El jardí de l'Estramoni

En blanc i negre

2012-01-29T19:49:00.002+01:00

El dia de reis en Francesc Marc Álvaro va escriure un article al diari on citava a Joan Fuster.
"No esperis, ni temis i seràs perfecte".

Hi afegiríem... només projecta i fes.

La vida rural és informal, la urbana, contradictòria.

Aquest senyor de la gesta de dalt, si ens cenyim a la cita de'n Fuster, és perfecte.
Podríem dir que esperava acomplir l'objectiu, però la temeritat de l'acció (a ulls dels altres, ell no hi va anar sense una magna reflexió) era tant elevada que ell no esperava res. Res més que fer. Amb preparació, preparatius, per què?
Obsessió per la bellesa.
I témer; no hi ha imatge més plausible que la fotografia del desafiament, per entendre que aquest home no temia res, ni ningú. Encara menys a ell mateix.
Ailàs, quin savi.
Potser eren els seus x anys, però jo ho atribuiria a la determinació.

____
Fa molts dies que aquest text està en stand by.

...ja no sé per on anàvem... però el que us vull dir avui és que el principal problema és la gent que no sap viure.

La gent que no sap viure amarga i enrabia l'ànim d'aquells de bona fe que sí que en saben, perquè han conegut la coherència i el savoir faire.

Per què ets així? deixa anar en veu resignada i molt baixa, amb un fil d'aire, bufada, l'infant.

Empassa saliva càduca i espessa i diu que ja en té prou d'aquest color i salta de la cadira per marxar terra enllà.

Voldria afegir que aquella gent que no sap viure no necessàriament no ha conegut la coherència i el savoir faire; el que és segur és que un dia es van donar un cop al cap i ja mai més s'han refet.

2012-01-16T01:21:00.004+01:00

Assassins de raons, assassins de vida.

Benvingut 12, je vais t'aimer.

2012-01-02T01:36:00.004+01:00

Aquest any, a través del Facebook, hem sigut testimoni de moltes festes que no ens han vist. Riures, foscors, cigarrets, desenfocs, lluentons, alcohol, taules, caos, tovalles, talons, i algun llençol, entre fotografies i més fotografies que es perdran en l'espai mentalitzat digitalment.

M'he adonat d'una cosa... per molta globalització, tots necessitem (i valorem) aquell moment de recolliment en algun punt, amb algú. Un instant que ens continuïi fent sentir part de la nostra veritat, coexistint entre les altres. Seguim planificant-lo, buscant-lo, i trobant-lo, sovint inconscientment.

...que visquin els petits estels fugaços que són les nits de cap d'any. En diferents indrets, tots junts.

PS: Continuem perdent-nos pels jardins! lluitem en aquest nou any que acabem d'estrenar. Noteu com s'ha obert, refrescant, sparkling, com una ampolla d'spumante. No deixeu que s'esbravi!

Escena I

2011-12-30T14:18:00.001+01:00

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava alvoltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants;dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit iestarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinavaamb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de togroc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressionsse li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte.S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociavamolt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia irepetia, les États-Unis, les États Unis,com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romànticai s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh,l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadirade vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal defer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índexexemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien robaesportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. Imirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran.En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys,si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i olilluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartienel mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que eramés jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico viviamolt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’erael fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas ambuna cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I elmasover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportivavella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Toti que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Esveu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raonsobjectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingutfills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?,Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’unaevidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb unaexcel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. LeFigaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I LaVanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim,no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa derestaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans noméss’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se elplat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia ferque es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no ferres més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortalcom ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera,difícils de descobrir en una primera passada.

.

2011-12-23T13:18:00.001+01:00

Mai anem enlloc més que a l'amor.

.

2011-12-23T10:51:00.002+01:00

Els joves tenen cares per fer. Els madurs, camins suats.

Mercès centelles!

2011-12-22T18:02:00.002+01:00

Es varen trobar el 1926. Un en tenia 22 i l'altre 29. Units des de llavors per sempre.
Tingueren els seus alts i baixos, 20 anys sense parlar-se; és clar. Els genis s'atreuen i es repel·len amb un amor denominació d'origen secreta. Impenetrable per ningú més. Molt més únic que qualsevol altra història que pogueu conèixer o somniar.

Els estimo. I el fort imaginari que m'han deixat m'impulsa cap al millor dels móns.

PS: Una marranada pròpia de Déu nostru senyor que no sigueu immortals de carn i os.

Canviem el món llegint-lo

2011-12-20T14:02:00.000+01:00

L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.

Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.

Llavors fou tan obligatori com ara.

Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.

El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".

És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.

Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.

L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;

perquè sempre anem més enllà.

Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.

Durand dixit.

MÉS

2011-12-14T09:35:00.002+01:00

Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?

Antimemorias

2011-11-28T00:17:00.001+01:00

"No hay acto humano que no pueda ser objeto de exaltación, como no hay acto humano que no revele miseria. El relato literario siempre exalta: para que adquieran su debido relieve formal, para que su pintura conmueva, aún las mayores infamias han de revestirse con los ropajes de la grandeza; los hechos épicos, por otra parte, no lo son verdaderamente si no se los ejecuta desde alguna debilidad esencial."

André Malraux.

No es fácil

2011-11-15T14:02:00.001+01:00

...com diuen els cubans.
No, quan plou i quan els diaris semblen especials de la sra. Merkel, dia rere dia. D'ella i de la crisi, i del deute, i de la desintegració de l'Euro, i del càncer europeu, i dels governadors del món anomenats Sachs. Els dolentots de la pel·lícula de sèrie B. I el canvi de paradigma que mai es fa efectiu...i ja portem ben bé tres anys amb el canvi incert! no cal que us acosteu a cap conferència de l'estat de la qüestió de qualsevol disciplina existent en aquest món nostre; totes acaben igual: hi havia una cosa que ara ha acabat i no sabem cap on anem. Oh! gràcies per la il·luminació senyor meu... I a l'hora del café encara arriben més escenaris de pluja que humitegen sabates i somnis.
Potser no és fàcil i és de llei defallir alguna vegada. Segur. Però no ens rendirem, oi que no? No ens llançarem per la finestra, que no som pas japonesos... o potser si, feu el que us roti. Aferreu-vos a allò que més us agrada fer (i si no ho sabeu, escolteu què bufa dins la tête, que bufa, que crema. segur) i fiqueu-vos-hi dins; encaparreu-vos-hi per oblidar les pàgines de pena i angoixa esquinçades sobre el banc mullat.

També podeu caminar fins el cinema i veure l'última de'n Von Trier...fa un exercici de responsabilitat i rigor, posant els punts sobre les is i fent el que fem tots des el dia que vam néixer, això és: mirar el cel tot buscant el què. Actuant amb bellesa sostinguda.

A propo, us heu fixat en les gavines volant sota la pluja?

"Melancólicos a fuerza de placer"

2011-11-04T13:04:00.002+01:00

A La Contra d'avui hi ha un cantautor d'aquells maleïts. Un home conscient. Tot i que el deix de la seva veu m'enrabiï una mica...té alguna cosa de trobador francès de segle passat i un romanticisme simpàtic, decadent i dolç. És bo escoltar les paraules de quietud fetes cançó.

Suposo que serà cert que tant se li en fot ser a l'Spotify...però quina sort haver-lo localitzat dedans.

Dissabte temperat

2011-10-29T22:50:00.001+02:00

La Mònica anava a treballar pensanten totes les coses que havia de fer aquella tarda per estar una mica més a propd’aconseguir ser la treballadora del mes. Li havien dit que el premi potser erauna nit d’hotel. Això és el que li havien dit. Un dia van regalar una nit d’hotel.Encara no sabia pas amb qui hi aniria la riallera i rodanxona Mònica, però deben segur, lluitaria per aconseguir-ho. Ella sabia que avui s’està a dalt i demàs’està a baix en això del comerç i les vendes. Per tant, li agradava superar-secada dia i que l’encarregada la felicités. Aquesta és l’actitud!. La frase quemés l’encoratjava. Amb el noble fi de ser la treballadora del mes al cap, decamí a la pastisseria, la dona anava calculant les estratagemes que posaria en pràcticaper tal que els clients s’enduguessin més panellets dels que, a priori, havienvingut a comprar.

Col·locar la punta del dit sobrela balança amb molta cura. Deixar anar amb simple quotidianitat que elspanelletes marxen com l’aigua un cop es deixen sobre la taula. Assegurar a les més indecises que és millor quesobri que no pas que en falti. I sobretot aconseguir que es decantessin per lesplates personalitzades en comptes de comprar les que ja descansaven preparadessota el vidre arodonit. Amb destresa i una gràcia evident, la Mònica podia aconseguirentaforar 25 panellets a la safata amb sanefes de cartró de mida, idealment, 16peces.

Ei! I sense deixar de banda l’estètica.Perquè la Mònicacol·locava panellets sobre la plata blanca com el joier eixerit col·loca perlesal coll de les senyores distingides.

Havia menjat d’una revolada i nohavia pogut deixar-se anar al sofà per la seva mínima migdiada. I caminantràpid, perquè arribava tard, pensava en càterings, pastissos i panellets, quanun gust àcid va pujar-li de la gola a la boca, com un cop. Era el rotet silenciósdels macarrons ben sofregits amb botifarra que havia dinat a casa. Els mateixosmacarrons, sense desfer, lluien a l’aparador de la botiga, al costat del bacallàa la llauna i el fricandó amb bolets que pastaven en safates que semblaven deplata.

La Mònica obria la porta de l’establimentdecidida a emplear tota la seva jovial personalitat per tal de ser latreballadora del mes.

Tres carrers més enllà, al costatde l’església, una joveneta li explicava a una altra que avui s’havia posat leslentilles del revés. Ai. Li responia l’amiga. Vols que anem a fer un suís alBonGust?, el podem acompanyar amb quatre panellets!. Suís amb panellets???, va dir amb una ganyota la de les lentilles. L'Ernest me la tornada a fer...respongué la segona.

Ahir vaig conèixer un artista

2011-10-28T11:17:00.002+02:00

Aquell que crida l'atenció sense necessitat d'obrir la boca. Persona d'aura màgica que atrau amb magnètic silenci, activant-te quan és a prop.

Artista perquè viu passió i curiositat. Parla amb els ulls que escupen cervell i cor en simbiosi natural.

Ahir vaig conèixer un home amb talent i sentit de vida. Artista perquè posseeix el do de copsar l'essència que els seus coetanis quasi bé no perceben.

Sabràs què ets davant d'un artista quan vegis un far que il·lumina de forma perenne. I sempre tinguis ganes de més. Mirar-te'l, escoltar-te'l, entenent que et coneix. Comprenent que no podem fer altra cosa que traduir-nos. Viuràs content, quan les espurnes ocurrents et penetrin i t'ajudin a nedar amb més força cada dia. Escolta-les!

Els genis són persones vivint amb èxit i responsabilitat el que saben fer més bé.
I efectivament, la seva misèria és la teva. Però no oblidis que no t'ha tocat a tu crear el paradís des d'uns fulls en blanc.

... Michael Nyman, sap que l'art fereix i fa patir però que no hi ha res més que et pugui satisfer en plenitud. I ell ho viu tranquil·lament, de forma orgànica.

En aquella sala de cinema, un cop acabat el seu documental, l'home seia deixat anat a la butaca...es notava que havia vist el film més d'una vegada. El cor va saltar quan el vaig detectar. Jove ansiosa i ràpida, emocionada de regalar-nos quatre paraules. Quan les mans càlides del compositor agafaren les meves, vaig ser feliç.

Artista? aquell que et fa transcendir en l'excelsa bellesa d'un món imperfecte. El que et fa plorar en consciència! clama que ets únic!

És un home egocèntric i alhora generós. Accepta la inspiració. Comme il faut
...thank you Mr. Nyman.

PS: Tots i totes sabeu quan sou davant d'un artista. Perdoneu la retòrica. D'altra banda, m'assedega i allarga el moment d'èxtasi. Jo també sóc egocèntrica. I els que em coneixeu sabeu que avui respiro paraules. Nedant en la seva infinita profunditat. Són elles les que juguen amb mi...decidint quan l'encerto, quan les penetro, quan tant sols frego la superfície, quan ens abracem, paraules.

Candida

2011-10-26T11:23:00.000+02:00

Blanquíssimes, lluminoses, pures. Actes sincers i innocents.
La putada és fer-se gran i perdre els millors atributs dels menuts.
Però és ben fàcil! seguiu somniant, somrient, càndides ànimes!

