En tenia 14

-Xavi, Xavi... -el vaig sacsejar una mica-Xavi! has d'entrar ja, és la una i cinc minuts!

-eh, mmmh, -es va aixecar ràpidament d'entre les caixes plenes de marxandatge, enmig d'aquelles tres parets fosques, en l'espai minúscul i desordenat- eeh, Laura!, ahir vaig arribar tard d'Eivissa i m'he estirat aquí, i m'he quedat adormit...no li diguis al pare!

-No pateixis, home! corre vés.

I va començar el directe. Dues hores o tres d'hilarant i potent ritme.

Era el meu moment predilecte, em feia sentir especial. M'imaginava com seria estar al seu costat en la intimitat. Jo que encara no sabia què volia dir intimitat, ni quina olor feia el llit al costat d'una altra persona. Jo la ingènua, que encara no tenia dins el meu imaginari la imatge de la Lolita o no n'era conscient (tot i que no trigaria gaire en arribar).

Ell era un referent d'allò que jo creia desitjar. Triomfava, sempre reia, es divertia i tenia una rossa que era l'enveja de la casa, que li portava greixoses combinacions del Mcdonald's encara calentes, tot remenant el cul dins d'uns texans impossibles i un bonic top ajustat. Avui veig com n'era de jove, ell!....ell, que cada dia a la una, no fallava...

Recordo quan entrava dins el seu santuari i em sentia una princesa. Ell una vegada em va dir que ho era -tu ets la princesa de l'imperi-em va escriure en un correu electrònic. Crec que n'estava enamorada, una mica, cada estiu. Enamorada per que en Xavi significava: llibertat, disbauxa i èxit. Ara hi penso i somric, la vida es regeix per uns paràmetres quan ets tant inconscient dels seus perills!

Aquell migdia em vaig sentir molt important! l'havia salvat de la catàstrofe! el vaig llevar! em vaig sentir mare i esposa i tot plegat amb 14 anys. Havia estat clau, cabdal! compartíem un secret. Amb quines coses xalem quan som nens! quina meravella.

Ell tenia una munió de fans, cartes, dedicatòries i ovacions. Ell era el punxa discos del moment. Recordo quan entrava dins el seu santuari..... cada matí pensava molt el modelet que lluiria, per que, a dos quarts de dues o a les dues, durant el butlletí, tocava entrar dins la bombolla per deixar anar alguna brometa nerviosa i quedar-me envadalida veient com treballava la música. Com jugava amb el so.

Em sentia tant privilegiada de ser la seva princesa per uns instants! i ara hi reflexiono i penso que no poder tenir una cosa, mentre l'assaboreixes, la fa encara més important i insòlita. I celebro aquells moments de vida, absorta de molts pecats i mentides. Ingènua. una nena gran.

Han passat 8 anys. I ara em regala mirades còmplices de lectura digital.

Podem descriure d'infinitat de maneres el fet de fer-se gran, i una de ben clara és que fer-se gran és anar afegint els ingredients, any rere any, per aconseguir el sofregit perfecte, el de l'àvia, al punt, el que té la cebeta i el tomàquet ben dauradets.

M'agrada retrobar-lo per aquí. Gràcies a ell, també veig com n'és d'important la vida, l'evolució i com en continuen sent d'òptims els somnis i la pròpia essència, íntima, humana. Llarga vida als records que ens demostren que madurem cap a la bona direcció, cap als fideus a la cassola perfectes. cap a l'últim sopar, que se'ns dubte, serà de gala.