Els dos
s’arreglaven per sortir mentre un negre molt ben plantat i una noieta educada i
llegida feien manetes i confidències dins el llit sota la vanova de floretes. Només
en sobresortien els caps. Sonava l’old fashioned de’n Chet Backer, una melodia,
cançó jazzística molt escaient. Ell es rentava les dents, ella mirava per la
finestra i seguidament es posava els anells. Des de dalt. Així és com més li
agradava veure les ciutats, deia ell des del pis més elevat de l’edifici que
acollia el museu.
Dins l’estació passaren
davant una màquina de fotografies instantànees; els dos pensaren que estaria bé
fer-se una foto junts, però cap va dir res. Quedant l’amor al seu cap. Bregaven
per sortir d’allà i anar-se a omplir l’estómac amb un bon tros de carn, fresc steak tartar on el feien diví. L’olor de
llaminadura corria pels passadissos mentre una musulmana i un kurd, semblaven,
cantaven molt estrany i segurament vivien junts amb més companys en una casa i
rampinyaven monedes i no tenien mobles.
Ella intentava
planxar-li les camises amb un èxit modestíssim. Li demanà que siusplau li fes
alguna cosa bona per sopar. Al noi li feia mandra.
-T’agraden els
pebrots?
-Sí!
-I la tonyina?
-Encara més
–cridava estirant el cap-.
I ell elaborà una
amanida gustossíssima i plena d’oli.
En aquesta vida
tot té un preu sovint les llàgrimes són el dels menys atrevits?
Arribant a Orly,
cases de Lego.
I el cel se’t vol
menjar. La pintura absorbir.
Mentre el tren
direcció Chatêlet continua avançant sota la pluja de tarda. Cel blau elèctric,
metàlic, fosc? Blau cel fosc. Perd la trucada. No fa massa minuts que l’ha trucat.
-Un petit gillet
-Journaliste
-Petite veste
Un grup de joves
parlen.
Davant hi té una
parisina melanconiosa de cabell fi i marró. No malfollada! Per què aquesta
mania?. És bella pensativa.
Estava tan
trista que ni fumava
Li fa molt respecte
sortir al carrer i posposa el moment. Dutxa llarga, rentar les dents amb
parsimònia, café i torrades, però sobretot, molts minuts davant el plànol,
organitzant, reorganitzant i tornant a planificar la ruta. Un cop al carrer:
somriure tota l’estona.
-C’est bien les gens
qui sourit! –diu un motorista esperant el semàfor en verd, després de mirar-se
l’aparador d’una botiga de roba bella i suau. N’hi ha per tot arreu a le
Marais.
Debia elevar el
clichée de la protagonista d’aquell film francés de la cambrera bona ciutadana a
l’enèsima potència. Era igual, era normal, ja sabem que els publicistes tenen
la millor vista i expressen la veritat.
Unes recargolacions
estomacals, altrament dites intestinals, que l’obligaven a amagar la cara de
ganyota dins la jaqueta. Quin mal de panxa! I la trucada que no arribava. Enmig
de Place des Vosges, un sol brillant sobre l’aigua del pont costat Quai
d’Anjou.
Finalment entrà a
una brasserie del Quai de Bourbon per demanar “el service”.
-Est-ce que je
pouvez utilizer le service? Où est le service?
-Quelle service?
–Obvi. Quin tipus de servei li demanava al cambrer? Sexual. Secret. No. Un
vàter, per déu.
-Lavabo.
-Il faut prendre un
petit café.
-Combien c’est
cette petit café?
-1.20
Ostres com a
Barcelona, bon truc.
Lavabo. Cagarrines.
20, 30 segons de mel, asseguda, mirant la porta del bany i després més
tranquil·la; però la trucada continuava sense aparèixer.
A la barra
l’esperava el café, els cambrers eren dels veritables**: davantal, taviller,
blanc i petit gillet, armilla. I més que cares serioses, cares de demà
m’afaitaràs. Tipus importants deixant gots llustrosos i transportant viandes exquisides.
Un café i una
xocolatina i fora continuava el fred. Havia de trobar uns guants que finalment
van ser acrílics, mal fotuts, però què volies? La impaciència era una constant
del temps. I la panxa es tornava a queixar ara per gana. Bé, si hi ha gana, tot
va bé.