Sentiments contradictoris

2011-10-25T14:05:00.001+02:00

Començo així perquè estic enrabiada de trobar-me davant "el paper en blanc" amb ganes d'escriure sobre l'obra de teatre d'ahir i no saber per on continuar...
I m'adono que jo no en sé de fer crítica teatral i m'enfilo per les parets! però dona, home, tranquil·la. No pots pretendre saber-ho fer tot en aquesta vida. I me'n vaig per les branques. Però m'hi obligo.

Per què?
Perquè qualsevol moment és bo per practicar aquest joc de paraules que es coordinen, una darera l'altra, fent camí. La vida en cada una d'elles.

Qui té por de Virginia Woolf?
Vilarasau excessivament excelsa, al costat d'un Arquillué amo i senyor de l'escena, anul·lat per tanta misèria interior. Bé, segurament no. Potser ell guarda més bondat interior ...i definitivament s'ha entregat tant enllà, s'ha arrossegat d'aquella manera perversa, que qualsevol humiliació és bona per sentir-se útil. Perquè ha desaprès a dirigir-se de qualsevol altra manera a còpia d'anys d'afilades repeticions.
Generosíssims convidats (Aixalà i Benet), encarregats de fer pujar i baixar les envestides dels primers. Ells recolzen i animen un diàleg brutal.
L'alcohol i els jocs són vestits al terra. Aviat només escoltem i veiem sentiments despullats. Pornografia de qualitat càlida.

Qui té por de Virginia Woolf?
Un públic que assisteix perplex i angoixat a la duresa còmoda en la qual estan instal·lats els protagonistes. Uns espectadors que no poden evitar convertir-se en voyeurs sàdics al final, quan descobreixen, gradualment, que han entrat a la part fosca del seu ser. Aquella que gaudeix veient patir els altres (esclar, esclar perquè sabem que és teatre. Oi tant! què va. El dolor dels altres no ens atrau mai. Au. On vas a parar)

Qui té por de Virginia Woolf?
Tots nosaltres que mirem o actuem estem espantats del llop que són les nostres entranyes. I l'ésser més pla es converteix en el més temible i el més extrem en la criatura indefensa i desesperada, la més incapaç de consolar-se o llepar-se les ferides.

Aquell parell no es feien mal gratuitament. George i Martha es mataven amb vida perquè no havien après una altra forma per tal de sobreviure. Sovint el negre és un color comfortable i pròxim, tant fàcil que difumina l'ètica.

Qui té por de Virginia Woolf?
Totes les bèsties mal educades.
Tots; feres de tant en tant. Primavera després tardor.

Sono qui con te sempre più solo... E un privilegio estare con te?

Bon dia, va.

2011-10-21T11:03:00.000+02:00

Sembla que les emocions no t’avisin mai perquè arriben de cop i volta, però,imperceptiblement, una mirada perduda en un punt que s’ha desestabilitzat sensevoler-ho, o una mà tancada aguantant el cap que té ganes de defallir, et fannotar que la por t’ha atrapat i que hauràs de barallar-t’hi per véncer-la.

Por al desconegut, que no és res més que la pròxima decisió.

Trobo lícit que hi hagi envejosos d’aquells que mai tenen por de la pròximadecisió. Aquells que tiren milles sense mirar enrere i quasi sense pensar. A miem costa horrors. I no és indecisió. La fermesa i la idea hi són amb l’entitatd’una columna o una piràmide egípcia. Però com costa no patir només de veure-lestant grans, poderoses i eternes.

I sí no va bé? Sé que anirà bé. Però... i si el silenci es fa més gran?

Para i respira unes quantes vegades, quin coi de remei és aquest? La decisióet seguirà esperant a la cantonada, amagada sota el vel de la sorpresa. I seguramentnomés hi ha una solució; destapar-lo per penjar-te’l al coll o deixar-lo sobrela cadira.

Quin tant per cent de feina i de sort hi ha en l’acció d’agafar el vel? Cadascúse sap els seus. El que està clar és que en les decisions no hi ha ni un ni l’altre.

La decisió no porta feina ni sort. Sempre tot vé d’abans o se’n va finsdesprés.

Vivim l’etern moment que no és.

Vivim doncs per favor.

La mort és veritat. Per molts anys

2011-10-06T11:14:00.001+02:00

Només hi ha una norma. Només hi ha una llei que no admet trampes. Sí. exacta, aquesta és la mort.
Amb pena o glòria, tots acabem marxant. I saber que un dia tot acaba hauria d'esperonar la nostra vida, la totalitat de nosaltres els mortals. La mort ha de donar ales per créixer, caminar, crear i sobretot estimar. Qui s'espavilaria sense ella?
Germinar un amor real que és l'únic que ens dóna l'esperança de la transcendència. L'amor universal que es troba en totes les accions que emprenem menats pel cor i la ferma voluntat. Totes. Absolutament totes les decisions sense oblidar-ne cap ni una fetes de ganes amb força.
Steve Jobs ho tenia clar, i sobretot, ho posà en pràctica.
El que ens queda no són els gadgets, no; el pòsit és molt més gran, va més enllà...la riquesa (sembla mentida, oi?) és un intangible en aquest cas. De fet, els seus estris cada vegada es toquen menys i es senten més.
És un alleugeriment per les petites ànimes d'aquest segle acabat d'estrenar que hi continuï havent persones immortals que de tant en tant ens recordin què vol dir viure, quin és el sentit.

PS: I no és fantàstic adonar-nos que som clàssics? i que al segle XXI tornem a ser politeístes...bé, de fet, segurament mai hem deixat de ser-ho. Stay hungry, stay foolish...and let us listen.

Una tarda

2011-10-04T12:26:00.001+02:00

Crec que mai podria escriure ambrock dur.

Sinnerman, Nina Simone. Això sí. Sigui a Sant Feliu de Guíxols o enmig deMinesotta.

Ara no sé com s’escriu i no penso mirar la Wikipedia. PosaréREPEAT a la Simoneeternament.

Avui hi havia un iaio. Allà al Port Vell. Portava una gorra de BOSS i teniala panxa gran i el cos petit. I ell era allà assegut; absort i present, com siacabés de fer una sessió de yoga però sense fer-la.

Kenzaburo Oé, es veu que en Mishima diu que és molt bo. Jo he llegit unesquantes línes: baralla amb la ressaca, com tots.

No tinc res més per escriure. Mentida. Ho tinc tot per escriure. Però araem sembla ...estic segura...que aniré a fumar un cigarret.

El gust de la xocolata amb llet s’ha instal·lat entre les meves dents,mentre la Simoneha callat i sona el moment instrumental del Sinnerman. Aquells aguts. Aquellspessics.

