Estrella fugaç

La Gina era ossuda. Cara i nas allargassats, boca ni prima ni molsuda. Era d'una elegància de pianista espigada que es troba dins un camp de treball forçat. Pell transparent, pel llarg, roig. Un clip platejat mig amagat li fermava un bri de brillant cabellera, l'enginy s'apreciava quan girava lleugerament el cap cara la finestra.
Viatjava en autobús, era negre nit, dubtaries si només apreciar-la o abraçar-la sense miraments, abastant tota la seva figureta (però potser t'hauria propinat un batzac). Les llumetes de la carretera atreien la seva atenció. Amb amabilitat i un somriure que semblava ben franc, indicà l'estació a una dona de veu ronca i mitjana edat. El seu destí fred, inhòspit i incert, no la privaven de l'educació amb els viatjants dels costats. De fet, hauria volgut fer eterna aquella plàcida travessia. Allargar-la per sempre.
Fora feia fred i aquí dins la bufanda no es movia de lloc.
Els rumors l'ensopien.
El contacte la glaçava.
Era de sucre dur.
El paisatge sense ser trepitjat calmava la seva màquina de rumiar, passava per sobre de tot, ràpid i còmodament, estalviant-se decidir res. De tota manera, tampoc podia adormir-se.

Va arribar l'hora de baixar. No hi ha ruta eterna. La gent mor. El fuel s'exhaureix. El camí acaba. S'alçà sense dificultat. Una motxilla, les botes d'excursió i el pal de ferro del costat de les portes, despullat, mentre ella posava un peu a terra, aquest mantindria l'empremta de la seva fràgil mà premsant-lo fortament segons abans. La Gina havia deixat, negat, encongit i acotxat, una nit fissurada

Cara a cara amb el que som

Mirant el documental autobiogràfic de'n Gainsbourg, m'he emocionat, he tornat a voler trencar el carnet del partit, reafirmant el jo rebel, he potenciat les ganes de París (encara quedava espai per fer-ho?). M'he begut tota la cervesa i he sortit de la sala sentint-me ell i nena d'aquell imaginari, alhora.
Encés el cigarret amb força i creuat el carrer distreta, cabells que voleiaven una mica, protagonista.
Travessant Plaça Universitat, veient Ronda Sant Pere enllà i Pelai davant, molta gent. Tot familiar. Per dins intentava emprenyar-me (no me n'he ensortit del tot).
Oh merda! No sóc a París.
Provava d'enfadar-me amb les cares i el cel.
Total.
I de sobte, Emporium, la botiga de música. Al fons una sala petita, de fusta, d'aquells llocs que sembla que siguis en una habitació-vaixell minúsculs, una bombolla, estable d'entitat. Una senyora amb un gat (o era un gos?) sobre. Les cames estirades. Portava anys allà asseguda. Quin lloc més preciós i quines cares més llargues i tedioses les dels venedors.

Llavors el meu amic ha arribat i hem entrat a la sala per conèixer l'història de la millor soprano catalana. En Gainsbourg, la Birkin, en Vian i la Piaff s'anaven allunyant, mentre una agudíssima veu en la meva llengua començava a penetrar-me en la foscor.
La dona va bascular l'existència plena de pedres que va saber saltar molt bé i fins i tot va dir NO.
Va dir no a una gira americana. No; filles; segur.
He plorat d'emoció amb el record i el regal que (Eulàlia Domènech) la néta de Concepció Badia i Millàs ens ha fet. I segur que els meus plors també eren de ràbia contra l'autoodi impostat. Cap a la negació de la realitat que vivim íntimament. El mirall de debó. Que és la veritat del que som i que és tan gran com qualsevol altra idea.
I un cop fora, les veus de dues concretes i excel·lses persones que vull amb fervor, em resonaven al mig del cap. És una cançó ratllada que sona i resona. Marxa a París, marxa! Si no et convertiràs en una mediocre. Ara tot fa gràcia, però d'aquí uns anys ja no en farà. Aquí no passa res. La gent d'aquí són uns pesats. Tot el dia amb el mateix rotllo i sense full de ruta. Marxa a París, totes les grans persones han viscut fora!. Etcètera i etcètera.
Estic buscant excuses i motius per la meva decisió? No ho sé. Avui me n'han entrat per les orelles directes al cor.
El cap el deixo bramar, cridar, excitar-se, enrabiar-se, angoixar-se, per la boca. Fes, fes, fes i refes! Però no m'atabalis cervell pesat.

París sempre serà París i el meu centre també.

Per què el nostre llegat cultural ha de ser menys? Per què despreciar els nostres carrers i les nostres gents?
No m'atreviria a fer-ho. Seguiré caminant per aquí i la mediocritat de merda la continuaré esquivant amb mestratge.
No som menys per no haver viscut allà, no som més per haver viscut aquí.

Ho serem tot, que és res, des del lloc que som.

I com que mai no n'hem marxat, sempre hi tornarem.