París amb sol és
més paradís (Amélie 2 – Ella 0).
Hi ha més gent que
a Barcelona. Persones ben vestides, estudiants, sense sostre, força gent
gran... A Barcelona hi ha menys gent per metre quadrat i a més a més, és una
corrua completament previsible.
La cultura, la
literatura, l’art, diga-li com vulguis, va incrustada a totes les activitats
d’aquestes gents. Pensem en el Centre de Danse du Marais. Un edifici quadrat
amb un patí de llambordes romanes al mig, des d’allà, les portes de les diferents
classes s’organitzen pels cantons: flamenc, balls de saló, hip – hop, i a la
recepció, uns prestatges de fusta plens de llibres vells, viscuts, grans noms,
històries majúscules mig empolsegades. On a qualsevol altra ciutat hi hauria
pòsters o fulls informatius, ells hi planten una bibliothèque d’exchange de
livres, per tal que tothom que ho vulgui, en porti un i se n’endugui un altre.
És el moment d’afegir
que la Rue Rivoli acompanyada de l’extra fredor de novembre demostren que París
és una ciutat més trista sense una espatlla on reposar el cap, o una altra mà
per escalfar-se. El caliu és necessari a qualsevol indret, però aquí es fa
especialment palès, perquè sense compartir-la, la seva bellesa és tan sols
visió.
Li agrada no fer
tard. Creu que és una gran qualitat, però tot tant se val, el coi de trucada
continua sense arribar i el fred l’està marejant.
Eloïse
S’hi acosta per preguntar-li
perquè els francesos i especialment els d’aquest indret, París, són tant
seriosos.
-Pourquoi ils
revent.
Ahá. Són seriosos
perquè somnien. Somnien en els projectes que volen realitzar, en les persones
que volen esdevenir, afegeix.
I com que no ho
aconsegueixen, una vegada i una altra, i els dies van passant, resten seriosos.
Somniant. París com a estat de formació. Ciutat a mitges. Sentiment i idea.
L’Eloïse viu amb la
seva companya que integra un grup de música, si no entén malament. És
arquitecta i li ha fet la casa al fill del o d’un (tampoc ho acaba d’entendre)
ministre de finances de gauche... i tot pagat en negre. Se sent molt malament,
on anirem a parar! Exclama.
És una dona amb
força arrugues i el cabell curt. Viscuda i de cor calent. És fora, beu una
cervesa i té un carretó de supermercat davant. Jaqueta i bufanda velles.
El fet és que se
sent d’esquerres però manifesta que l’actual govern francés és stalinista.
Exemples com el tripijoc del fill del ministre l’atabalen. Diu que actualment
això és insostenible i que no els votarà més.
És una dona modesta
tot hi haver realitzat, i encara avui, grans encàrrecs. Modesta perquè el seu
“retiro”, l’estipendi de jubilació, serà de 700€, vous croyez? La mira.
-Ah. Perquè no ets
funcionària!
-C’est ça. Et donc,
il faut garder.
Bistro des Oies
Hi ha una calma
brutal mentre la rutina tira endavant. A la cuina tres joves, dos nois i una
noia, preparen els sopars. Els ingredients bàsics. Mentre a la sala una altra
posa espelmes sobre les taules de fusta.
La de dins és
rodoneta, s’enduu coses a la boca mentrestant. Més que rodoneta, baixeta; ara
ha sortit per tallar el pa, texans negres, cul gros que no ample. Tova i ferma
alhora, agradable.
I la música ha
començat, l’Alexandra l’ha encés. El noi negre ha llençat les patates tallades
en forma de fregides a l’oli bullent, mentre l’altre xicot bat algun tipus de
crema en una bonica cassoleta de coure abonyegada. Les olors del greix ben
amanit s’introdueixen profundament, com el nas del porc en la natura, dins seu.
Seriós, menja una
espècie d’onglette amb frittes. Davantal blau fosc i samarreta de cotó blanca.
Pantalons de quadrets blancs i blaus d’ajudant de xef. Cabells rinxolats
imperceptibles, molt curts, ben cardats, no és indiferent, incrèdul, es defensa
una mica.
La seva vache à lait: cuinar. A ells, el menjar
és el que els permet menjar. I entre cançons, a la ràdio, algú diu distretament
le geni catalan.
