Un pet contingut
El menjar caducat hermèticament i en silenci. La casa quieta. Res es mou, tot és fosc. I d'un cop, obrir la cortina feixuga, llarga i gruixuda, i el sol disparant al piano farcit.
Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.
Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.
Acció!
(Dailycieux XXVI)Avui és un dia perfecte de primavera primerenca. Els abrigalls no molesten i li donen el sí vull a un sol tebi que els agafa de bracet. El vent s'amaga tímidament i les fulles d'Urquinaona es mouen per l'enrenou d'aquesta noia a l'ampit d'una finestra. No és la remor fugissera, és el seu somriure d'exultant benestar.
Le temps qui reste - Serge Reggiani
Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?
Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste
Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...
J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...
Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?
Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.
Arrels de seda
La Núria Pascual em va dir que quan inconscientment s'imagina la seva trascendència a la terra (que sempre és en moments que s'enfonsa, quan tot és negre i es troba cara a cara amb la solitud) hi veu el suïcidi i una carta culpant un ex amant. I el que la fa apaivagar el dolor (a banda del so de l'electrodomèstic que li recorda la futilitat de tot plegat) és imaginar-se el pes que carregarà aquest home per tota la seva vida. La Núria sent que culpant-lo es despulla ella de culpes i de sobte tothom la plany, odiant l'ex amant. Plath, Pascual, senyoreta Quiroga, vídua II de can Kirchner. Tots som epígons i aquesta seria la potencial grandesa.
Piano Concerto No. 12 in A major, K. 414: II Andante
Em té intrínsecament fascinada l'explosió del món.
Necessitem que continuïi així. Tot plegat va més enllà de la simple fluïdesa
De fet, el no poder fer-hi res ja ens en dóna la resposta. Ens mirem als espills o no? mirem-nos.
mirem-nos-hi en aquest precís instant només ara i després mirem-nos només per nosaltres, a nosaltres.
Necessitem que continuïi així. Tot plegat va més enllà de la simple fluïdesa
De fet, el no poder fer-hi res ja ens en dóna la resposta. Ens mirem als espills o no? mirem-nos.
mirem-nos-hi en aquest precís instant només ara i després mirem-nos només per nosaltres, a nosaltres.
formigues, formatge.
Avui m'he adonat que quan un escriu es torna més gelós dels mots. Dels seus escrits. I em demano disculpes a mi mateixa per la vulnerabilitat i per la única superfície que aquí es deixa entreveure. Llarga vida a l'expressió fugaç, llaminera. Tot el que queda, el pòsit, en secret i amb tot l'amor
Quadrícula
Poemes amb gust d'anís. Pomes verdes anissades, cruixen a la boca, es trenquen líquidament.
Una poma vermella amb gust de perleta d'anís, la més bona de la plaça.
Una poma vermella amb gust de perleta d'anís, la més bona de la plaça.
Transparència poètica
El principi d' Splendid, Vic Chesnutt, és la cançó que ens diu que de vegades, sense més remei, hem de baixar a les profunditats, a la salvatge cruel i més intensa. No hi ha altre camí, no hi ha una altra sortida. Ens agradi o no. Mai caminem rectes sempre. Mai ningú. Però alguns encara podran apreciar el paisatge neutre i nostàlgic, tocar-lo amb la punta dels dits, cos a través.
:)
«Succede, nel corso di un match, che la pallina urti il bordo superiore della rete e s'impenni per pochi decimi di secondo. Con un po' di fortuna, cadrà sul lato del campo che vi dà la vittoria. Ma può cadere su quello opposto e allora avrete perduto»
Ordinador antic
08-12-07
...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...
I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.
...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...
I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.
Tot a 100
El matí del dia de Reis va ser dolç i tranquil. Feia sol i sonava David Bowie. A més a més, els articulistes de La Vanguardia ens regalaven somriures que alguns marcaven asseguts còmodament, esperant família i regals.
Sala Martin, Màrius Serra i Francesc de Carreras, per exemple, imprimien frescos relats, anunciant que era dia d'ingenuitat infantil. I que aquest any anirà tant bé (jo ho continuo subscrivint), ulls ben oberts davant els reis mags de l'orient, brandant la mà i llençant carmelets.
Espero que l'alegria i la pau d'aquests primers dies de gener ens acompanyin quan les paraules es tenyeixin amb el vermell dels dimonis escuats que s'amaguen pels racons. I que no són ni en Lula d'en Serra, ni la millora econòmica de'n Sala Martin, ni l'altruista enpositivo.com d'en de Carreras.
Això sí, ben atents als xinesos! Uns creuen que cal admirar-los perquè són molts i viuen molt bé i quan parlen del seu sistema polític, consideren que a mida que segueixin avançant en l'ordre mundial no tindran més remei que adoptar postures demòcrates (esperem-ho), per tant, no s'hi preocupen massa, veient-lo una realitat amb data de caducitat.
D'altres, per contra, estan espantats, esperverats, amb tanta hegemonia. El desconegut sempre fa basarda. La solució ja la tenim. Literatura i comunicació!...amb diplomàcia, de la bona, paciència, respecte i pols ferm.
Diari de mar
Mirant-me al mirall veig com em faig gran. Però avui s'hi reflecteixen d'altres realitats. Mirant-me, prenc consciència que el creixement, avui, és més psicològic i moral que físic. Els cabells continuen creixent sense aturador, símbol material de la reafirmació personal sobre la meva forta i determinada existència. Jo una dona amb clarors i foscors.
Xiulets dolços
I mirem moltes pel·lícules, ens encanta el cinema. La sensibilitat i la fotografia. I els colors, els sons, els primers plans. Els records.
I com més pel·lícules mirem, més pel·lícules ens montem. I així és la vida. No voler rebre impactes exteriors per ser molt autèntics, ser. Ser essència. Ser un.
I més imatges ens continuen construint els sospirs, les llàgrimes i el riure.
Les contradiccions ja arriben el primer dia de l'any. I benvingudes siguin.
Bon any. Que serà gran, molt gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)