Anem liats

-Ja has près l'ou amb whisky?
-Això ho vaig aparcar. Hi ha el tema del colesterol i aquestes coses...
-Ah, però prens la jalea real, no?
-A l'estiu es para.
-I quines vitamines prens?!
-El sol i l'aigua.

L'espera

S'enfila del baix ventre cap a la gola i inflama les temples fins al capdamunt del cervell.
Estira els omòplats, les seves escàpules, clavícula, ben amunt! i no et deixa pensar.
Creues i descreues els peus. A l'estiu se t'enganxen les cuixes entre elles, molest. A l'hivern, el fred fa que t'acostis més a tu mateix però el foc s'encén igual; desglaçant l'interior; ultra tensat, impossible.
De tant rascar segurament el cor s'escaparà fora costelles, situant-se davant la muralla, regalant-se al nervi. trencant centenars de fils.

Creuats i units.

La duresa d'un temps

El pitjor és que es tracta d'un patiment buit. Un plor dissecat amb humitat que ells mai no compartiran.
No hi ha sol que pugui véncer el dolor.
No hi ha temps que lluiti.
El temps no hi és, no és res.
I és l'únic que passa mentre reflexionem com dir-nos-ho tot. Quin horror provoca perdre'l.
i a menys paraules més oblit, més desaprenem a calmar el patiment que ells no veuen, mai sentiran.

La salaó es clava en les entranyes sota la pell del ventre. S'arrapa a les parets. La salaó NO ESQUITXA és una massa precisa ben dirigida, i fa mal.

A FAVOR

A favor d'Eurovegas a Catalunya. Igual que estic a favor del Sónar, d'Eurodisney, de la Bienal de Venècia, del Festival de Cannes, de l'exposició magnànima de Kassel (i de'n Serra, es clar), del MIT de Massachusetts, de Google, del muñeco Miguelín de la Coixet a Shangai, dels castellers al Japó, de l'artista Xavier González i les seves obres excel·lents i noves i fortes. I de la Filmoteca de la meva ciutat (quan projecta les coses bé, des del principi fins al final), i de Futurscope, i de les Seychelles, i dels pobles que tenen sales i jardins on hi desenvolupen activitats i marionetes com les del Teatre Monclar a Sant Feliu de Guíxols, i dels amfiteatres grecs i romans. I dels restaurants, estrellats, o no. I dels diletants.
I de tot el passat, i de tot el futur, i de la fira del llibre de Frankfurt. I d'Amèrica llatina i el seus orgulls nacionals; plats, vestits, cares. I de la Fashion Week de Nova York, i de l'street art de Londres i de les improvitzacions a qualsevol plaça esgavellada pel món. I del festival de Poesia que fan per aquí, quan he tingut la maduresa suficient per entrendre què és, i perquè és tant important. I dels Oscars i també dels Razzies. I de la banca ètica (de veritat), i de l'òpera de Sidney, i del/a Guggenheim, i de Sacks (Can Sacks , com aquell qui parla del gran magatzem com la botiga de conveniència del costat de casa), i d'anar despullat, també. I del dandi solitari del qual parlava en Dedéu l'altre dia. Però també, de l'exhibicionista, sí. I dels atacs de supèrbia fent comèdia; la supèrbia de debó fa recargolar-se de riure. I de l'inteligència i del xou en tots els formats: completament a favor d'aquell que és invisible, clar. De TOTA la dansa, del Cirque du soleil i d'Eurovisió, fa uns anys m'agradava molt. Ah, ostres, sí. I a favor del Barça. A favor del Barça que ens fa el favor de fer-nos orgullosos conscients. Perquè com diu aquell nin tant bufó i cabró: la meva excusa per tal d'acceptar que m'agrada el fútbol és que a Passolini també li agradava. I a favor del Madrid, perquè no seríem com som sense ell.

Espero que no estigui quedant massa imbècil aquest escrit. Però us ho dic sincerament. Vull veritat i prou d'hipocresia. I si hi ha d'haver més quisca, que estigui ben feta siusplau.
Minuciosament merda capciosa sense brillar tosca i cremosa.

(Hem de mantenir algunes tradicions, sí.)