El noi de
l’onglette es diu Mamadou. Li explica que és del Senegal i que ja en porta 23 a
París, també va passar 4 anys a Alemanya. Li falta una dent i utilitza
l’escuradent com un vell gironí. Beu un líquid verd, de menta.
L’Stephan ha
arribat. Samarreta de lli beige i jeans. Molt bé. Tenen aquest restaurant amb
el soci des de fa 14 anys.
Barcelona c’est
loin maintenant. Et ça c’est assez bon. L’alcohol sempre ho allunya tot.
Boétie i
entourage
El carrer de la
Boêtie és ample i net, sembla suïss.
A la Plaça Beauvau
no hi ha papereres. A les 12:25 no sabia on llençar la pela del plàtan, llavors
els hi ha preguntat als guàrdies de davant el Ministeri de l’Interior on ho
podria fer.
-Ici c’est
dificile- ha dit un dels dos fent una mirada general, d’esquerra a dreta, a la
plaça que coneix de memòria.
A cada cantonada hi
ha un policiotto vigilant. Una porta gorra de mariner i els altres barret de
policia francès com aquell protagonista que perpetua peripècies per
Saint-Tropez. Finalment, veient la jove amb la pela pansida a la mà, el guardià
del ministeri amablement i amb un somriure cortès l’ha agafat sense manies amb
els seus guants blancs de patge i se la endut dins la garita, on segur hi tenen
una paperera. Amagada. La brutícia està molt ben recollida en aquest indret.
Carrer avall a la
dreta, s’ha ficat a la Rue de L’Elysée. Cotxes i senyors i senyores fora,
davant les casetes tipus unifamiliars més elegants del món. Superen la
construcció anglesa i italiana i tenen molta bandera ben penjada, doncs
centrada, institucionalment.
Una de les grans i
imponents portes de fusta pintades de verd és oberta. Hi ha una bastida i un
senyor que fa algun tipus de reforma.
Li ha preguntat si
eren habitatges privats o governamentals, ell ha respost que privats. De sobte,
de l’escala de l’esquerra, baixava una senyora ben vestida, neutre. Li ha
preguntat el mateix.
-Secret.
-Però vosté hi
viu?.
-C’est secret.
Era portuguesa, ho
ha notat quan se li ha escapat alguna paraula o deix en la seva llengua.
-Je suis de la
Catalogne, vous nous aiderà?
-Aquí no parlo, ho
sento.
-Però digui’m, a
títol personal.
-No. no. Ho sento,
no m’hi fico.
-Bé. Adéu. Que
tingui un bon dia.
Potser li pregunten
cada dia i la sra. portuguesa ja n’està cansada. No ho sabia, no estava del tot
segura que fos així però.
Més avall, davant
una de les últimes cases, dos nois joves amb walkie-talkies a la butxaca. Nova
oportunitat.
-Totes aquestes
cases són privades o governamentals?
-Les dues coses.
I mig amb veu baixa
de broma i amb un somriure, li diu que més enllà hi viu Rotschild (la família).
Oh la là.
-I vostés vigilen
-Exacte
-A qui?
-A un ministre
-Valls?
-No
-A qui?
-(novament) C’est
secret
-La Catalogne a
besoin d’aide –Ens aniria bé que França ens ajudés d’una vegada. Ha dit elevant
el cap, com un infant, vers la bandera penjada també en aquella casa.
-Vous pouvez sonner
a Rotschild.
Això, anem a tocar
el seu timbre.
Així ha deixat el
carrer del secretisme. Ah! La Bruni. Ara recorda aquell article de la dona que
s’ho va montar tan bé. Mantenia el seu pis d’encesa artista i a la nit es
colava a l’Elysée per dormir amb l’espós.
Llarga vida al país del charme.
Són annexos del
palau. Precisament, l’immoble de l’operari i la portuguesa era el dels serveis
secrets (coherent). I al costat i hi ha, per exemple, la guarderia pels infants
dels funcionaris.
