Per amor a l'art

Peggy Guggenheim.
Aquesta senyora em va marcar molt a Venècia. Mecenes d'art, boja per l'art, enamorada de l'art i dels artistes. La seva vida va ser una extensió de l'art modern i va potenciar i introduïr grans mestres a Europa durant la segona Guerra Mundial. Tant en la biografia, "Peggy Guggenheim", escrita per Anton Gill (aquí, editada per Plaza y Janés) com en les seves "confessions d'una adicta a l'art", explica de manera totalment apassionada, les seves aventures amb els artistes i amb les obres, les quals feia anar d'un cantó a l'altre del món (entre Amèrica, Anglaterra, França i fins remots indrets d'Àsia) embolicades i amagades i requisades a voltes a les duanes. Compradora compulsiva, a París s'imposà el repte de comprar una obra per dia, artistes i marxants l'anaven a buscar a l'hotel i alguna vegada havia comprat obra des del llit estant, tant era la falera. Les mateixes obres que ara valen força milers de dòlars, sovint milions, i llavors eren venudes per pocs centenars. La sra. Guggenheim va tenir la sort de viure el moment en el qual l'art no era un valor de borsa, no es comprava sense saber ni què s'estava comprant, no es comerciava amb aquest com si es tractés d'una mercaderia més. Ella l'apreciava i sobretot sabia com apreciar-lo. Tenia un sisè sentit. Aquesta senyora fou l'encarregada (amb moltes dificultats, ja que no se'l reconegué fins tard) d'introduir Jackson Pollock a Europa. La seva pintura d'acció, forta, directa, punyent, efímera, boja, en última instància clara, ja que ens la podem acabar fent nostra, íntima, reflex de les pròpies pulsions interiors, fou un dels gran descobriments de la sra. Guggenheim. Pollock deixava el cavallet, la paleta i els pinzells del pintor i es deixava endur pels ganivets, els pals o la pintura que gotejava sola, lliure i juganera amb la sorra o el vidre.

Si la possibilitat apareix, no deixeu per més endavant la visita a un dels petits grans tresors que amaga Venècia enmig dels seus enrevessats i adorables carrers-canals, entreu a La Peggy Guggenheim Collection. És un d'aquells llocs on el temps es para (dins del possible) i tens la oportunitat de delectar-te tant com vulguis la vista i la sensibilitat; una visita que recordaràs tota la vida i que deixarà gravada una bonica emoció... fins la pròxima vegada. Al mig del jardí la divertida escultura de Marini, el cavaller, també anomenat encertadament, l'àngel de la ciutat, ens dóna la benvinguda.
L'escultor es va encarregar de dotar el fal·lus d'un mecanisme que permetés posar-lo i treure'l quan fos convenient. Així el petit cavaller amb els braços oberts davant el gran canal, se'n desprenia quan passaven les monges en gòndola i també en determinades visites que rebia la Peggy, recuperant-lo quan ella ho considerava.

Un cop dins la casa et capbusses automàticament en l'apassionant món que va anar conformant entre l'amalgama d'obres que va col·leccionar, viatjant entre els diferents moviments artístics, que ocupen totes les estances del palau. Trobem el pacífic mòbil de Calder, arc de pètals,

(a la foto), amb l'obra de Jean Arp darrera.




En una petita sala hi ha la picada d'ullet que li fa a la seva
filla, Pegeen, exposant alguna de les seves obres. La dona va tenir força depressions al llarg de la seva vida, acompanyades d'alcohol i abús dels fàrmacs.




Max Ernst, Marcel Duchamp, Constantin Brancusi, Vasily Kandinsky, Paul Klee, Man Ray, Henry Moore, René Magritte, Tancredi, Arnaldo Pomodoro, Yves Tanguy... i un llarguíssim etcètera que inclou a Chillida, Miró, Picasso o Dalí; la col·lecció de Peggy Guggenheim és una de les més importants del món, sumant-hi l'especial personalitat i història d'ella mateixa així com l'excepcional i única conjuntura del moment, en el qual tants i tants moviments van néixer i es varen desenvolupar deixant-nos l'actual llegat i inspirant quasi la totalitat de les creacions posteriors fins els nostres dies.
Per cert, de vegades les seves relacions amb els artistes anaren més enllà del tema professional i havent estat dona de Max Ernst, Marcel Duchamp o Samuel Beckett, no deixa de ser curiós i paradoxal, com en les millors històries, que l'home que la va marcar més fos un mític escriptor del no... John Ferrar Holms el qual no va escriure gaire res pel bloqueig creatiu però amb qui Peggy va viure un idil·li de sis anys i que ella mateixa considerava un gran escriptor i l'home més important de la seva vida. 




1 comentari: