La història va de la següent manera

Jo estava llegint La possibilité d'une île, de'n Houllebecq, traduït a l'anglès; sí, diga'm el que vulguis, però és el que va arribar a les meves mans.
No hi havia la versió original a prop i jo tenia moltes ganes de llegir-lo.

N'havia llegit un bon tou, i aquesta nit, després d'un impressionant sopar amb el meu amic Daniel Miller, un reputat DJ britànic i propietari del segell discogràfic MUTE, he decidit regalar-li.

No em facis dir per què, tot el personatge de'n DANIEL (ostres, mira quina casualitat. Nota al cantó. Les casualitats no existeixen), m'ha recordat a ell, i a això nostre.

I doncs, aquest mateix vespre, abans de trobar-me amb ell, he comprat per uns 13 dòllars, a la biblioteca/botiga de merchandising de la NYU, el llibre de A room for one's own, de la Virginia Wolf.

I així el cercle es tanca. Després d'un sopar me-ra-ve-llós, amb vi català, babaganoush, peix indescriptiblement ben cuinat per uns latinos, i couscous de pollastre al qual he estat convidada, ell ha marxat amb un petó que reafirma la seva elegància i el meu respecte cap a la seva persona, jo he marxat amb Wolf a la línia L, tot regalant-li Houllebecq a mon ami, sense haver-lo acabat. Amb dedicatòria. I tot el gest l'ha fet molt feliç.
For the record, fieu-vos de les persones que s'alegren genuïnament de rebre un llibre com a regal. Que ho valoren, més enllà.

I que visqui la llibertat!

i la panxa plena.

I totes les altres coses que han de viure.

Història de la meva mort, al cinema de la segona avinguda

L’última pel.lícula de Serra es passà a l’Anthology Film Archives el proppassat novembre.




Crec recordar que a l’Albert Serra tant li fa el que pensi l’audiència de les seves obres, potser per això he trigat tant a escriure aquestes línies. Bé, la mandra i d’altres coses a fer també hi han jugat el seu paper.

Vaig anar a veure la pel.lícula el diumenge 30 de novembre a les 3 de la tarda. En sortint de la sala vaig interrogar alguns dels assistents i això és el que pensaven aquests americans, aquell dia.

En Joe va dir: "I liked it a lot. I thought it was really good. I thought it was visually really stunning, I like the performances a lot, and I thought that play off between Dracula and Casanova was a really interesting idea".

En Meric em digué: “I liked it. I thought it was really nice. It was an interesting movie, still trying to absorbe it. I thought it sort of took the minimalist approach but broaden it out, quite nicely. I thought the first half was actually more interesting than the second half. I came to it because I was interested in the second half a little more but I was more interested in the first half. I liked the literary element of it, quite a bit, as well. Well just the idea of Casanova meets Dracula, I was interested, but I actually thought the Casanova stuff was a little more interesting and Dracula was a little, he had sort of lease to do with it, and sort of the portray of the society at the beginning, I kind of like that, that kind of flat tableau light movement the way the film moves and I thought the script was really nice".

"I guess I thought it was like watching a series of paintings." deia la Betsy Bold. "I agree. I thought about Caravaggio. To me the most interesting thing about the movie was the visuals." What about the story? "I thought it needed serious editing but visually I thought it was very attractive and moody", afegia la Terry, amiga de la Betsy.


Al Paul Tan li semblà interessant. "I think there was a lot of symbolism in it. It remind me of Jodorowsky the film, it was a little bit dragging, it was good though, can of portrays how the two characters, how they exist, and like the Catalan society in that year, how it will look like". Aquesta última apreciacioó em va fer molta gràcia.

I a continuació, la transcripció de la meva opinió, la qual vaig gravar tot caminant per la mateixa segona avinguda.

“M’ha fet molt il.lusio veure la pel·lícula, i tot i que la persona que anava al meu costat no parava de badallar, “I was very into the movie” perque és la primera peli del Serra que veig així de principi a fi i en una sala de cine i a Nova York. No he badallat en cap moment, nomès he perdut l’atenció en un moment. Quan era? Que estava mirant al telèfon [l’acompanyant no ho recorda] crec que sortien les dones parlant de no sé què. La senyora de davant s’ha aixecat, i se n’ha anat, una senyora que anava vestida de negre, amb el cabell curt; i un senyor també s’ha aixecat, i m’ha agradat molt [la pel.lícula], i realment és com si estiguessis veient unes pintures, i m’ha fet molta “risa” com parlaven els personatges, perque parlen el català que a mi més m’agrada. I seguim fent pelis. Que està molt bé."

Afegint, al cap d’uns vint minuts:



“Devorant uns yakisobes que baixàven els àngels amb samarreta, he pensat que m’ha agradat el moment que maten la vaca”.

Referent a l’Albert Serra en sí, tinc una amiga que l’altra dia em va fer riure de valent amb aquest missatge:

“Albert Serra. Ai mira Laura, jo crec que amb els anys, perquè jo, quan era més joveneta no fa tant, eh, vull dir, fa quatre o cinc anys, sí em feia més gràcia la gent d’aquest tipus, saps? L’ego, l’ego. Saps? Sobretot l’ego. Perque aquest home és, o sigui, no sé com no li explota a la cara el seu ego, haha, m’entens?; però després és veritat que amb els anys m’ha anat cansant la història, però vaja, això és una cosa que l’has de veure tu, ara et fa gràcia i està molt bé que et faci gràcia, perquè de fet, a mi aquesta gent també em fa molta gràcia, ric, però ric una estona, m’entens? Després, no trobaria res en comú amb ells, saps? Compartint la vida. No sé, com a amic, com a parella, com el que sigui. Bé, i ja veuràs, això amb el temps o amb els anys ho veuràs, o no, o no, mai se sap, mai se sap.”

Crec que l’únic que continuaré veient d’aquí uns anys és la sort que tenim que Déu nostru sinyó ens hagi portat un Albert Serra banyolí. Aneu a veure la Història de la meva mort.