, inward and outward round, man-balls, man-root,

Strong set of thighs, well carrying the trunk above,

Leg fibres, knee, knee-pan, upper-leg, under-leg,

Ankles, instep, foot-ball, toes, toe-joints, the heel;

All attitudes, all the shapeliness, all the belongings of my or your body or of any one’s body, male or female,

The lung-sponges, the stomach-sac, the bowels sweet and clean,

The brain in its folds inside the skull-frame,

Sympathies, heart-valves, palate-valves, sexuality, maternity,

Womanhood, and all that is a woman, and the man that comes from woman,

The womb, the teats, nipples, breast-milk, tears, laughter, weeping, love-looks, love-perturbations and risings,

The voice, articulation, language, whispering, shouting aloud,

Food, drink, pulse, digestion, sweat, sleep, walking, swimming,

Poise on the hips, leaping, reclining, embracing, arm-curving and tightening,

The continual changes of the flex of the mouth, and around the eyes,

The skin, the sunburnt shade, freckles, hair,

The curious sympathy one feels when feeling with the hand the naked meat of the body,

The circling rivers the breath, and breathing it in and out,

The beauty of the waist, and thence of the hips, and thence downward toward the knees,

The thin red jellies within you or within me, the bones and the marrow in the bones,

The exquisite realization of health;

O I say these are not the parts and poems of the body only, but of the soul,

O I say now these are the soul!"

2 lips, tulipes

It's been a while since I posted something in my lovely virtual garden...

I'm not writing that much this days. Well, I update everyday (or almost) my diary, Cartas a un dominicano is the title of this 2014 diary, but a part from that and some cultural articles here and there, I just run from one place to another through the streets of this cranky and hectic city. Not romantic, but poetic.

I'm still learning how to paint my writing. How to write my painting in order to get that unique mix of bravery and wittiness who will be recognizable from miles away.

This is LAURA!

The news today is that I officially joined a nice group of girls who reunite to read topless or directly naked. It was a sexy experience from head to toes. A friend of mine told me about it last year and this year I'm one of them. How amazing is life.

Well. I will transcribe a piece of my Cartas a un dominicano. Because I don't have anything more to say. because NYC absorbs myself entirely. because I write in English as a 7 years old kid does.

"Llevan unos trenchs bonitos. Creo que son de lana. Color negro o azul marino. Tienen los ojos claros y la piel de mujer joven-madura. Que bonitas son. Van con tres niños. Una niña con una corona de princesita en la cabeza y dos chicuelos.

He entrado en el tren. No había sitio para sentarme. Solo uno de estos puestos para dos de Priority Seating con un hombre durmiendo que lo ocupaba casi todo. Parece mendigo, porque sus jeans estan más gastados que los tejanos de un tío que trabaja en una mina. Con algo como arena marrón stick on it. Lleva una maletita roja con ruedas. Y su jaqueta con la capucha y un gorro. Y duerme. Al final he decidido tocarle la pierna, lo he tenido que despertar, lo siento, pero yo quería sentarme y escribir (te).

Delante tengo una pareja de hindús. Él le coge la mano a ella, que lleva las uñas pintadas de azul. Un azul que la ilumina... ya que va vestida con negros y grises. Y lleva una cadena bonita y unos pendientes menudos, elegantes.

Se quieren. Bajan en Broadway Lafayette Street. Ah..en la otra mano he podido ver que tiene el anillo de diamantes que esta mujer merece.

Ya han bajado. Se ha subido un chico latino de no sé donde. Lleva una jaqueta tipo bomber de Adidas de color negro. Tejanos y zapatos que están bien. Una gorra y un teléfono con una carcasa aparatosa. Lleva los auriculares y mira algo. No sé el qué porque no veo su pantalla."

"Hay demasiada gente cobarde."

"Se puso su albornoz negro de textura toalla suave y con sus iniciales bordadas en blanco en el pecho y sentado en el sofá y yo estirada a su lado, sin putas ganas de marcharme, me explicaba donde se encontraba la estación de metro." 

"Pero again, yo me tengo que responsabilizar de mi existencia, única y exclusivamente, y dejar las otras que se arreglen solas." 

"Que cosas más estúpidas estoy escribiendo. Es que no me gusta el instrumento que toca aquel chino de la otra platform." 

"Las olas seguían...creo que la lluvia un poco también...pero no...no no, eran solo olas medías, yo estaba mareada y tenía agua por todos lados y las olas se nos comían, y nos besamos un momento. Bonito."

My sexuality made public

HELLO FRIENDS, I AM LAURA CALÇADA AND I'M BISEXUAL ...And currently dating an incredible hot and caring young guy, that, although his long working hours, makes me very happy and proud of all his achievements.

"You just need to decide." "You just want an excuse to sleep with anyone." "You can't be faithful." "IT'S A PHASE." Bullshit... 

Lisa Diamond: "I can drive a blue car, or I can drive a red car. But I have a one-car garage".

Carlos Legaspy: "There's some indication that what makes a bisexual person may be less about what they're strongly attracted to and more about what they're not averse to". 

Earnie Gardner: "Hey, just because you're incapable of finding the beauty in both genders, don't hold your deficiencies against me. You have a handicap, I don't". 

Zelma Mae Bullock: "I find that people think I don't have boundaries. That's kind of unfair. I have boundaries just like any other person. I have character just like any other person. I know what my sexuality is. I know that I'm attracted to both sexes. But that doesn't inhibit me from building rapport with my partner or building intimacy." 

Many young people aren't sure what qualifies as bisexual. Eric Anderson: "Does their attraction have to be 50-50? What about if it's 80-20? Should they still consider themselves bisexual then? Should they adopt that identity? Many young men" (and I add, many young women) "don't know, and they're not in a rush to put a label on that uncertaintly."

(Excerpts from the article "Bisexuality comes out of the closet", The New York Times Magazine, March 23, 2014)

It wasn't: "Laura is playing the macho" back in the days in Barcelona, when I was expressing out loud how sexy was that chick in the club... amusing my male friends and myself and making my girlfriends go: "Laura's wild side again".

It wasn't a game when talking about how extremely beautiful is sleeping with A WOMAN. 

It wasn't to provoke anybody when talking about sexuality in an open way. 

I think I'm going to marry a man, I want my children to have a masculine figure (coming from a male) and besides, I LOVE MEN. But, I can't tell you if I am going or not going to fall in love with another girl again someday or if Milena and Laura will remain as my only real muses forever.

VISCA L'AMOR FELIÇ !

True story

La separación entre la melancolía y la dicha no es más ancha que el filo de un cuchillo.

Virginia Wolf.

                                                                       Laura amb 24 anys de la mà de Leopoldo Pomés, juny 2012.

Bona nit i bon dia

Són les 5:11 del matí i per la Rambla hi passejen turistes joves beguts i turistes de mitjana edat beguts. Els senyors de Barcelona Neta reguen els terres i les cantonades. Pixum, sangria i quatre gotes de whiskey. A les escales d’algun portal, a la plaça del Rei, hi ha tres noies amb faldilles de disseny i botes, que riuen fort. Una parella camina agafada de la mà, són les 5:14 però ells no ho saben, han perdut el compte del seu conte. Dos nois i una noia surten del Sidecar. La noia els hi està explicant coses molt divertides, els nois riuen de valent i se la miren amb bons ulls mentre deslliguen les bicicletes per tornar cap a casa. Els turistes criden i semblen simis agafats tots pel coll. Un porta un barret i els altres les camises blau cel mig obertes i el pit jove. A la font hi ha un grup que es fa fotos amb el telèfon. Són moderns, fan posturetes.

Una altra para un taxi per acostar-se fins la Barceloneta. No porta bossa així que no te por que li robin res. Vol veure el mar, que està fosc, que és col·lega de nit.

Ell puja ciutat amunt, per un Passeig de Gràcia luxós, eixut i fred. Els camions d’escombraries també fan ruta compartint carrer amb els taxistes discrets.

El City Hall tanca portes i tots els jovenets engatats seuen als bancs de davant l’establiment seduint amb més o menys destresa les últimes preses, opcions o oportunitats de la nit. Cap ho nota encara, tots ho comparteixen, però la catipén alcohòlica és ben desagradable.

