Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.
Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.
I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.
When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.
amb un talent sobrenatural
I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.
I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.
Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.
Cinque minutti
16:55 tinc cinc minuts per deixar anar alguna paraula.
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.
Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.
Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.
Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.
Sigues molt feliç també tu.
Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.
Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.
Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.
Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.
Sigues molt feliç també tu.
Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu
Nines de l'estramoni romà
-Oh, és preciós -extasiada- jo vull viure aquí.
(Bé; va, que nooo...que diuen que si no ja no seria un paradís)
Tota la felicitat que hi cap en un cos és eterna.
Més les pizzes ben fetes mentre mirem cadascun dels rostres identificant els nens i les nenes que s'amaguen, des del primer dia, darrera els ulls vidriosos de plenitud.
"See joy in hell"
Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis
Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.
PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.
PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html
Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.
PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.
PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html
El cant dels clàssics
Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.
-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.
I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.
Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.
Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.
Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!
PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.
-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.
I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.
Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.
Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.
Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!
PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.
Pots i rumor
És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.
Això és l'escriptura.
Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.
Bon dia Catalunya
Un quart de deu del matí passo per davant del Colmado dels Forcada (carrer Mallorca / Passatge de Domingo) i m'hi paro a comprar una ampolla d'aigua. Dins les orelles Compay Segundo que paro un moment per deferència, o potser per desitjar-li un bon profit al mestre amb bata marró de senyor dels queviures. -Gràcies!Veig un cartell, penso en la trampera de les catalanes i em fa contenta -La mamella catalana!
-Sí, la que tenen a Madrid!
-Ai. Si fossim més persones com vosté i jo...otro gallo cantaría...
-Ja cantarà, ja.
-Que tingui un bon dia!
En Jordi amb un deix jueu (com tots els propietaris d'establiment... molts números i equilibris i satisfaccions i esforç) segueix cada matí aixecant la persiana del digne negoci familiar, col·locant les ensaimades i la fruita a la vista de tots els vianants.
Desemboco al Passeig de Gràcia i segueixo recte avall, trepitjant les rajoles florejades que de vegades són netes i a voltes brutes. Quan el sol brilla, li fan la gara-gara...rajoles bufones trepitjades per vambes i talons.
(morts i enterrats sense lletres)
I arribar a la feina i el company Canalias amb una bella moderna camisa ens saluda amb vitalitat exultant i amb el romanticisme que el caracteritza amb aquesta cançó on fire
http://www.goear.com/listen/b19d0ad/senza-fine-gino-paoli
Llapis de colors
Sortir a fumar al carrer. Quina gran cosa. Al restaurant, gaudint d'un bocatto di cardinale amb amics, corre el vi quan arriba el peix que es desfà a la boca, i a punt d’atacar el pastís de xocolata quedes envadalit un moment amb les engrunes de pa i el brillant reflex de les llums tènues a les copes.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.
D'egos i elefants
Aquesta imatge me la va fer la meva estimada Milena no recordo quin dia, l'any passat.
Ara ella és a Viena. I pot haver una ciutat millor per aquesta princesa? La ciutat que va veure morir el mestre. Sí. Totes les ciutats li poden anar bé a una dona tant fantàstica com la Milena. Una guitarra espanyola acompanya les meves paraules. I evocant-la aquesta nit, cel·lebro el seus cabells negres, voleiant al vent del parcs que hem compartit.
Nit d'escriptura, bojeria i concisió. Un calfred em recorre l'estómac. Com una descàrrega elèctrica petita i quotidiana, feta de nervi calent.
http://www.goear.com/listen/792f42c/hallelujah-from-messiah-georg-f-haumlndel
BINGO!
"La meva manera de gaudir la felicitat és patint-la"
Gran frase del encara més gran Carles Roca.
Salsa de soja
La vida és agredolça; n'és el llit, el decorat, però tenim la sort de poder escollir entre infinitat de salses cada dia i tintar-ho tot plegat!
Estrenant teló
I am silver and exact. I have no preconceptions.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful-
The eye of a little god, four-cornered.
Most of the time I meditate on the opposite wall.
It is pink, with speckles. I have looked at it so long
I think it is a part of my heart. But it flickers.
Faces and darkness separate us over and over.
Now I am a lake. A woman bends over me,
Searching my reaches for what she really is.
Then she turns to those liars, the candles or the moon.
I see her back, and reflect it faithfully.
