Em faig gran i em torno purista i vull arribar fins al moll de l'os. Fa un temps era la primera que ballava totes les versions del món, sense saber d'on venien, i ara, em faig gràcia sorprenent-me molesta per que quatre criatures plenes de piercings (i em paro aquí) entonen això del panamericano. Què hi vols fer, fume-li-gastu!. Em faig gran i em torno més romàntica, de veritat. Bé, això últim no ho tinc clar, però em sembla que sí, per resumir. Em faig gran i em vull acostar més a la perfecció, a la pulcritud, a la nitidesa. Això últim segur que és molt blanc.
Jo tenia molt poc ús de raó quan la vaig sentir per primera vegada. Gràcies per regalar-me-la Renato, quina gràcia pensar en la teva cara el dia que t'haguessin parlat del youtube. Bé, quina gràcia totes les cares, de fet. Quina gràcia em fan les cares. De pures n'hi ha ben poquetes. Com les dentetes quan passen els anys.
Avui ha estat un dia bonic.
Els divendres o bé poden ser meravellosos o bé per llençar a les escombraries, divendres desaprofitats, desendreçats, estúpids i malvestits. Avui però ha estat un divendres bonic. Quasi meravellós. Llàstima que quan et fas gran també pot ser més difícil arribar al punt més alt. Si, paradoxalment. Però no defallim en l'abrivament. No, no defallim. Ara torno. A mida que el dia va acabant, el goig s'escapoleix a través de l'aire històric. i és necessari l'esforç.
"En resumen, la tarea de estimar la longitud de la vida humana (no nos atrevemos a hablar de los animales) excede nuestra capacidad, pues en cuanto decimos que dura siglos, nos recuerdan que dura menos que la caída del pétalo de una rosa. De las dos fuerzas que alternativamente, y lo que es más confuso aún, simultáneamente, gobiernan nuestro pobre cerebro-la brevedad y la duración-, una, la divinidad con pies de elefante, mandaba a veces en Orlando; otras veces, la divinidad con alas de mosca. La vida le parecía prodigiosamente larga. Sin embargo, pasaba como un rayo. Pero hasta en las etapas más infinitas, cuando se hinchaban más los instantes y le parecía errar solo, por desiertos de enorme eternidad, el tiempo le faltaba para aplanar y descifrar los turbios pergaminos que treinta años entre los hombres y las mujeres, habían enrollado y apretado a su corazón y a su cerebro. Aún estaba perplejo con el Amor(...)cuando la Ambición lo echaba del campo, para ser echada a su vez por la Literatura o por la Amistad(...)estaba todo impregnado de invierno y nieve"
Fragment d'Orlando (1923) de Virginia Woolf traduït per Borges.
Sort de la realitat que mor com els raigs de sol quan cremen. Sort d'ella que va i bé i retorna fins al final, per tornar-se a escapar, la maleïda realitat bondadosa. Sort de la llengua i de la treva. Dóna'm, ho agafo, som-hi amb el que hagi de ser sabent de la veritat i la necessitat. Que amb fragments com aquest, hom pot relaxar-se i només desitjar la brisa de l'ombra humida, a voltes, amb tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada