La dedicació i l'exotisme ens atrauen. Això explica, també, les delicioses audiències que va recollir el retrat que l'Om va fer a la vida monacal de la Sra. Forcades i companyia.
Perquè en moments de desconcert, tots ens repleguem.
Ser i estar
La piel que habito està angoixada i sorpresa. Almodóvar és gust, gràcia i tot tacte. Banderas i Anaya són titans. Concha Buika, dolorosa passió. L'art és garantia de salut.
Retòricament
#catalaalatac , #noquemesmibandera; les guerres del segle XXI (a casa nostra) són estèrils, inútils, cegues, sordes i fugaces. No sé fins a quin punt ens en podem alegrar.
Què ens queda quan la dialèctica desapareix?
Què ens queda quan la dialèctica desapareix?
Deliri
"En esta fe naturalista, en esta maternal, antiquísima cultura mediterránea, hija de Deméter, el vino es el elemento varonil, que trae un poco de espíritu y de anhelo de immortalidad, el que regala la embriaguez dulce de la immortalidad, el delirio sagrado por donde se desliza la esperanza".
(María Zambrano - Séneca)
(María Zambrano - Séneca)
Divertimento
Una esfera fantàstica. Clara i somrient. Estàtica, immòbil i tant potent.
Observar-la amb desfici. Estimar-la embadalit.
Petita, tremolosa. Eterna. Juganera.
Em permets anomenar-te?
Gràcies per ser aquí, penjada, i ben emmarcada, per a mi.
Daurada pel sol, sota el blau marí.
No hi ha quadre més fantàstic.
Ni tot l’or, ni el barroc.
Res ni ningú t’espanta. Forta, tosca, magnànima.
Reina de la nit.
Fugada de dia.
No et podria abraçar, no ho voldria suportar.
Els fantasmes també et persegueixen.
Avancen els escorpins. T’anul·len. Em crides.
Em vols. Plores i rius. Bous. Esquelles.
Però sobrevius!
Com sobrevius!
Els escups sense mullar-los. Els avises a tots.
Il·luminant-los els dius: fugiu! I passen, van passant.
Imperturbable. Organitzant el cicle, la vida, i la mort.
Deesa benèvola.
Rica
Sempre súbdits. Ofegant-nos sota el teu far etern.
Perdent-nos, insegurs, movent-nos.
Salvadora i positiva.
Tots dins el teu cos, quan t’observem
respirem i callem.
Transpirant lilàs
Obrir els ulls a mitjanit, obrir el llum, escriure i ser feliç.
Començar els dies amb orgasmes. Començar els dies amb vacances. Començar-los així. Iniciar-los amb benestar, plenitud, amor.
Començar els dies amb orgasmes. Començar els dies amb vacances. Començar-los així. Iniciar-los amb benestar, plenitud, amor.
Això és inaugurar el millor dia de la teva vida.
No. no. no.
Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.
Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.
I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.
When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.
amb un talent sobrenatural
I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.
I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.
Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.
Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.
I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.
When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.
amb un talent sobrenatural
I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.
I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.
Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.
Cinque minutti
16:55 tinc cinc minuts per deixar anar alguna paraula.
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.
Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.
Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.
Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.
Sigues molt feliç també tu.
Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.
Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.
Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.
Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.
Sigues molt feliç també tu.
Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu
Nines de l'estramoni romà
-Oh, és preciós -extasiada- jo vull viure aquí.
(Bé; va, que nooo...que diuen que si no ja no seria un paradís)
Tota la felicitat que hi cap en un cos és eterna.
Més les pizzes ben fetes mentre mirem cadascun dels rostres identificant els nens i les nenes que s'amaguen, des del primer dia, darrera els ulls vidriosos de plenitud.
"See joy in hell"
Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis
Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.
PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.
PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html
Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.
PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.
PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html
El cant dels clàssics
Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.
-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.
I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.
Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.
Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.
Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!
PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.
-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.
I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.
Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.
Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.
Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!
PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.
Pots i rumor
És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.
Això és l'escriptura.
Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.
Bon dia Catalunya
Un quart de deu del matí passo per davant del Colmado dels Forcada (carrer Mallorca / Passatge de Domingo) i m'hi paro a comprar una ampolla d'aigua. Dins les orelles Compay Segundo que paro un moment per deferència, o potser per desitjar-li un bon profit al mestre amb bata marró de senyor dels queviures. -Gràcies!Veig un cartell, penso en la trampera de les catalanes i em fa contenta -La mamella catalana!
-Sí, la que tenen a Madrid!
-Ai. Si fossim més persones com vosté i jo...otro gallo cantaría...
-Ja cantarà, ja.
-Que tingui un bon dia!
En Jordi amb un deix jueu (com tots els propietaris d'establiment... molts números i equilibris i satisfaccions i esforç) segueix cada matí aixecant la persiana del digne negoci familiar, col·locant les ensaimades i la fruita a la vista de tots els vianants.
Desemboco al Passeig de Gràcia i segueixo recte avall, trepitjant les rajoles florejades que de vegades són netes i a voltes brutes. Quan el sol brilla, li fan la gara-gara...rajoles bufones trepitjades per vambes i talons.
(morts i enterrats sense lletres)
I arribar a la feina i el company Canalias amb una bella moderna camisa ens saluda amb vitalitat exultant i amb el romanticisme que el caracteritza amb aquesta cançó on fire
http://www.goear.com/listen/b19d0ad/senza-fine-gino-paoli
Llapis de colors
Sortir a fumar al carrer. Quina gran cosa. Al restaurant, gaudint d'un bocatto di cardinale amb amics, corre el vi quan arriba el peix que es desfà a la boca, i a punt d’atacar el pastís de xocolata quedes envadalit un moment amb les engrunes de pa i el brillant reflex de les llums tènues a les copes.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.
D'egos i elefants
Aquesta imatge me la va fer la meva estimada Milena no recordo quin dia, l'any passat.
Ara ella és a Viena. I pot haver una ciutat millor per aquesta princesa? La ciutat que va veure morir el mestre. Sí. Totes les ciutats li poden anar bé a una dona tant fantàstica com la Milena. Una guitarra espanyola acompanya les meves paraules. I evocant-la aquesta nit, cel·lebro el seus cabells negres, voleiant al vent del parcs que hem compartit.
Nit d'escriptura, bojeria i concisió. Un calfred em recorre l'estómac. Com una descàrrega elèctrica petita i quotidiana, feta de nervi calent.
http://www.goear.com/listen/792f42c/hallelujah-from-messiah-georg-f-haumlndel
BINGO!
"La meva manera de gaudir la felicitat és patint-la"
Gran frase del encara més gran Carles Roca.
Salsa de soja
La vida és agredolça; n'és el llit, el decorat, però tenim la sort de poder escollir entre infinitat de salses cada dia i tintar-ho tot plegat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)