I ara el picar de mans! O el picar de mans! El moment que tot espectacleestà fet per.

El repicar de mans.

Aixeco les espatlles davant del llum immòbil i la pantalla acolorida.

Què més voleu que us digui?

Demà serà un altre dia. I aquest moment de llibertat que em regalen els meusdits i les tecles, me l’haurà robat un altre cop, el temps del món que habito.

Oi tant que sí! Sí, i mil vegades sí. Escriuria durant hores, sense pausa.En silenci. Sense més món que aquest; però haig de parar. Estiro els llavis ensenyal de resignació.

M’obligo a parar. “Hear me praying lord”.

Sinnerman

Diversos

2011-09-30T13:52:00.000+02:00

La dedicació i l'exotisme ens atrauen. Això explica, també, les delicioses audiències que va recollir el retrat que l'Om va fer a la vida monacal de la Sra. Forcades i companyia.

Perquè en moments de desconcert, tots ens repleguem.

2011-09-22T11:03:00.000+02:00

Quin sentit té la vida, sense una mica d'estripament?
La vida és el sinònim de la passió.

Ser i estar

2011-09-15T10:35:00.003+02:00

La piel que habito està angoixada i sorpresa. Almodóvar és gust, gràcia i tot tacte. Banderas i Anaya són titans. Concha Buika, dolorosa passió. L'art és garantia de salut.

Retòricament

2011-09-13T10:07:00.001+02:00

#catalaalatac , #noquemesmibandera; les guerres del segle XXI (a casa nostra) són estèrils, inútils, cegues, sordes i fugaces. No sé fins a quin punt ens en podem alegrar.
Què ens queda quan la dialèctica desapareix?

Deliri

2011-09-10T20:27:00.001+02:00

"En esta fe naturalista, en esta maternal, antiquísima cultura mediterránea, hija de Deméter, el vino es el elemento varonil, que trae un poco de espíritu y de anhelo de immortalidad, el que regala la embriaguez dulce de la immortalidad, el delirio sagrado por donde se desliza la esperanza".

(María Zambrano - Séneca)

Divertimento

2011-08-13T21:15:00.002+02:00

Una esfera fantàstica. Clara i somrient. Estàtica, immòbil i tant potent.

Observar-la amb desfici. Estimar-la embadalit.

Petita, tremolosa. Eterna. Juganera.

Em permets anomenar-te?

Gràcies per ser aquí, penjada, i ben emmarcada, per a mi.

Daurada pel sol, sota el blau marí.

No hi ha quadre més fantàstic.

Ni tot l’or, ni el barroc.

Res ni ningú t’espanta. Forta, tosca, magnànima.

Reina de la nit.

Fugada de dia.

No et podria abraçar, no ho voldria suportar.

Els fantasmes també et persegueixen.

Avancen els escorpins. T’anul·len. Em crides.

Em vols. Plores i rius. Bous. Esquelles.

Però sobrevius!

Com sobrevius!

Els escups sense mullar-los. Els avises a tots.

Il·luminant-los els dius: fugiu! I passen, van passant.

Imperturbable. Organitzant el cicle, la vida, i la mort.

Deesa benèvola.

Rica

Sempre súbdits. Ofegant-nos sota el teu far etern.

Perdent-nos, insegurs, movent-nos.

Salvadora i positiva.

Tots dins el teu cos, quan t’observem

respirem i callem.

Transpirant lilàs

2011-08-12T20:20:00.008+02:00

Obrir els ulls a mitjanit, obrir el llum, escriure i ser feliç.

Començar els dies amb orgasmes. Començar els dies amb vacances. Començar-los així. Iniciar-los amb benestar, plenitud, amor.

Això és inaugurar el millor dia de la teva vida.

No. no. no.

2011-07-26T00:09:00.018+02:00

Fa un mes i un dia que no escric per aquí i això no pot ser. Si no ens exercitem, morim com l'Amy, en l'absoluta foscor d'un crit de profund patiment.

Escric escoltant-la. Des de dissabte a la tarda que l'estic escoltant amb fruició desmesurada. I a mida que cada nota, cada agut, cada minut van passant, els meus sentiments es van temperant amb el seu record, fusionant-se amb aquell carrer que plens d'amor i llibertat, tant hem trepitjat: Camden Road amunt, Camden Road avall...fins arribar a Jackson Road, mentre respirem l'alegria de ser a Londres sols, amb nosaltres mateixos i tanta plenitud. I ella ja no el trepitjarà mai més, el seu barri. Sortosament la seva música ho farà per sempre. Dins les orelles d'una estudiant que camina cap a la universitat o sortint dels altaveus i escapolint-se per les finestres obertes d'un Golf atrotinat, mal aparcat al costat del McDo.

I què hem de dir? Un amic opina que més val morir, que no pas viure moribundament; una amiga comenta, que és un altre exemple claríssim d'un deu professional i un zero a l'esquerra personal. Els comentaris de molts van plens de bones paraules: era una bona persona, plena d'amor, tan riallera, fantàstica... tot veritat i tot res. Res més que adéu i acords. Acords fregant-nos les orelles. Thank you for your voice and your lyrics, bittersweet lady. Swing. love. Cool woman.

When you walk in that bar and you're dressed like a star...mira quina noia de barri més graciosa, una noia com qualsevol altra, filla de pares treballadors.

amb un talent sobrenatural

I tot llençat per la borda.
NO. Per molt que ens hagi agradat, mai la podrem col·locar sobre un pedestal. I la recordarem amb molt menys afecte que pena, per d'aquí uns anys seguir dient:
pobre noia.

I em sap greu. Ahir encara estava emprenyada amb ella. Idiota! per què t'ho has carregat?.
Avui, ja està.

Així acaba aquesta veu i aquesta història; però gràcies un cop més, Amy. Gràcies per recordar-nos amb tanta dedicació, quin és el camí de la veritat. Brindarem amb alegria pels teus millors moments i no t'oblidarem; inconscientment, amb això que et sortia de dins i que no has volgut cuidar, ens ho has fet impossible. Ja no et castigo, que tu sola t'has perdonat, marxant, exhalant l'últim i etern I'm sorry, dins la teva casa de pena, moqueta, drogues i tota la bona música barrejada pel mig...volent escapar de les ampolles de negra birra.

