Tu saps que cap so t’acompanyarà mai.
Els artistes passen més temps sols que acompanyats
perquè coneixen la veritat.
Vivim moltes històries per hora.
Fas un café i rebs la resposta d’un missatge enviat
ahir juntament amb la petició d’una altra persona que vol mantenir una conversa
digital. Creiem conèixer tant una
com l’altra, però no és així. Com més ens allunyem, més ens separem, efectivament.
Simple. Clar. Agafa’t a les pròximes veritats.
Mals temps pels hiperactius, bons temps pels
reservats i lents. Temps mortals per l’amistat física i del passat.
Deslocalització total. Illes pel món.
Crec que és Bob Dylan
-I no t’enrecordes de res?
-Què hauria de recordar?, això és el que hi ha.
(José Ortega i Gasset. Nous ne savons pas ce qui se
passe, et c’est ça qui se passe. Nous sommes “inconscients” du présent)
-Puc tancar la porta? –entra una brisa d’aire que
intraquil·litza-
-Ho sento. No.
Ell vol fer l’amor però ella s’hi resisteix. Surten
a caminar. I tothom repeteix les seves passes pròpies pel carrer.
La gent es mira durant uns segons i després continua
la marxa.
-On podem anar avui? On anirem avui? Machado,
caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada