Entre religió i brolleries


Perdona't perquè portes una temporada literària que Déu ni do. Serà perquè arriba el fred i la pell es posa vermella i s'irrita, demanant crema altament hidratant a rascades.
Aquests dies ja toca tancar tots els llums de casa i deixar que soni el jazz, del més pacífic i serè al més juganer i esmunyedís. La casa ha d'estar a les fosques i només s'ha de deixar entrar la silenciosa llum del fanal solitari a la via. Només jazz i foscor. Cos i cor emergeixen amigables, fan les paus i són molt amics en contacte i conversa.

L'altre és que acluqueu els ulls pensant que demà és el dia de reis. Demà i demà passat i l'altre. No ho sé, proveu-ho. Jo ho faré avui. Demà és el dia de reis, amb tots els seus regals, paquets, embalums, sorpreses, trobades i abraçades.

Ell ho ha deixat molt clar, ho veu molt bé. aquesta seria la història. Reflexionant-hi, té tot el sentit. Per dormir com un nen? pensa que demà serà reis. El dia de reis. El dia del rei.

Tota la sort artista!

Le poinconneur Des Lilas

Hoy me siento super virgen. Porqué?, 1: estoy escribiendo en español (castellano). 2: Porque he probado mi primer cupcake (muy tendencioso) y 3: porque me han llamado cinco chicos muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo que les hemos hecho mi amiga Gabriela y yo.

Era una caja con jamón serrano (al buit), una muñeca inflable, dicho también inchable (de las baratas. Pero una muñeca, comptat i debatut/al fin y al cabo), y porque escucho a Marilyn wanting to be loved by me, after macarroni con panna y botifarra.

A la caixa también había de las subnormales profundas que no trabajan y viven a cuerpo de rey (aquesta última frase ha estat de la Laura López Lafuente, i després ha fet un moviment Monroe).

Doncs a la caixa hi havia, moltes coses. Un llibre sobre la vida del general Franco, pel Nicolas (Foray).

Pel Sevän, el Martin et Victor hi havia un bracelet de Cadaqués. Per recordar vells temps, molt bonic.

El Juan (que no forma part dels cinc muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo). La Rita és molt simpática (és un gosset, una chihuahua, o com s’escrigui). L’Adrien està preparant un gintònic (ginebra i tònica) amb un sweet, com jo li dic, twist, com li dic jo. T – W – I – S – T . twist.

Us explicava que el Juan. Él dice que escribe cuando va borracho, solamente. Tan solo coge un bic cuando ha bebido y luego.escribe.

Los cupcakes, todo un mundo.

Vainilla, cheese cake, carrot, nube rosa. Están bueníssimos!

I’m not used to write in Spanish. What a pity. Tinc pipi. En serio, seriosament, sul serio, de debó. El cigarret s’acaba…agghhhhhhhhhhhhhhh

M’ha retornat el regust del coco i la xocolata del cupcake. Mmmmmmh. Són les sis i quart. 18:15. A ella, la Carlota, li agrada caminar per la diagonal.

Farem una migdiada. La palabra migdiada es muy bonita. Have you notice that I switch to catalan, cada vegada que puc?

Estic..estoy cansada, que lola está tan maca, guapa con este vestido que se compró en HyM y le costó diez euros. Negro con cremalleras. Algodón. Medias negras, transparentes. Total

Kings of Convenience. Ja m’estan cansant. Comprando en cererías

“Tot això té un ordre”, no és que jo sóc molt maniàtic amb l’ordre. Només en quedarà un, que el secaré (¿) i el posaré al seu prestatge.

Hi havia un noi que era el número D. Bé, la lletra D. Es deia Enric i netejant les olles amb sabó, olles plenes de sabó, he pensat que tan debó fos davant meu. Aquella mirada, framed by black rimmed Ray Ban glasses, amb ulleres de pasta ne estàs com en una pel·lícula del Fellini –sí, amb la tònica del Hacendado?!

SÍ.SÓC UNA DONA SOLA.

Sense els meus amics estic sola. Dammi solo un'ora (correcció per Loli, Bologna)…..pasta, tonno e cipolla…..per finire una sigaretta.

Porque es mi amigo vamos a respetar su elección: Estereotypo.

BURRO

Anyone will miss me anymore. Flipes amb el gust d’un Nobel

Le faltan las Manoletinas. Pretty Ballerinas (?) don’t think so.

Adiós. Ciao. Auf Wiedersehen. Goodbye. Adéu

(em fa mandra buscar alters llengües)

Totally coach potato. CULTURE VULTURE

Alors on dance.

Or i d'altres coses. -Cari! Cari! la perra también se marea....quieres dejar a la perra (?) ..pregunta retórica. Ell, treballa en una asseguradora, ella, en un hospital.


Alors on dance.


I tal i qual.


La filosofia és allà. Sempre. Tots reflexionem. Alors on chante. Tots reflexionem, alguna vegada. Alors on dance. EL HOJALDRE CON LAS ESPINACAS. UN POLLO AL HORNO?. Les galtes?


La que ho sento sóc jo. Que tinc amigues així...... Je t'aime, moi non plus.

Sabeu ja, des d'aquest moment. "yakisoba". "A tumá pal cul".


VIVA JANE BIRKIN. Orang Outang.

I ara acabem. Adéu.

En serio. De debó, bon dia. Bona nit




millor

El "follem" que ho resumeixi tot

As always, love.
Per dir-ho a pas de frare convidat i sense embuts, pensar en l'amor sempre em fa viure bé. Així, en difús, en abstracte, clar, tenebrós, l'amor mític i l'obvi. L'amor en totes les seves versions i històries. Gràcies per existir i fer-me respirar.



"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."

Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.

El gust del gelat no sé quin era, però era Ben and Jerry's i sempre queia alguna guarrada més abans d'anar a dormir. comfortablement tancar els ulls sota l'edredó blanc i esponjós al costat de la catifa anglesa d'herència turca gruixuda i delirant amb la llar de foc fantasiosa i tranquil·la. Somniava moltíssim i de vegades em llevava amb llàgrimes als ulls, aferrant el coixí, excitada. Els dies al restaurant eren durs, però no tan com això. Vaig tenir tot l'amor. I el meu.
Prou de parlar d'ahir; justament avui, en Jorge Volpi m'ha regalat un altre passatge de consens, de simbiosi, de vida, d'amor...

"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."

En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.

Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.

M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.


El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!

PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.