A favor d'Eurovegas a Catalunya perquè el nostre país necessita moltes coses i aquesta no és una tragèdia.
No és una central nuclear, no vénen a construir armes. No ens vénen a colonitzar. S'ha acabat un tipus important d'americanització; això ho sabíeu, oi?

Entenc el no i/o neguit dels propietaris d'aquells terrenys. Hi ha un concepte que el profe Calsina em va deixar imprès al cervell en alguna classe de polítiques, fent-me entendre l'empatia i assentint convençuda amb el cap. Ah es clar, ja ho entenc. Not in my backyard, deia, passejant amunt i avall sobre la tarima de davant la gran pissarra verda. Quan ens diuen que què ens semblaria un nou cementiri, que la gent es mor i no podem enterrar-la, i que necessitem un nou cementiri, i si, tots veiem que SÍ, QUE HOME I TANT, que ÒBVIAMENT necessitem construir nous forats per col·locar-hi els cadàvers...però que siusplau, construeixi-me'ls una mica més enllà. Enretiri aquella làpida del meu jardinet. Això és aquest sí, però aquí no, pel qual ens podrien titllar de cínics i panxacontents als que estem a favor de l'Eurovegas. Sí, perquè no te'l fan al costat de casa.

Però no.

Gràcies a un article aclaridor que acabo de llegir del Jaume V. Aroca he vist exactament on es planteja col·locar l'Eurovegas -al Parc Agrari del Baix Llobregat-, en l'última reserva d'espai agrícola de l'àrea metropolitana de Barcelona. I m'he anat relaxant a poc a poc; metròpoli i agricultura no acaben d'estar del tot relacionants, oi? Bé, i encara que els fessim relacionar, encaixar, per tot el que s'arriben a queixar els anti Eurovegas...senyors i senyores, quantes fruites i verdures produeixen aquests camps? Segons el sr. Aroca, el 10% de les que consumeixen els habitants de Barcelona i dels municipis del seu entorn. Vaig molt errada si suggereixo que podríem anar a cercar aquest 10% de fruita i verdura enfilant-nos cap al nord o dirigint-nos cap al sud?, m'equivoco si dic que gironins i lleidatans estarien ben contents de servir, més, a l'àrea metropolitana?

El seu nom ho indica, metròpoli: ciutat principal de l'estat, ciutat d'origen. Són coherents, no han projectat Eurovegas a Montserrat ni a Lloret.

Prefereixo socialització i entrada de persones i capital en aquells terrenys que 3000 hectàrees verdes. Allà, sí. Prefereixo més gent amb feina que 3000 hectàrees verdes mig buides. Allà, sí. Prefereixo veure somriures, alegria i diversió que 3000 hectàrees on s'hi escolta el silenci estancat. Allà, sí.

Ambientalistes. La metròpoli pot tenir horts urbans! es clar que sí! Fem que els balcons i els jardins s'omplin de tomaqueres, però siusplau, al Parc Agrari del Baix Llobregat posem-hi un parc com Déu mana, de segle XXI.

Conservadors. Tants que us queixeu i després, alguns, sou protagonistes dignes d'un Houllebecq que marxeu a Indonesia per abusar de criatures. Els de la doble moral.

I encara n'hi ha uns altres. Porucs. Aquests que que tant es queixen brandant la mà: però què és això?!, quin turisme volem?, Eurovegas NO!...aquests són els que han oblidat, entre d'altres coses molt importants, què era divertir-se. Ja no saben bascular entre el seny i la rauxa i han quedat enrocats en un dels dos extrems.
Els dos el mateix finalment. Els dos igual de nocius.

Ep. I si us semblen unes aproximacions massa excitades, també hi ha una altra solució, fem-li als senyors de Las Vegas Sands un contracte tipus Guardiola...vinguin, monti'n la paradeta, i si són tant dolentots i malignes, els fem fora al cap de 4 anys.

Finalment vull expressar que no estic tant a favor de l'hotel Vela vist des del capdamunt del carrer Muntaner.

Arrufo la cara resignada. Sí, i no em digueu que no ens podem resignar mai, que de tant en tant resignar-se no està bé; no m'ho digueu perquè jo, jo hi estic A FAVOR.



Mirades.

                                                                                                                                                                               
Petons.
Estiu fumat.




    Fotografia, Leopoldo Pomés.