Cinque minutti

2011-06-23T16:55:00.002+02:00

16:55 tinc cinc minuts per deixar anar alguna paraula.
Marxo a celebrar la revetlla de Sant Joan al meu poble preferit del nostre país petit.
Avui, ahir fa un any, acabava l'últim examen de la carrera (PEE, Política Exterior Espanyola). Ha estat un any farcit. Com tots els vostres, n'estic segura.

Farcit de llavis, ganyotes, rostres, líquid i aliments nutritius.

Al meu voltant, ara mateix, algú crida barra lliure, el sol entra per les grans finestres i sóc feliç.

Tot segueix avançant, i com ja et vaig dir un dia, quan la felicitat s'apodera del teu estómac és difícil expressar quelcom massa èpic.

Sigues molt feliç també tu.

Mira, la blackberry m'avisa que la troupe ja és aquí. Adéu

Nines de l'estramoni romà

2011-06-06T12:45:00.009+02:00

-Oh, és preciós -extasiada- jo vull viure aquí.
(Bé; va, que nooo...que diuen que si no ja no seria un paradís)

Tota la felicitat que hi cap en un cos és eterna.

Més les pizzes ben fetes mentre mirem cadascun dels rostres identificant els nens i les nenes que s'amaguen, des del primer dia, darrera els ulls vidriosos de plenitud.

"See joy in hell"

2011-06-02T17:14:00.014+02:00

Horror. Culs. Por. Pits. Terror. CABRÓ. Sexe. Barretes de xocolata. Presó i... prepucis

Shalom Auslander. Acabareu aquesta maravella en poques hores i sereu més feliços.

PS: L'editorial Blackie Books és molt mona perquè té llibres que tenen olor i textura de llibres.

PS II: Tot plegat va de jueus dels antipàtics. http://www.nytimes.com/imagepages/2007/10/01/arts/01lame2.ready.html

El cant dels clàssics

2011-05-17T09:41:00.008+02:00

Les últimes entregues de'n Woody eren caramelets. On s'havia ficat l'aliment, aliment?
Anar a la taquilla del Verdi, comprar el caramelet, remirar-lo mentre comprem les crispetes, entrar a la sala, desfer el paperet transparent, ficar-se el dolç a la boca, assaborir-lo...notar-ne els matissos...pinya Whatever works, menta You'll meet a tall dark stranger... empassar i sortir de la cova màgica amb un somriure d'orella a orella.

-Nice Woody, però una més. Sempre el mateix. Aquest no té ganes de trencar-se el cap. Les fa com xurros.
-Sí però sempre amb bon regust...de caramelet de consulta, bona.

I Ahir l'Allen va passar dels caramelets a una Sacher en tota regla!
La seva genialitat original i esquiva ens ha donat una pel·lícula amb els mateixos mestre tites de sempre, les noietes sexies i amb ganes de fer i de dir, ELL, i el graciós turment de l'home de paraules i les imatges mal posades amb tota la gràcia d'un París monumental.

Catàrsi i tots els riures. Una estona fora del món. Le bon cinéma. Ens agrada aquesta cosa que ens enganxa i ens atrau perquè és el desconegut, l'imaginat, el somniat, l'evocat, el llegit, l'escoltat, l'anhelat...d'aquí també l'èxit de Mad Men, senyors i senyores. Recrear el que no sabem per a ser feliços ara; per després descobrir amb joia que sempre s'hi ha donat el mateix pa, tant aquí, com allà.

Està clar que la fórmula de l'èxit seguirà plena de passat i bona nostàlgia. Mirar endarrera, si es fa ben fet, mai pot ser un error.

Ah, i també n'hi ha una altra de molt cristal·lina....els mestres, seran mestres toujours!

PS: Em quedo amb el seu Hemingway i amb la il·lusió de saber que cap d'ells morirà mai.

Pots i rumor

2011-05-07T12:53:00.008+02:00

És com quan no et pots aguantar el pipí i les dues portes blanques dels lavabos estan tancades. I tu no pots més, no pots més i et mires al mirall i veus com et poses la mà a l'entrecuix pressionant-te el sexe per intentar apaivagar les ganes d'orinar, però aquestes no disminueixen. I llavors, t'aventures, obres una porta i ostres, el bany era buit! quina joia. I ho deixes anar! mentre penses: que tonta que sóc!.

Això és l'escriptura.

Per un dissabte nostàlgic i rúfol. Concerto Alla Rustica, Concerto Grosso... Vivaldi i aire i punt. ...O música de cambra orquestrada pel mestre Brotons.

CD's

2011-05-06T14:37:00.005+02:00

Quins records quan el món estava fet d'objectes materials

Discoteca silenciosa.

Bon dia Catalunya

2011-04-20T09:21:00.009+02:00

Un quart de deu del matí passo per davant del Colmado dels Forcada (carrer Mallorca / Passatge de Domingo) i m'hi paro a comprar una ampolla d'aigua. Dins les orelles Compay Segundo que paro un moment per deferència, o potser per desitjar-li un bon profit al mestre amb bata marró de senyor dels queviures. -Gràcies!
Veig un cartell, penso en la trampera de les catalanes i em fa contenta -La mamella catalana!
-Sí, la que tenen a Madrid!
-Ai. Si fossim més persones com vosté i jo...otro gallo cantaría...
-Ja cantarà, ja.
-Que tingui un bon dia!

En Jordi amb un deix jueu (com tots els propietaris d'establiment... molts números i equilibris i satisfaccions i esforç) segueix cada matí aixecant la persiana del digne negoci familiar, col·locant les ensaimades i la fruita a la vista de tots els vianants.

Desemboco al Passeig de Gràcia i segueixo recte avall, trepitjant les rajoles florejades que de vegades són netes i a voltes brutes. Quan el sol brilla, li fan la gara-gara...rajoles bufones trepitjades per vambes i talons.

(morts i enterrats sense lletres)

I arribar a la feina i el company Canalias amb una bella moderna camisa ens saluda amb vitalitat exultant i amb el romanticisme que el caracteritza amb aquesta cançó on fire
http://www.goear.com/listen/b19d0ad/senza-fine-gino-paoli

Llapis de colors

2011-04-18T09:31:00.008+02:00

Sortir a fumar al carrer. Quina gran cosa. Al restaurant, gaudint d'un bocatto di cardinale amb amics, corre el vi quan arriba el peix que es desfà a la boca, i a punt d’atacar el pastís de xocolata quedes envadalit un moment amb les engrunes de pa i el brillant reflex de les llums tènues a les copes.
-surto a fer un cigarret
-t’acompanyo
Moment de confidències seguides de silencis. Mirades difuminades pel fum que es barreja amb les passes de vianants distrets; un que remena la brossa, alguns curiosos, d’altres beguts. I aquí el cigarret, una excusa pels secrets, somriures còmplices. Un moment d’intimitat al paradís fugaç.
Sortir fora el restaurant és bonic perquè tornem al misteri de temps ençà. Sigil acompanyat d’una abraçada i per sobre la poètica espatlla, fitar com segueixen les converses els altres comensals més enllà del finestral, a l'altra banda.

