Scared as fuck

Avui ha estat el primer dia d'orientació pels estudiants internacionals del màster de periodisme. M'he sentit rara entre la seva novetat.
Ells amb jetlag i jo amb l'uniforme del restaurant per rentar.
L'ansietat s'ha apoderat del meu estómac de tornada a casa l'amic Marc, qui m'acull.
De què em serveix estudiar un màster de periodisme ara?
La pregunta és estúpida.
Doncs de molt.
O de molt poc.

La noció de responsabilitat fa que em cagui a les calcetes. Que vegi negres tots els futurs possibles.
Se m'ha arrapat a peus i ulls la certesa que a la gent tant se li en fot qualsevol decisió que prengui i que, sobretot, aquesta només m'afectarà a mi.

Mai havia caminat tant sola, i de postres, les llengues s'han multiplicat; les experiències triplicat.

La vida és salvatge quan t'hi pares. No hi ha prou temps.

L'angoixa continua, però el cel d'avui i el seu xirimiri han deixat respirar la ciutat i de retruc han parat la diabòlica suor.

Tinc ganes de deixar-ho tot -abans de començar- i escapar-me a viure a Dominicana (o a la illa de Montserrat, pel que fa al cas). Demà visitarem the Financial desk del New York Times. Avui tinc por a la incerta escena vital.

Just take a deep breath and soak it up. You will need a more reliable feeling than fear to give up. Diu una de les dues Laures batallant per aquí dalt. I si la pressió m'ofega?, pensa l'altra. Tinc una lleugeríssima intuició de quina guanyarà, però no ho cridaré que no voldria quedar-me afònica.

Els dos últims mesos han estat farcits d'autoflagelació mental i drogues. Realitat augmentada. Fugida a corre-cuita. Sentir-me petita. Però el nostre joc sempre ens atrapa i si no creixem no podem passar de pantalla.

Destriar el gra de la palla significa fer-se gran, i de fet, no ens hi hauríem de capficar tant perque morirem amb pallussos a les mans.
__

Hoy ha sido el primer dia de orientación para los estudiantes internacionales del máster de periodismo. Me he sentido rara entre su novedad.
Ellos con jetlag y yo con el uniforme del restaurante para lavar.
La ansiedad se ha apoderado de mi estómago de vuelta a casa de mi amigo Marc, quien me acoge.
¿De qué me sirve estudiar un máster de periodismo ahora?
La pregunta es estúpida.
Pues de mucho.
O de muy poco.

La noción de responsabilidad hace que me cague en las bragas. Que vea negros todos los futuros posibles. Se me ha arrapado a pies y ojos la certeza que a la gente tanto le da cualquier decisión que tome y que, sobretodo, esta sólo me afectara a mi.

Nunca habia caminado tan sola, y encima, las lenguas se han multiplicado; las experiencias triplicado.

La vida es salvaje cuando nos paramos en ella. No hay tiempo suficiente.

La ansiedad continua, pero el cielo de hoy y su xirimiri han dejado respirar la ciudad y de rebote han parado el diabólico sudor.

Tengo ganas de dejarlo todo -antes de empezar- y escaparme a vivir a Dominicana (o a la isla de Montserrat, tanto da). Mañana visitaremos The Financial Desk del New York Times. Hoy tengo miedo a la desconocida escena vital.

Just take a deep breath and soak it up. You will need a more reliable feeling than fear to give up. Dice una de las dos Lauras batallando por aqui arriba. Y si la presión me ahoga?, piensa la otra. Tengo una ligerísima intuición de cual va a ganar, pero no lo gritaré que no quisiera quedarme afónica.

Los dos últimos meses han estado repletos de autoflagelación mental y drogas. Realidad aumentada. Huída rápida. Sentirme pequeña. Pero nuestro juego siempre nos atrapa y si no crecemos no podemos pasar esta pantalla.

Separar el grano de la paja significa hacerse mayor, y de hecho, no nos tendríamos que obsesionar tanto en esto porque moriremos con rastrojos en las manos.