She rewards me with tears and an agitation of hands.
I am important to her. She comes and goes.
Each morning it is her face that replaces the darkness.
In me she has drowned a young girl, and in me an old woman
Rises toward her day after day, like a terrible fish.
Sóc de plata i exacte. Sense prejudicis.
I tot el que veig m'ho empasso immediatament.
tal i com és, intacta d'amor o odi.
No sóc cruel, només veraç:
ull quadrangular d'un déu petit.
Passo quasi tot el temps meditant a la paret oposada.
És rosa, amb taques. Fa tant que la miro que és part del meu cor. Però oscil·la.
Rostres i foscor ens separen.
sense parar. Ara sóc un llac. Una dona s'inclina cap a mi, cercant el meu abast.
Es gira cap aquells mentiders, les espelmes o la lluna.
Veig la seva esquena, fidelment, la reflecteixo. Ella em paga amb llàgrimes i posats. Li importo. Ella va i bé.
Cada matí la seva cara substitueix la foscor.
M'ofego nena i vella m'aixeco així, dia rere dia, peix terrible.
The mirror de la Sylvia Plath (el més light i digerible de la seva antologia heavy) i el mirall que constituïa la lluna d'ahir. Quan faltaven deu minuts per les tres del matí, a punt d'arribar a casa, em va obligar a aturar-me en una cantonada.
Em va raptar durant deu minuts, quina força captivadora, fadava, que no em deixava caminar. Soles a mig camí. Avui ho he entés... un amic m'ha fet arribar un missatge virtual i fugaç: "ahir la lluna es va apropar un 35% més a la terra, per això brillava més!"
I m'ha fet gràcia, perquè ell no sabia que ella m'havia segrestat deu minuts abans d'entrar a casa.
I pel que fa als miralls. Ja ho sabeu... hi ha dies que ens llevem pensant que no els hem de mirar gens per perdre consciència del jo i de la transcendència i d'altres en els quals ens sentim reis del món i ens usufructuem a nosaltres mateixos en tots i cadascun d'ells.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful-
The eye of a little god, four-cornered.
Most of the time I meditate on the opposite wall.
It is pink, with speckles. I have looked at it so long
I think it is a part of my heart. But it flickers.
Faces and darkness separate us over and over.
Now I am a lake. A woman bends over me,
Searching my reaches for what she really is.
Then she turns to those liars, the candles or the moon.
I see her back, and reflect it faithfully.
She rewards me with tears and an agitation of hands.
I am important to her. She comes and goes.
Each morning it is her face that replaces the darkness.
In me she has drowned a young girl, and in me an old woman
Rises toward her day after day, like a terrible fish.
Sóc de plata i exacte. Sense prejudicis.
I tot el que veig m'ho empasso immediatament.
tal i com és, intacta d'amor o odi.
No sóc cruel, només veraç:
ull quadrangular d'un déu petit.
Passo quasi tot el temps meditant a la paret oposada.
És rosa, amb taques. Fa tant que la miro que és part del meu cor. Però oscil·la.
Rostres i foscor ens separen.
sense parar. Ara sóc un llac. Una dona s'inclina cap a mi, cercant el meu abast.
Es gira cap aquells mentiders, les espelmes o la lluna.
Veig la seva esquena, fidelment, la reflecteixo. Ella em paga amb llàgrimes i posats. Li importo. Ella va i bé.
Cada matí la seva cara substitueix la foscor.
M'ofego nena i vella m'aixeco així, dia rere dia, peix terrible.
The mirror de la Sylvia Plath (el més light i digerible de la seva antologia heavy) i el mirall que constituïa la lluna d'ahir. Quan faltaven deu minuts per les tres del matí, a punt d'arribar a casa, em va obligar a aturar-me en una cantonada.
Em va raptar durant deu minuts, quina força captivadora, fadava, que no em deixava caminar. Soles a mig camí. Avui ho he entés... un amic m'ha fet arribar un missatge virtual i fugaç: "ahir la lluna es va apropar un 35% més a la terra, per això brillava més!"
I m'ha fet gràcia, perquè ell no sabia que ella m'havia segrestat deu minuts abans d'entrar a casa.
I pel que fa als miralls. Ja ho sabeu... hi ha dies que ens llevem pensant que no els hem de mirar gens per perdre consciència del jo i de la transcendència i d'altres en els quals ens sentim reis del món i ens usufructuem a nosaltres mateixos en tots i cadascun d'ells.