Foch
Una avinguda plena
de cases caríssimes que inclouen pistes de ball i piscines interiors porta el
seu nom. Mentre ho recorda, són tres quarts de nou i a la Plaça del Sol una de
les agrupacions de la Candidatura d’Unitat Popular ha acabat un míting. Ara, un jove amb guitarra canta
que canta i sempre es sabrà, malalt d’amor pel seu país. I és així, és així com
ens agrada a nosaltres, i no en sabríem dir res més, cantem i sempre ens
sabrem, malalts d’amor pel nostre país. Pobres però orgullosos, la recepta que
hauríem de canviar si busquessim nous ingredients.
Foch. El creador
del club parisí, Cercle de l’Union Interalliée, perquè els aliats anglesos i
americans de la primera Guerra Mundial socialitzessin. Un lloc amb tic-tac de
rellotge, crec-crec de fusta i vellut a les cadires. Sales majestuoses amb catifes,
senyors i senyores que llegeixen la premsa davant finestrals altíssims i nets.
És el moment sense hora, aturada i rica, on li diuen bonjour mademoiselle.
Estances de taules ben parades amb tovalles netes. Tot és or. Seguim. El soroll
de la fusta novament, una escalfor segura i una jueva, la Claude.
És una senyora gran
que porta unes bambes New Balance i llegeix asseguda còmoda i tranquil·lament
d’esquena el gran jardí. Es repeteix la imatge d’una dona modesta, però en
aquest cas, una d’aquelles fèmines que tenen el món als seus peus. Somriu
immaculadament mentre la nostra amiga s’acosta per parlar-li. Tot i que intenta
i aconsegueix un tracte excel·lentment humil, la Claude és superior moralment,
és una reina saberuda, de camí mundial, i no ho podria amagar.
Amb la veu de
l’experiència, sense abandonar el somriure que aporta la riquesa tranquil·la i
la tornada de tot, li aconsella que llegeixi el poema “Le labouror et ses
enfants” de La Fontaine. Perquè el treball és un tresor. Repeteix la paraula
treball força vegades. Finalment li pregunta a què s’ha dedicat ella. Respon
que interiorista. Víuda d’un senyor anomenat Steiner, al Nadal visita el seu
fill i néts que viuen als Estats Units.
Tornem a La
Fontaine. Explica que abans de morir le labouror els va dir als fills que
trobarien el tresor a la terra. I doncs ells, vinga cabar i cabar, treballant
aquella terra. I és clar, el tresor no el varen trobar, si no és que
entengueren que era aquest esforç, aquest treball.
Un clàssic sra.
Claude. Aquí, avui, seria tant bo com utòpic que tothom tingués la seva mateixa
recompensa; llegint amb temps, uns diaris aturats. Una música brutal.
Moltes gràcies,
passi-ho bé.
Le Laboureur et ses Enfants
Travaillez,
prenez de la peine :
C'est le fonds qui manque le moins.
Un riche Laboureur,
sentant sa mort prochaine,
Fit venir ses enfants, leur parla sans
témoins.
Gardez-vous, leur dit-il, de vendre l'héritage
Que nous ont laissé nos
parents.
Un trésor est caché dedans.
Je ne sais pas l'endroit ; mais un peu de
courage
Vous le fera trouver, vous en viendrez à bout.
Remuez votre champ dès
qu'on aura fait l'Oût.
Creusez, fouiller, bêchez ; ne laissez nulle place
Où la
main ne passe et repasse.
Le père mort, les fils vous retournent le champ
Deçà,
delà, partout ; si bien qu'au bout de l'an
Il en rapporta davantage.
D'argent,
point de caché. Mais le père fut sage
De leur montrer avant sa mort
Que le
travail est un trésor.
Visita de la
presidenta de Libèria
Hi ha moviment al
Palau del President, es veu que la presidenta de Liberia arriva d’aquí una
hora, ha quedat amb el president stalinista –segons la Michelle, recorden? –
Mr. Hollande. A en Fossati li ha fet gràcia aquest sobrenom, de fet, tot li ha
fet gràcia. Tot el que li deia li estava bé.
Tants polícies per aquí davant el palau, tot tan institucional i ben
posat, reial, fan sentir l’escriptor ben insignificant i poc perillós. El poder
de la gràcia.
Camps Elisis
Rond Point des
Champs Elysées. Una republique més elegant. Les pastisseries tenen porters (le
nôtre). Els champs elysées me abruman.
I com va dir aquell
noi bonic, escriure és un compromís.