Mentrestant, el matrimoni dorm al seu llit comfortable de Via Augusta cantonada Plaça Molina. Al pis, silenci. Nomès de tant en tant el radiador fa algun espetec.

Els pakis encara fan l’agost venent les últimes servesabíer; o haix o el que escaigui.

Els regulars comparteixen la Plaça del Sol i un peregrinatge fidel que no la deixarà si no és per tornar-hi a petar. Un noi grec es creua amb una noia i els dos es besen apassionadament al mig del carrer Verdi. No hi ha abans ni desprès i serà una història llarga.

Els establiments estan tancats i encara hi ha aquell grup de francesos que s’ha ajuntat al voltant de la font del Parc de la Ciutadella tot trobant un moment que els acompanyarà per sempre.

Aquesta és la ciutat que recordo a les 11:21 minuts de la nit des de l’altre cantó. Ara visc en una urbe de vuit milions de persones i això em fa recordar la meva adorada Barcelona com el barri més bonic que tinc al cor. El racó més distret i previsible del món.

D’aquí poc ja clarejarà. A can Foix vendran pastissos i als Tres Tombs es continuaran servint tallats i entrepans de formatge. 

ÀNIMA VIVA

I em diu que jo nomès escric coses per gent que em fa sentir molt o alguna cosa així. Espero que hagi volgut dir que, de tant en tant, escric coses per la gent que m’importa, si SEMPRE és així, quina puta merda de literatura la meva. Per teràpia vés al piscòleg! Tot i que segur que ho feia perque volia ser protagonista de les meves paraules. Ailàs, si ja ho és. Qualsevol cosa l'escric amb el cor i el cap, i qualsevol que és al cor, és cor. Whatever. Avui he dormit 3 hores i per moltes voltes més que faci al llit, l’únic que aconseguiré és fer l’embolic de manta més gran. Haig d’acceptar que quan hi ha claror, ja no hi ha salvació possible.

Gràcies nina de cera, bella figura real i tangible. Per què encara no ho havia fet? Perque crec que ho faig i ho dic i ho escric i t’ho expresso cada dia. I saps què més?, de vegades un silenci seguirà dient més que mil paraules, sí, that sucks for writers.

Si la vida són etapes... jo sóc afortunada, tu ets la flor olorosa del meu jardí i com que ets sagrada, no et marciràs mai. 

http://www.youtube.com/watch?v=MqHHZrGKk3k

http://www.youtube.com/watch?v=rRva0YOVtcI

El deseo es salado (o montículos de sal en medio de la nada, tan bellos como las montañas nevadas)

El deseo es salado y la sal conserva los alimentos.

Aunque el deseo tiene fecha de caducidad.

Pero la sal conserva el deseo.

Aún así, este tiene fecha de caducidad.

Seguro? Has visto un bacalao “en salaó”? Resiste y vive y vive y se mantiene; ya lo hacían los sabios romanos.

Pero el deseo tiene fecha de caducidad.

Seguro? Cuánta sal mantiene el mar?

Si, el deseo es infinito pero caduca.

Y sonrío.

Tu contradicción ligada a este deseo es tan imposible de substituir como la sal para aquel rey del cuento. Este deseo que llena tu pequeño cuerpo de partículas saladas, buenas, bonitas, sabrosas.

Cuánto tiempo dura el deseo?

Tanto como estas mariquitas de plátano doradas y crujientes.

Pero tú sabes que las chicharritas amarillas desaparecerán del plato y la sal quedará ahí.

Pero hay tanta sal en el planeta Tierra! Que qué valor tiene este deseo salado?

Si, si bien el deseo es siempre el mismo y está en todas partes, uno no puede negarlo, porque su gusto es demasiado intenso y característico... Y dura, y caduca, y vuelves a descubrirlo, de nuevo, aunque sea el mismo.

El deseo es salado. Puede ser flaco o gordo como la Maldon. Pero el deseo se te ha metido en los pantalones, dónde esta la sal ahora? La sal está en tu cabeza.

Y como pica en la herida! No puedo acabar de darme placer con este dolor. Pero recúbrela toda de sal, la gran mancha de vino en el mantel, y deja que limpie el charco –sagrado?-

O nada.

Pon esta sal dentro del frasco más bonito y envíalo, con un suave toque, a la parte más profunda del armario blanco.

Ahí se mantendrá el deseo. Pero no te engañes, ahí estará la sal, para siempre, deseo.

Y a veces querrás darte placer pero alguien habrá salado tus genitales, como los camiones salan las calles para no resbalar. Y entonces no podrás, y entristecerás y enfurecerás, pero seguirás provándolo una y otra vez; lucharás intentando ser más terco que el deseo que inunda tu sexo. Y eventualmente terminarás tu plato en la oscuridad de la noche. Y por la mañana, las partículas saladas que irás encontrando aquí y allí, te recordarán un deseo eterno.

Un deseo de vida, un gusto por el vivir.

Tócate sal. Salada. Siente este deseo que es salado y que no muere, revive y revive y primero escuece, pica muuuucho, pero luego cura. Cura como todo en la vida, con el tiempo, sana porque se ha abrazado al amor.

Y ante la incapacidad de que llegue este placer, la tensión y la noche y el viento, te agobiarás y cansarás y recordarás las lágrimas del principio, sal en tu boca, y volverás a coger la pluma y te preguntarás:

-Y si dejo el deseo sin calmar?

Va, bien, pero sin probar esta sal la vida es insípida y te falta algo, y tú lo sabes.

Cómo se que es salado? Porque he provado las lágrimas de tu deseo;

Y mis ojos cerrados ya no se si –el ruido- es viento o es el mar (bravo).

Me he dormido en la arena, esto son las olas. Pero este lecho es cómodo, tengo una manta muy suave y es negra noche, ojos abiertos, deseo guardado, viento invencible.

Entonces me he convertido en alguien que no puede comer demasiada sal, que retiene líquidos. O ninguna! Que no me conviene por prescripción médica. Pero ya no me inquieta, cierro los ojos de nuevo y descanso. Hasta que vuelvas a llegar, deseo salado, y me arrastres hasta dentro cuál corriente marina.

Sal fina, sal gruesa, sal baptismal, sal moneda de cambio, sal Kosher, sal aguda, sal que cura, sal tonificante, sal mala, sal de aquí.

JEWS, JUDAISM, AND SO ON.

Hi he tornat a topar de cara. Quan tenia 20 anys vaig conèixer, tenint consciència que ho eren, els primers jueus de la meva vida; fou a la capital del Regne Unit, a Barcelona no sabia ni que existien, de fet no tenia ni idea com imaginar-me un jueu. Com deia, vaig trobar-me en Julien de París i en Martin de Johannesburg. Molt simpàtics, intel·ligents, gran sentit de l'humor, agradables i educats. Vaig aprendre què volia dir lehaim, què era el Shabbat així com que per tenir un any nou dolç s'havia de menjar poma amb mel.

En tornant de Londres repetia a tort i a dret que de gran em volia casar amb un jueu tot i conèixer força menys del 98% de les característiques de la creença; de sobres és coneguda la meva impressionabilitat (desgraciadament el fet de ser ingènua no es cura ni amb molta lectura, de moment).

A més a més, estava convençuda que eren persones cultes, educades i divertides, sens dubte, ben influenciada per Woody Allen, Fran Lebowitz, Lena Dunham, Philip Roth, Mark Zuckerberg, Hannah Arendt i el llarg etcètera de persones que admiro o que m'atrauen i que formen part d'aquesta religió/cultura.

Amb una ex parella en parlàvem molt a la universitat. Les dues n'érem fans. No recordo haver-ne parlat amb ningú més que no fos la Laura. Bé, mentida, amb l'Albert també, un gran simpatitzant d'Israel. Per la seva banda, els professors no ens en dèien res a classe. Els jueus i el judaisme no eren al meu currículum acadèmic, però i do! És que no estava pas estudiant un grau en religions... implícitament el coneixement d'alguns jueus ja hi era als texts que llegíem, eren escrits per alguns d'ells, i per tant, el judaisme, igual que el cristianisme i l'islam, estaven i estan d'una manera o altra immerses en el nostre dia a dia. 

El primer motiu per aquesta última afirmació, que m'ha quedat clara desprès de la conversa amb la rabina Rosenberg, és que les tres religions comparteixen l'antic testament, i a partir d'aquí cada una va tirar pel seu cantó, uns amb el nou testament i Jesús, els altres amb l'Alcorà i Mahoma i uns altres amb la Torà i el messies que encara ha d'arribar.

Les següents són notes passades a net que he pres en tres paperots mentre no deixava de preguntar-li tot allò que se m'acudia a la rabina Dina Rosenberg del centre jueu de Bay Ridge. És resumit, segurament a voltes inacurat i molt molt planer, però és com m'ha quedat al cap i és com s'entenen les coses.

Simplement.

M'ha parlat del llibre que tenia sobre la taula i me la recomanat ferventment, s'anomena "The year of living Biblically" d'A. A. Jacobs i és realment entretingut.

Com va començar l'embull? Segons ella hi havien els jueus i n'hi havia uns que començaren a discutir la vida de Crist, i aquests es convertiren en els jueus cristians.

Quan el cristianisme s'instaurà com a religió els cristians continuaven anant a la sinagoga per celebrar Shabbat (dia de descans) els divendres, però es mogué a diumenge per veure qui continuava celebrant el Shabbat jueu i qui el cristià.

Un altre exemple de la distància que volien marcar, per força, ambdues religions és que el fet de resar/meditar/pregar de genolls que tenim els cristians vé del judaisme, però aquests deixaren d'agenollar-se quan els cristians ho començaren a fer. També el baptisme té origen jueu, tot i que al seu Mikvah en comptes de remullar el cap, les persones s'introdueixen senceres i despullades dins l'aigua. És una espècie "d'spa", tal com l'ha descrit la rabina. A l'inici una petita piscineta de roques, a l'antiga. Al seu torn, un bon dia, els jueus varen incloure una espècie d'orgue en algunes sinagogues...tot plegat ens indica que una i altra religió sempre s'han mirat d'aprop.

Total, que el cristianisme començà a ser acceptat com a religió al segle I i el transmetien els apòstols, Pere, Joan, Pau, Jaume... a través del boca - orella.

I per què sortiren aquesta gent amb una nova religió? Era la meva pregunta més insistent.

La rabina diu que el cristianisme, el qual va tenir molt d'èxit a l'imperi romà, prometia regals espirituals i la immortalitat; que tot aquell que s'hi convertís estaria lliure de malalties, pobresa, tothom seria igual, sense jerarquies (sí sí, així es deia al principi), un esclau tindria el mateix estatus que qualsevol altra persona, que era molt important tenir cura de la resta de la gent (les esglésies es convertiren en centres de salut) i que a més a més, desprès s'anava al cel. L'emperador Constantí s'hi convertí i obligà a tothom a fer-ho. El cristianisme es convertí en la religió oficial.

D'acord, puc entendre perque el cristianisme guanyà tant terreny i quins arguments utilitzà per aconseguir-ho però la pregunta continuava sent la mateixa, per què va emergir una nova religió?

Segons el que m'ha llegit la rabina desprès d'uns quants minuts mirant la pantalla del seu Mac portàtil, els líders del judaisme estaven convertint-se en corruptes, es tractava dels Kohanim (sacerdots) que s'encarregaven del temple a Jerusalem. Es veu que iniciaren males pràctiques amb els diners, eren egoïstes i llavors la gent començà a buscar una nova religió que els permetés tornar a respectar a déu. Bé, pot ser una resposta però suposo que n'hi d'altres com, més endavant, la que diu que força dirigents romans decidiren establir el cristianisme com a l'única religió. Per cert, sí, Coen, Cohen, són derivats de Kohanim però no significa que els germans Coen ni que el bon Leonard tinguin avantpassats sacerdots, pot ser, però no és una regla.

Uns dies més tard, un historiador del tema em digué que més que corrupció per part del Kohanim el que hi havia era un gran malestar general en el món actual (rotlle el que tenim ara) i es començà a escoltar aquesta nova corrent que deia que hi havia una vida més enllà, que hi havia una altra vida desprès de la present; la gent s'aferrà a la creença com una heura a la roca.

