curz

Temps virtual. Passem tot el temps connectats al ple buit, poc temps de veritable vida físicament junts i tot el dia projectant veloçment. Així l’existència esdevé perfecte somni; un miratge enmig del desert.

La natura sempre és bonica

Som un poble en pacífica lluita. L’èpica de la qual ho impregnem ho fa sentir històric i a nosaltres insignificants en essència. Com molt descol·locats, de trascantó, però vius i tot l’importants que la gesta ens proclama.

Es - pi - gues

Tu saps que cap so t’acompanyarà mai.

Els artistes passen més temps sols que acompanyats perquè coneixen la veritat.

Vivim moltes històries per hora.

Fas un café i rebs la resposta d’un missatge enviat ahir juntament amb la petició d’una altra persona que vol mantenir una conversa digital.  Creiem conèixer tant una com l’altra, però no és així. Com més ens allunyem, més ens separem, efectivament. Simple. Clar. Agafa’t a les pròximes veritats.

Mals temps pels hiperactius, bons temps pels reservats i lents. Temps mortals per l’amistat física i del passat. Deslocalització total. Illes pel món.

Crec que és Bob Dylan

-I no t’enrecordes de res?

-Què hauria de recordar?, això és el que hi ha.

(José Ortega i Gasset. Nous ne savons pas ce qui se passe, et c’est ça qui se passe. Nous sommes “inconscients” du présent)

-Puc tancar la porta? –entra una brisa d’aire que intraquil·litza-

-Ho sento. No.

Ell vol fer l’amor però ella s’hi resisteix. Surten a caminar. I tothom repeteix les seves passes pròpies pel carrer.

La gent es mira durant uns segons i després continua la marxa.

-On podem anar avui? On anirem avui? Machado, caminante no hay camino, se hace camino al andar. 

Darrers dies

La nit del dijous 27 de desembre el Molt Honorable President sopava al Jardinet després de formar nou govern. Els periodistes històrics li explicaven a la noia, fent broma, que no havien obtingut conselleria. I a la Diagonal amb Beethoven un porter s’apressava a clicar l’ascensor per una dona vestida de negre impecable que acabava d’entrar a l’edifici trepitjant la moqueta amb flotar àgil.

Els aspersors regaven les fulles verdes viscoses del Turó Parc, l’olor fresca i balsàmica quedava atenuada per la força de les llambordes urbanes, el brugit de les motocicletes. 

Més nit

Personatge X12

No hi ha dubte que era un noi físicament superb. Tenia els ulls d'un verd felí d'infant etern la cara petita.

Camarón i Serra voltaven pel seu cap. Però sobretot vagines.

Llegia voraç i anàrquic moltes coses. Biografia de Colom, llibres de com fer la revolució, revistes de moda i tendències, Buñuel.

Va néixer en un poble coster. Aviat va marxar de casa. La mare tenia una botiga de queviures. El pare els havia abandonat. La germana no havia llegit un llibre en tota la seva vida. Ell volia sobresortir.

Va valorar. Vull dir, va volar.

I només volava. Heroïna al Marroc. Speed. Cocaïna. Píndoles de colors. Era un dandi dels solitaris.

Camisa, sabates. Corbata els dies de plet, que mai éren el judici final. 

Volava des de feia 10 anys. I tot feia augurar 10 anys més d'àguila rapaç.

Sempre anava begut, però sovint no s'advertia fins que es passaven uns quants minuts al seu costat. Asseguts. Drets. Tant se val.

Fantàsticament tenia l'habilitat d'ensortir-se'n de tot. Era fort en un cos d'home de veritat. Jove.

Tenia 3 amics. Bris de cabells dels tres penjaven a l'habitació, en una paret, resguardades dins el plàstic d'un paquet de tabac.

Es prodigava carinyosament amb ells, en ells. Abraçades de camaraderia sinceres i expressions d'enyor pels dies sense veure's. Necessitava sentir-se molt volgut i sobretot admirat. Vivia per existir per sobre.

N'estaven tots enamorats els amics -i com xalava ell amb aquesta realitat- que éren homosexuals durs o tous.

Amb ell no tot era com havia de ser. Com diuen que són les coses. Que es capgiraven capciosament, vòragine. Carrrers on la brutícia voleia.

Era noble només davant el mirall. Sempre.

Problemes amb la justícia. Un dia va cremar un bordell parisí amb gasolina. Tenia marques a la cara, i una petita hèrnia al braç dret. Qui sap, potser era un tros de vidre que va quedar dins provinent de l'ampolla de cervesa, un plàstic, material quirúrgic? , sobresortia un bot de l'avantbraç i li feia mal si l'apretava. Se'l va fer a Londres, saltant d'un autobús en marxa. No tenia ganes de caminar fins a casa.

El sexe i el mercat Vanves de Paris, on hi havia una pianola que feia sonar un home amb bigoti. El nostre noi fumava un cigarret i veia la gent passar.

Delicat en el posat invisible.

Dur en les formes i les expressions.

(parlava d'un escriptor francés que va predir la seva mort, escrivint-ho, als 29 anys. I així va ser)

Continuava caminant.