White candle

2011-04-17T03:09:00.005+02:00

La pèrdua impulsa el moviment (onanisme sicalíptic)

D'egos i elefants

2011-04-10T01:29:00.009+02:00

Aquesta imatge me la va fer la meva estimada Milena no recordo quin dia, l'any passat.

Ara ella és a Viena. I pot haver una ciutat millor per aquesta princesa? La ciutat que va veure néixer el mestre. Sí. Totes les ciutats li poden anar bé a una dona tant fantàstica com la Milena. Una guitarra espanyola acompanya les meves paraules. I evocant-la aquesta nit, cel·lebro el seus cabells negres, voleiant al vent del parcs que hem compartit.

Nit d'escriptura, bojeria i concisió. Un calfred em recorre l'estómac. Com una descàrrega elèctrica petita i quotidiana, feta de nervi calent.

http://www.goear.com/listen/792f42c/hallelujah-from-messiah-georg-f-haumlndel

BINGO!

2011-04-04T13:26:00.005+02:00

"La meva manera de gaudir la felicitat és patint-la"

Gran frase del encara més gran Carles Roca.

Salsa de soja

2011-03-24T14:54:00.004+01:00

La vida és agredolça; n'és el llit, el decorat, però tenim la sort de poder escollir entre infinitat de salses cada dia i tintar-ho tot plegat!

Estrenant teló

2011-03-21T00:39:00.008+01:00

I am silver and exact. I have no preconceptions.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful-
The eye of a little god, four-cornered.
Most of the time I meditate on the opposite wall.
It is pink, with speckles. I have looked at it so long
I think it is a part of my heart. But it flickers.
Faces and darkness separate us over and over.

Now I am a lake. A woman bends over me,
Searching my reaches for what she really is.
Then she turns to those liars, the candles or the moon.
I see her back, and reflect it faithfully.
She rewards me with tears and an agitation of hands.
I am important to her. She comes and goes.
Each morning it is her face that replaces the darkness.
In me she has drowned a young girl, and in me an old woman
Rises toward her day after day, like a terrible fish.

Sóc de plata i exacte. Sense prejudicis.
I tot el que veig m'ho empasso immediatament.
tal i com és, intacta d'amor o odi.
No sóc cruel, només veraç:
ull quadrangular d'un déu petit.
Passo quasi tot el temps meditant a la paret oposada.
És rosa, amb taques. Fa tant que la miro que és part del meu cor. Però oscil·la.
Rostres i foscor ens separen.

sense parar. Ara sóc un llac. Una dona s'inclina cap a mi, cercant el meu abast.
Es gira cap aquells mentiders, les espelmes o la lluna.
Veig la seva esquena, fidelment, la reflecteixo. Ella em paga amb llàgrimes i posats. Li importo. Ella va i bé.
Cada matí la seva cara substitueix la foscor.
M'ofego nena i vella m'aixeco així, dia rere dia, peix terrible.

The mirror de la Sylvia Plath (el més light i digerible de la seva antologia heavy) i el mirall que constituïa la lluna d'ahir. Quan faltaven deu minuts per les tres del matí, a punt d'arribar a casa, em va obligar a aturar-me en una cantonada.
Em va raptar durant deu minuts, quina força captivadora, fadava, que no em deixava caminar. Soles a mig camí. Avui ho he entés... un amic m'ha fet arribar un missatge virtual i fugaç: "ahir la lluna es va apropar un 35% més a la terra, per això brillava més!"
I m'ha fet gràcia, perquè ell no sabia que ella m'havia segrestat deu minuts abans d'entrar a casa.

I pel que fa als miralls. Ja ho sabeu... hi ha dies que ens llevem pensant que no els hem de mirar gens per perdre consciència del jo i de la transcendència i d'altres en els quals ens sentim reis del món i ens usufructuem a nosaltres mateixos en tots i cadascun d'ells.

Baltics cube romance

2011-03-09T01:05:00.006+01:00

Dalt l'avió, de camí cap a Lyon, descobreixo Tallin, la capital d'Estonia.

Amb interés creixent llegeixo un article sobre la seva prolífica economia tecnològica, i la revolució aparent i paradoxalment silenciosa que han dut a terme d'ençà de l'obtenció de la seva independència l'any 1991. Caps brillants i excèntrics amb ulls apassionats davant la valentia, o el que és el mateix, persones brillants, treballadores i apassionades, han aixecat i mantingut exitoses empreses de les quals se'n beneficia el món sencer. I tot plegat des d'un fred país del nord d'Europa que compta amb poc més d'un milió d'habitants. Un indret de confitura en pot petit.

Skype, TaxiPal i Yoga Intelligence Building són els exemples que cita el text. Totes ubicades al parc científic Technopol. Meravella la vocació de servei de les seves activitats; segurament constituint el motiu principal de l'èxit.

Clima, morfologia, mentalitat, tot va ajudar Estonia a ser un dels primers països que abraçà i s'especialitzà en la tecnologia, una revolució. I avui és l'únic país del món amb la penetració Wi-Fi més alta i el nombre més elevat d'óssos per càpita. Gran combinació! I tot amb les formes depurades de la sostenibilitat.

No cal escombrar massa neu del camí per trobar-ne els secrets... especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva. De vegades, toca mirar a Europa, de vegades sí. Tot llegint, tot llegint penso en el nostre país, però no en puc parlar ara. Bé, mai me'n sento amb prou força com per parlar-ne fredament. Som més del doble de persones que Estonia, més del triple...i? aquesta quina excusa és? cap. Especialització, esforç, empatia, voluntat i molta energia positiva.

Esforç, voluntat. Empatia, energia poble. Ganyota per l'acomodament de formes estàtiques.

I més tard, enmig del viatge recupero quatre gargots que vaig fer a la llibreta. Els quals no em van permetre seguir avançant.

És difícil escriure quan un és feliç. La felicitat cobreix tots els sentits i els deixa anestesiats. Satisfets, plens, tips, com després del més exquisit tiberi. Tarte à la praline? amis, la belle, belle vie, tots els formatges, un remolí (!) d'èxtasi.