També s'ha de saber que tant el cristianisme com el judaisme varen agafar rituals del propi paganisme. Així, per exemple, els cristians mengem el cos de déu i en bebem la sang i originàriament això era una pràctica grega que es basava en menjar la carn i beure la sang d'un animal per tal d'honorar el déu Dionís. Aquesta explicació me la va donar la rabina, l'entès en el tema me la va desmentir uns dies desprès dient-me que l'afirmació no podia estar més lluny de la realitat.

Total, que aquí el tema cristià va començar en la resurrecció, els apòstols predicaven el cristianisme, propagaven la religió i explicaven les profecies de Jesús, el qual diuen que els digué que donaria les claus del regne a Pere (segons el llibre de Mateu, al nou testament) i que el cristianisme seria la salvació per a tothom.

Els apòstols parlaven a tot aquell qui trobaven sobre crist i animaven a tort i a dret a unir-se a la família. I paral·lelament, sabeu què predicaven Jesús i els seus dotze seguidors, de poble a poble? Segons la rabina, la llei jueva. Segons l'entès en el tema, això tampoc és cert. Diu que tot el contrari, els cristians negaven les ensenyances jueves, les destimaven dient que no feia falta seguir-les. El nou testament era el que realment importava.

En què es basa la religió jueva? Es veu que es tracta de tenir fe, creure, reconèixer déu a la nostra vida. El principal aquí és que el judaisme és ara, es tracta de l'aquí, es basa en l'actuació, en les bones obres, en estimar el veí i en viure la millor vida que poguem en aquesta vida.

En el cristianisme hi ha una persona central, el messies: Jesús, en l'Islam aquesta persona és Mahoma i en el judaisme aquesta centralitat no la té ningú més que déu, el Messies encara l'esperen, i està escrit que quan arribi la pau regnarà al món.

I els jueus són els més intel·ligents i espavilats del món, oi? Per què si no, com és que tot i essent minoria són els que compten amb més premis Nobel? En la religió jueva un dels focus està en l'estudi, l'aprenentatge, el desig constant d'aprendre tot el que es pugui. Els jueus són coneguts, també, per ser la gent del llibre o la religió del llibre; i aquest llibre no és altre que el Talmud, un llibre que complementa la Torà i que la qüestiona; de fet, dins s'hi troben més preguntes que respostes.

El tema és preguntar i debatre.

I això d'anomenar-se els escollits? Segons la rabina, no és que déu decidís que ells eren els escollits si no que ells van escollir déu. Ella m'explicà que déu visità tots els pobles amb la llei de la Torà però ningú l'acceptava, tothom volia saber què deia; la gent d'Israel, per la seva banda, accedí a acceptar-la, de fet, posaren la fe davant la raó, varen creure en déu cegament, per tant, primer farien i desprès escoltarien. En poques paraules, seguiu les normes, realitzeu la pràctica i la creença vindrà desprès. Aquí rau la fe cega que teníen, i alguns encara tenen, en la paraula de déu.

Avui en dia existeixen diferents branques dins el judaisme. Des de l'ortodox, fins el reformista, passant pel conservador... l'objectiu és mantenir-se vius en un món canviant. Segons com es miri, és més senzill ser un bon cristià que un bon jueu practicant. Ser un bon observant jueu és molt difícil, han de seguir 613 Mitzvoth (lleis), hi ha pregàries d'agraïment a déu per donar i per vendre; n'hi ha una per quan es veu l'arc de Sant Martí, n'hi ha una altra per quan es veu l'oceà desprès de molts dies sense veure'l, fins i tot n'hi ha una per desprès d'anar al lavabo, agraïr a déu que el nostre cos funciona com un rellotge.

Llavors apareix una nova pregunta; i què passa si jo ja sóc una bona persona hi dono gràcies pel que tinc, per com en sóc de privilegiada, però dono gràcies a la vida, en genèric, sense pensar particularment en -un- déu a cada moment, bé, continua la rabina, hi ha una branca del judaisme, el reconstruccionista, que entre d'altres, clama que déu no és fora, no és una entitat allunyada i elevada si no que es troba en nosaltres.

