Sei carina

Tot comença amb el sol, la seva escalfor, el color que imprimeix a la vida i que s'escola per entre les mitges tupides és potentment inspirador, inductor diria. El Xavi, mentrestant, com a bon poeta, rasca la neurona i besa el cor. L'amor és més simple, sí, n'estic segura; però sense aquesta imatge i experiència, hi ha matissos que mai es coneixeran. Per parlar amb majúscules, s'han de passar peatges, ponts i estacions de servei. Queda provat que quan n'has pogut fer una obra d'art significa que ho has paït. En fas un homenatge, o ho vols guardar en un calaix. Posar-ho en una vitrina, emmarcar-ho amb les textures que surten de les entranyes (íntimes), les més nobles.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca

RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.

...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.

Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.

Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.

I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.

I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.

No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.