Llavors per escriure amb la quietud t'has de concentrar molt, molt, molt i escoltar la panxa, enganya menys que el cor...-ràpida picada d'ullet múrria al filòsof-... i si no sents res, seguir escoltant, seguir escoltant, hi ha un moment que les paraules pujaran fins al cervell i ja estarà; podràs continuar el viatge històric fins al final.

Ah la felicitat!, mata tant com l'escriptura. Per sort, les dues van de la mà.

L'única desgràcia és sentir els moments més innoblidables i tenir la necessitat imperiosa de deixar-ne constància en paraules. Asfixia, angoixa i assedega. Una ràbia gustosa de viure vida.

La boqueria

2011-02-25T23:50:00.001+01:00

La vida és contradicció i felicitat, res més. Quatre sons

Un pet contingut

2011-02-16T17:46:00.011+01:00

El menjar caducat hermèticament i en silenci. La casa quieta. Res es mou, tot és fosc. I d'un cop, obrir la cortina feixuga, llarga i gruixuda, i el sol disparant al piano farcit.

Ulls de mar i cabell de cavall, llarg i polit. Bella i jove. Després de l'atenta lectura de les dues anteriors línies, ella ha començat a teixir el seu propi relat oral, transcrivint-lo entre ecos amplificats. Ella veia una casa antiga amb rajoles d'aquelles escantonades que tots identifiquem amb facilitat. Un tupper llençat a terra, una casa de velleta.
Els propietaris han marxat de vacances, no hi ha ningú, és buida? sembla que no hi ha mobles. Espais estàtics, històrics. Ella hi acaba d'arribar o ha passat la nit allà i s'acaba d'aixecar, això no ha quedat massa clar. El fet és que el tot (o el res) està cobert amb el clarobscur, i el tupper segueix allà, amb el menjar podrit.
Veu la cortina grossa llarga de vellut verd intens, empolsegada en la seva justa mesura. Ella descriu amb seguretat com l'obrirà d'un cantó fins l'altre i llavors diu que descobreix el bell piano que descansa a la sala. Ara els tocarà competir per la bellesa, tots dos la comparteixen en graus... superlatius? avasalladors? acaparadors? suprems? òptims?. Tots dos la comparteixen. Ulls de mar i cabell de cavall i moltes tecles d'intensitat sostinguda.

Acció!

2011-02-09T17:02:00.003+01:00

(Dailycieux XXVI)

Avui és un dia perfecte de primavera primerenca. Els abrigalls no molesten i li donen el sí vull a un sol tebi que els agafa de bracet. El vent s'amaga tímidament i les fulles d'Urquinaona es mouen per l'enrenou d'aquesta noia a l'ampit d'una finestra. No és la remor fugissera, és el seu somriure d'exultant benestar.

Le temps qui reste - Serge Reggiani

2011-02-08T00:35:00.004+01:00

Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?

Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste

Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...

J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?

Els francesos seran els mestres del romanticisme fins l'eternitat i més enllà. Sense ell perdrien aquesta immortalitat única que tant els fa brillar.

Arrels de seda

2011-02-06T21:22:00.009+01:00

La Núria Pascual em va dir que quan inconscientment s'imagina la seva trascendència a la terra (que sempre és en moments que s'enfonsa, quan tot és negre i es troba cara a cara amb la solitud) hi veu el suïcidi i una carta culpant un ex amant. I el que la fa apaivagar el dolor (a banda del so de l'electrodomèstic que li recorda la futilitat de tot plegat) és imaginar-se el pes que carregarà aquest home per tota la seva vida. La Núria sent que culpant-lo es despulla ella de culpes i de sobte tothom la plany, odiant l'ex amant. Plath, Pascual, senyoreta Quiroga, vídua II de can Kirchner. Tots som epígons i aquesta seria la potencial grandesa.

Piano Concerto No. 12 in A major, K. 414: II Andante

2011-02-04T13:25:00.004+01:00

Em té intrínsecament fascinada l'explosió del món.

Necessitem que continuïi així. Tot plegat va més enllà de la simple fluïdesa

De fet, el no poder fer-hi res ja ens en dóna la resposta. Ens mirem als espills o no? mirem-nos.

mirem-nos-hi en aquest precís instant només ara i després mirem-nos només per nosaltres, a nosaltres.

Fum verídic

2011-01-28T09:22:00.001+01:00

Quan quatre mots són suficient i tota la resta esdevé moviment

formigues, formatge.

2011-01-27T00:16:00.006+01:00

Avui m'he adonat que quan un escriu es torna més gelós dels mots. Dels seus escrits. I em demano disculpes a mi mateixa per la vulnerabilitat i per la única superfície que aquí es deixa entreveure. Llarga vida a l'expressió fugaç, llaminera. Tot el que queda, el pòsit, en secret i amb tot l'amor

Damisel·les i espiadimonis

2011-01-25T14:26:00.002+01:00

L'art de la voluntat i la seva bellesa

Antoine d'Agata

2011-01-24T13:44:00.003+01:00

Contra el fred, café calent

Quadrícula

2011-01-21T13:55:00.006+01:00

Poemes amb gust d'anís. Pomes verdes anissades, cruixen a la boca, es trenquen líquidament.

Una poma vermella amb gust de perleta d'anís, la més bona de la plaça.

2011-01-11T12:36:00.002+01:00

Tot és ulls

sort de la lluna.

Transparència poètica

2011-01-11T12:29:00.003+01:00

El principi d' Splendid, Vic Chesnutt, és la cançó que ens diu que de vegades, sense més remei, hem de baixar a les profunditats, a la salvatge cruel i més intensa. No hi ha altre camí, no hi ha una altra sortida. Ens agradi o no. Mai caminem rectes sempre. Mai ningú. Però alguns encara podran apreciar el paisatge neutre i nostàlgic, tocar-lo amb la punta dels dits, cos a través.

En construcció

2011-01-10T00:18:00.002+01:00

Ara sí, bona nit, i moltes gràcies.