Per anar acabant, que és tard i vol ploure, el més important és seguir descobrint més i més coneixements sobre aquesta realitat que m'està interessant delerosament com un dia de primavera. El meu cristianisme catòlic ha fet molt mal durant molts segles a molta gent, però personalment, també és ben cert que Jesús i el seu missatge m'han acompanyat i reconfortat durant 25 anys, ara amb més força, ara amb menys.  A més a més, em considero més romana que altra cosa, no?

No menys cert és que l'estat d'Israel bombardeja quan vol el meu estimat Líban i que el 2002 van fer una nefasta demostració de força atacant 200 palestins que s'havien refugiat a la Basílica de la Nativitat de Betlem a conseqüència dels atemptats suicides de Cisjordània; resultat: en varen matar 7 i ferir més de 40.

El cristianisme també fou el responsable de fer néixer i créixer l'antisemitisme i per la seva banda, el judaisme nega completament la importància de Jesús, i considera el cristinisme com un monoteisme impur, compromès pel concepte de Trinitat. Durant anys les actituds rabíniques prohibien entrar a una església, no es podia acceptar l'idolatria que feien. Curiosament, al principi, de cara l'Islam eren més positius, ja que aquesta religió era vista com una forma pura de monoteisme, i era permès entrar a les mesquistes. Jueus que accepten musulmans? Com canvia la història.

Certament, poc a poc, introduïm el xic d'esperança necessària per continuar endavant i és que en els últims anys, grans parts del cristianisme i especialment l'església catòlica, han repudiat el seu antijudaisme i per la seva banda, han augmentat les veus dins la comunitat jueva per tal de reevaluar la seva visió sobre el cristianisme.

Finalment, la història que us engrescaria a conèixer és la de l'Orient Mitjà, perque en aquest tros de món tant convuls és on es formaren tant el judaisme, com el cristianisme i l'Islam, i tot i el tràfec de vida que portem, això de no aturar-nos ni per cordar-nos la sabata, la premissa de conèixer d'on venim per saber on anem continua sent la més vàlida.

22 = 11 + 11

Tuxedo man

Today it rained for the whole day, but the sea looks as beautiful as always or even more, from the urban wharf, on the wooden pier, where the kid's ice cream melts in the summer; but today, we are in the middle of this smooth and melancholy nebulose.

What a beauty - green color.

Here I learned that freedom is not free,  americans preach it this way, "freedom is not free", and they practice it! Look at their streets, their people, their jobs, their pace, their actions, emotions, songs and life. Here you can go out to the street dressed as you feel like, holding hands with whomever you want, here you aren’t the son of anybody, here you are not the bastard around the corner, nor the angel on fifth floor.

Here you are everything and nothing. Here you won't be judged for the good things neither for the bad, until you demonstrate something. Here Tabula rasa (blank slate). For this is the freedom city and the one with open and closed doors. Here you can screw it up, but you have an opportunity to try not no.

Here you are reborn.

And there are not only feelings that surround you everyday.

Here there are people that do not think the way you do.

Here you have to struggle to introduce yourself to the heart of the one's who walk by you in the street.

Here you are a kind of permanent immigrant but a happy immigrant, one that feels at home.

I would like to tell them that I love them like the child loves all the things he sees for the first time.

I would like to thank them for building this friendly city, with effort, day by day.

And suddenly I arrive. I'm seeing him there, he's outside the brownstone house, at the stairs,

he is a marevelous cat. Egyptian elegance. Crystalline blue eyes, large, fixed. Expectant. Bored. Certainly, eyes that aren't dreaming, they are only very present. The potence of his black pupils, fill the void.

Aside, the tuxedo man, caresses the cat trying to think what he should do, "how is he suposed to continue?" but he doesn't succeed.

Rain stopped, temperature is pleasent, lots of fallen leaves and the smell of rancid rain continues steady.

Versió original:

L’home del vestit

Avui ha plogut tot el dia, però el mar es veu igual de bonic o potser més i tot, des de l’embarcador urbà, sobre les fustes del passadís a l’aire lliure, on els gelats dels nens es desfan a l’estiu; avui però, som enmig d’aquesta nuvolosa tova i melancòlica.

Quina bellesa de verd.