Solets sol solets

Tot tancat i barrat.
El temps gris és ben curiós, hi ha dies que ens acompanya alegrement i ens fa sentir més potents, hi passem per sobre, i dies que ens obliga a arrossegar-nos pel subsòl de llambordes florejades.
Veiem murs i ens fa mandra enfilar-nos-hi. No tenen una escala de fusta. Tenen rugositats de pintura blanca i en un petit racó un forat.
No esperis, ni temis i seràs perfecte. Això només ho podem aconseguir uns minuts de curta volada. Ens hem ficat mil coses al cap i cada dia ens disparen massa vegades els ulls, per poder fer-ho durar.
Però ahir el meu amic em va dir que la part conscient només en pot tenir una! UNA! una-cosa-cada-vegada. Doncs la meva cosa d'ara mateix és:
-Renoi! Quina sort! No tens fills!. Bé. En realitat és:
-Quina putada algú que estigués igual i amb un fill. Jo no haig de rendir comptes, donar explicacions, responsabilitzar-me de la vida, més enllà de mi.
I de cop i volta, m'he aixecat d'una revolada, he vist que sóc afortunada; per aquesta gran circumstància que podria ser igualment gran i tan angoixantment diferent.
Demà serà un altre dia. Tenim esperança; però la creença amb un mateix és un termòmetre.

No tingueu fills ara.

Hores necessàries

Porta de vidre superposada d'una gastada estructura metàl·lica vermell granat que no arriba a oxidar-se; empolsegada crea sis cercles units per línies. Decoració vestida. Cortina beige antiga de palla fina, cansada, tapant fins a deixar un quart de visió a l'interior. S'ha mig ajupit cridada per la claror, per veure si hi veia l'home gran. Efectivament. Un telèfon sonava just al costat de la porta de vidre, i els peus de l'avi s'acostaven afanyant-se seguits per un tronc de gat ràpid i una cua lànguida. Sabatilles apressant-se, començades a tapar per uns pantalons d'abrigar. Perec. George Perec. Va escriure una novel·la gran i esquizo (en peces de trencaclosques) que eren les instruccions de la vida a través dels personatges, miracles, objectes i els seus pisos d'un edifici d'un carrer de París. Hi trobem cuineres i també whisky. I nens. Plaques. Llistes i informacions. La referència. Escales. Ho trobareu tot allà. És gegant.  La vie, mode d'emploi és tot el que voldríeu per jugar. Us hi barallareu. Les rialles acaben en ploralles. A la novel·la hi ha assumptes reflexionats i parar atenció avui angoixa.
En té un altra més curta, més romàntica (per un altre cantó melancòlic). Choses. Coses. Pots. colors. Sofàs. Cuina. Catifes. El sostre. Moquette. Matrimoni avorrit del pis a la ciutat de la llum. Ho tenen tot i és que són burgesos. Marxen a Tunísia fins que es tornen a avorrir. On hi veien aventura, més tard, rutina, hi viuen tedi, solitud. Sorra. Tornen a la seva ciutat anyorada. Sena. Amics sol·lícits; fins que decideixen partir un cop més: però dalt del vagó restaurant el menjar, novament, no és res de l'altre món.
Marx ens regala la cerca al final de tot de la història.
Un homme qui dort no és l'escrivent Bartleby. El segon està malalt; i el primer vol anar de llest (una estona), fins que descobreix que l'existència no el deixarà guanyar.
Perec en una hora i mitja i escaig a la llibreria francesa Jaimes de Barcelona.
L'obrí l'avi de la Montse, la senyora delicada i amb cabell curt, ben tallat arrodonit, gris blanquinós, que n'és l'actual responsable. Va viure 10 anys a París on hi va anar amb 35 anys i la parella. Es passejaren molt. Treballava sempre relacionada amb llibreries, sense horaris, no havia de fitxar. Per Franco es diu Jaimes, si voleu digueu-li Jaumes. Així, en singular, es deia l'avi de la Montse.
Li he dit que Vallcorba, Herralde, Random, ......publiquen massa. Ella diu que sí. Li pregunto per què no es posen d'acord totes les llibreries de Barcelona per dir-los que parin de produir així. Em diu que és molt difícil...però que a Itàlia ho varen fer una vegada, m'ho diu sense mirar-me, perquè està observant no sé què, un llibre, entre les mans; asseguda al tamboret darrera mostrador i caixa.
Un dia ho podrien fer aquí. No més novetats fins que no venem tot el que ja tenim. Editorials no envieu caixes, quedaran al carrer, com nosaltres.

Congelatiiiiiiiiiiiiiii.













Congelats.

Obre la boca

L'amistat és el mill .  .

L'AMISTAT ÉS.

I és tan gran i tan

MAGNÀNIMA

que els gestos altruïstes la vesteixen cada dia amb caliu diví.

Quan vius l'amor no n'ets conscient,

és només,

en la solitud d'un tros de seient rònec, brut i que va resonant,

quan comences a capir alguna menuda cosa.

I llavors, de sobte, un (brouille) bruit ens indica que la vida va i que caminem vius per sobre.

No és foc no és vermell no és

Hay un cuchillo afil...Hi ha un ganivet esmolat del qual no vull escriure perquè és imatge. llavors no vull escriure.