Baltics cube romance
Dalt l'avió, de camí cap a Lyon, descobreixo Tallin, la capital d'Estonia.
Amb interés creixent llegeixo un article sobre la seva prolífica economia tecnològica, i la revolució aparent i paradoxalment silenciosa que han dut a terme d'ençà de l'obtenció de la seva independència l'any 1991. Caps brillants i excèntrics amb ulls apassionats davant la valentia, o el que és el mateix, persones brillants, treballadores i apassionades, han aixecat i mantingut exitoses empreses de les quals se'n beneficia el món sencer. I tot plegat des d'un fred país del nord d'Europa que compta amb poc més d'un milió d'habitants. Un indret de confitura en pot petit.
Skype, TaxiPal i Yoga Intelligence Building són els exemples que cita el text. Totes ubicades al parc científic Technopol. Meravella la vocació de servei de les seves activitats; segurament constituint el motiu principal de l'èxit.
Clima, morfologia, mentalitat, tot va ajudar Estonia a ser un dels primers països que abraçà i s'especialitzà en la tecnologia, una revolució. I avui és l'únic país del món amb la penetració Wi-Fi més alta i el nombre més elevat d'óssos per càpita. Gran combinació! I tot amb les formes depurades de la sostenibilitat.
No cal escombrar massa neu del camí per trobar-ne els secrets... especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva. De vegades, toca mirar a Europa, de vegades sí. Tot llegint, tot llegint penso en el nostre país, però no en puc parlar ara. Bé, mai me'n sento amb prou força com per parlar-ne fredament. Som més del doble de persones que Estonia, més del triple...i? aquesta quina excusa és? cap. Especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva.
Esforç, voluntat. Empatia, energia poble. Ganyota per l'acomodament de formes estàtiques.
I més tard, enmig del viatge recupero quatre gargots que vaig fer a la llibreta. Els quals no em van permetre seguir avançant.
És difícil escriure quan un és feliç. La felicitat cobreix tots els sentits i els deixa anestesiats. Satisfets, plens, tips, com després del més exquisit tiberi. Tarte à la praline? amis, la belle, belle vie, tots els formatges, un remolí (!) d'èxtasi.
Llavors per escriure amb la quietud t'has de concentrar molt, molt, molt i escoltar la panxa, enganya menys que el cor...-ràpida picada d'ullet múrria al filòsof-... i si no sents res, seguir escoltant, seguir escoltant, hi ha un moment que les paraules pujaran fins al cervell i ja estarà; podràs continuar el viatge històric fins al final.
Ah la felicitat!, mata tant com l'escriptura. Per sort, les dues van de la mà.
L'única desgràcia és sentir els moments més innoblidables i tenir la necessitat imperiosa de deixar-ne constància en paraules. Asfixia, angoixa i assedega. Una ràbia gustosa de viure vida.
Un pet contingut
El menjar caducat hermèticament i en silenci. La casa quieta. Res es mou, tot és fosc. I d'un cop, obrir la cortina feixuga, llarga i gruixuda, i el sol disparant al piano farcit.
Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.
Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.
Acció!
(Dailycieux XXVI)Avui és un dia perfecte de primavera primerenca. Els abrigalls no molesten i li donen el sí vull a un sol tebi que els agafa de bracet. El vent s'amaga tímidament i les fulles d'Urquinaona es mouen per l'enrenou d'aquesta noia a l'ampit d'una finestra. No és la remor fugissera, és el seu somriure d'exultant benestar.
Le temps qui reste - Serge Reggiani
Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Arrels de seda
La Núria Pascual em va dir que quan inconscientment s'imagina la seva trascendència a la terra (que sempre és en moments que s'enfonsa, quan tot és negre i es troba cara a cara amb la solitud) hi veu el suïcidi i una carta culpant un ex amant. I el que la fa apaivagar el dolor (a banda del so de l'electrodomèstic que li recorda la futilitat de tot plegat) és imaginar-se el pes que carregarà aquest home per tota la seva vida. La Núria sent que culpant-lo es despulla ella de culpes i de sobte tothom la plany, odiant l'ex amant. Plath, Pascual, senyoreta Quiroga, vídua II de can Kirchner. Tots som epígons i aquesta seria la potencial grandesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)