Aquí he après que la llibertat no és gratuïta, així ho prediquen aquests americans, “freedom is not free”, i ho practiquen! Mireu els seus carrers, la seva gent, les seves feines, el seu tarannà, les seves accions, emocions, cançons i vida. Aquí pots sortir al carrer vestit com vulguis, agafa’t de la mà de qui vulguis, aquí no ets el fill de ningú, ni el cabró de la cantonada, ni l’àngel del cinquè pis.

Aquí ho ets tot i res. Aquí no se’t jutjarà ni per bé ni per dolent, fins que demostris quelcom. Aquí Tabula rasa (Taula rasa). Per això és la ciutat de la llibertat i les portes tant obertes com tancades. Aquí la pots cagar, però tens una oportunitat per intentar no fer-ho.

 

Aquí tornes a néixer.

I no nomès són sentiments el que t’envolta cada dia.

Aquí hi ha gent que no pensa com tu.

Aquí has de fer un esforç per introduir-te al cor dels que et passen pel cantó.

Aquí ets una espècie d’immigrant permanent però un immigrant feliç, que es troba a casa.

Voldria dir-los que els estimo com l’infant estima tot allò que veu per primera vegada.

Voldria donar-los les gràcies per haver construit una ciutat tant simpàtica amb esforç dia a dia.

I llavors arribo. Allà l’estic veient, és fora la casa, a les escales,

és un gat meravellós. Elegància egípcia. Ulls blaus cristalins, grossos, fixes. Expectants. Avorrits. Certament, no somnien, nomès estan molt presents. La potència de les seves ninetes negres, omple el buit.

Al costat, l’home amb el vestit, acaricia el gat i intenta pensar què ha de fer, com ha de continuar?, però no se n’ensurt.

I ha deixat de ploure, la temperatura és agradable, hi ha molta fullaraca i l’olor de pluja rància continua estable. 

Ploro en somnis

Tres gots d'aigua plens d'orina.

3:55

Somniar la lluna immensa i que ens hi podem ficar dins, penetrar-hi, llençar-nos per un dels seus "tubogans".

Afanyem-nos-hi, no fem tard, que no ens tanquin el museu lunar.

L'altre dia

De sobte, un home amb una llarga barba i els cabells tapant-li la cara em diu quelcom. Sembla que és un sense sostre que demana diners, no ha perdut del tot la xaveta, està allà al mig, entre sí i no, i això el fa interessant. Em parla d’una màquina amb botonets, que hauria de tornar a jugar perque li ha tocat no sé què, és el seu dia de sort. De cop i volta arriba un altre barbut i el primer se n’alegra. Oh, quan temps sense veure’t per aquí!, mentre aquest segon, amb una quipà aguantada amb un clip ben visible, li extèn un dòlar, i comença a parlar d’una profecia: diu que alguna cosa està passant, i que les armes de destrucció massiva han passat d’Irak a Síria, acte seguit marxa, diu que té pressa per anar a la ciutat.

A l’andana del metro dos niggas es barallen, cridant-se de cantó a cantó, mentre una noia els intenta calmar; en marxen uns i l’altre es posa a cridar a la noia, finalment, aquesta també marxa, mig vociferant però més moderada que el company. Els altres usuaris assistim atents a l'escena des de diversos angles.

La pel·lícula / documental del Salinger, dirigida per Shane Salerno,  ens revel·la que hi haurà noves publicacions entre 2015 i 2020, esglaonades (una història que passarà a la Segona Guerra Mundial, que ell va viure ferotgement…i’m crazy, after… i continuació de la família Glass). El pare de la casa, advocat i pintor, m’ha deixat el seu llibre preferit d’aquest home, Nine stories by J.D. Salinger, tinc ganes de tirar cap al llit a llegir-me-les.

La peli també explicava que li anaven les jovenetes, segurament perque quan s’és jove una persona pot ser emmotllable al gust i ganes del més adult, així ho esgrimia el film. També que va tractar molt malament una de les dones i la filla, cosa que ja havia llegit. Que mai va voler que el Catcher es portés a la gran pantalla i que tres persones van cometre assassinat alegant el llibre, inclós l’assassí de Lennon! (per fer-s’ho mirar), segurament per això un dia va dir que haver escrit aquell personatge havia estat una equivocació.

Tenia molta raó quan deia que un ha d’escriure per un mateix. I doncs, aquí estem.