:)

2011-01-10T00:07:00.000+01:00

«Succede, nel corso di un match, che la pallina urti il bordo superiore della rete e s'impenni per pochi decimi di secondo. Con un po' di fortuna, cadrà sul lato del campo che vi dà la vittoria. Ma può cadere su quello opposto e allora avrete perduto»

Ordinador antic

2011-01-09T23:06:00.004+01:00

08-12-07

...arriba un moment en la vida de cada persona que inevitablement s'ha de trobar amb si mateixa, s'hi ha d'enfrontar brutalment, mirar-se (al mirall o no) i veure qui s'és, què s'ha fet, què s'està fent, què es vol fer i què es volia fer i sobretot descobrir que poques vegades hi ha una semblança i quedem parats de com la vida ens porta per cantons que no presentíem i que per molt que de vegades poguéssim intuir no són ni de bon tros com esperàvem.
Això és així, jo me n’he adonat. Sé qui sóc, què volia, què vull, què estic fent, hi he meditat i he decidit tirar per aquí. Un no pot viure sense replantejar-se res i tampoc es pot estar replantejant a cada minut. La vida és un procés, és un recorregut, que s’ha de viure amb intensitat o no, s’ha de viure com es vulgui, per això cada persona té un cos, un cap, un cor, i decidirà lliurement què fer amb aquesta existència. Entrarà en joc llavors, la inteligència de cada persona per decidir com omple la seva existència, de quin color pintarà les parets de les seves creences, com fonamentarà els seus passos.
No és fàcil, no és gens fàcil, ja que la meva hipòtesi inicial ja parlava d’això, decidirem però després no sabrem si això serà així (i no ho serà) i què passarà ara.
Vivim en la incertesa del moment i cada cop hi ha menys coses inamovibles.
Jo mateixa, recordeu?, estava totalment convençuda...

I em sorprèn i m'afalaga trobar aquestes línies de fa 3 anys i un mes. Veure amb quin cap més clar ja mirava de caminar...
Sempre gràcies a l'escriptura, que m'ha apaivagat dolors i neguits. Sagrada paraula, venerable elixir.

Té

2011-01-09T21:27:00.002+01:00

Les expressions de la Joan Fontaine, inconfusible Rebecca, delicioses!

Tot a 100

2011-01-09T20:27:00.004+01:00

El matí del dia de Reis va ser dolç i tranquil. Feia sol i sonava David Bowie. A més a més, els articulistes de La Vanguardia ens regalaven somriures que alguns marcaven asseguts còmodament, esperant família i regals.

Sala Martin, Màrius Serra i Francesc de Carreras, per exemple, imprimien frescos relats, anunciant que era dia d'ingenuitat infantil. I que aquest any anirà tant bé (jo ho continuo subscrivint), ulls ben oberts davant els reis mags de l'orient, brandant la mà i llençant carmelets.

Espero que l'alegria i la pau d'aquests primers dies de gener ens acompanyin quan les paraules es tenyeixin amb el vermell dels dimonis escuats que s'amaguen pels racons. I que no són ni en Lula d'en Serra, ni la millora econòmica de'n Sala Martin, ni l'altruista enpositivo.com d'en de Carreras.

Això sí, ben atents als xinesos! Uns creuen que cal admirar-los perquè són molts i viuen molt bé i quan parlen del seu sistema polític, consideren que a mida que segueixin avançant en l'ordre mundial no tindran més remei que adoptar postures demòcrates (esperem-ho), per tant, no s'hi preocupen massa, veient-lo una realitat amb data de caducitat.

D'altres, per contra, estan espantats, esperverats, amb tanta hegemonia. El desconegut sempre fa basarda. La solució ja la tenim. Literatura i comunicació!...amb diplomàcia, de la bona, paciència, respecte i pols ferm.

Diari de mar

2011-01-07T12:28:00.002+01:00

Mirant-me al mirall veig com em faig gran. Però avui s'hi reflecteixen d'altres realitats. Mirant-me, prenc consciència que el creixement, avui, és més psicològic i moral que físic. Els cabells continuen creixent sense aturador, símbol material de la reafirmació personal sobre la meva forta i determinada existència. Jo una dona amb clarors i foscors.

Xiulets dolços

2011-01-02T04:16:00.004+01:00

I mirem moltes pel·lícules, ens encanta el cinema. La sensibilitat i la fotografia. I els colors, els sons, els primers plans. Els records.

I com més pel·lícules mirem, més pel·lícules ens montem. I així és la vida. No voler rebre impactes exteriors per ser molt autèntics, ser. Ser essència. Ser un.

I més imatges ens continuen construint els sospirs, les llàgrimes i el riure.

Les contradiccions ja arriben el primer dia de l'any. I benvingudes siguin.

Bon any. Que serà gran, molt gran.

El cant dels ocells

2010-12-25T11:56:00.000+01:00

“Els reis de Pèrsia cridaven les seves dones perquè els acompanyessin durant els festins; però quan el vi els acalorava per complet i calia que donaren regna solta a la voluptat, les reenviaven a les seves cambres per no fer-les participar dels seus apetits desmesurats, i feien venir en el seu lloc dones amb les quals no tenien aquestes obligaciones respectuoses.”

Al meu judici, els reis de Pèrsia no obraven bé. Però seria mesquí dir que no els respecto quan jo també he actuat així alguna vegada, presa per la mala regurgitació de l’eduació rebuda i els costums observats. Ara bé, mai han estat el meu mirall. Avui encara menys. Només podem ser prudents amb la nostra pròpia prudència, no cap d’adquirida, ni vista, ni imaginada, ni projectada. La prudència situada entre el ventre i el cor, amorosida pel cervell. Amb l’eduació, la nostra ànima ha d’aprendre una actitud millor, epicúrea, equilibrada, amb absència d’afliccions i excessos en el temps. El judici ha continuat malalt des dels reis de Pèrsia, als fills de casa bona, passant pels publicistes dels anys 80, els farmacèutics de segles enllà, els propietaris de bars, caixers de banca, per arribar als doctors contemporanis. Judici malalt. Judici embrutit per la tradició i l’abatiment. L’avorriment. La ceguesa.

Els savis són els primers enganyats. La seves paraules no han fet virar les accions dels governants. Equivocats tots. Sords de mots dits cap endins, per solidificar-los, els han escampat, esberlat, escapats, fos, espastifat de mala manera. De fet, per a tots, qualsevol altra ciència és perjudicial si no es posseeix la de la bondat; que sempre flueix però no sempre hi surem, fent-nos-hi els morts, preferim capbussar-nos, nedar mar enllà. Cercant ànimes innexistents. Immortalitats corruptes. Percepcions acolorides.

Caminem. Moderats. Sense perdre el nord i tampoc el sud.

Valorem-nos amb justícia quasi divina, mirant què trepitjem.

Bon Nadal!

2010-12-24T14:08:00.004+01:00

(dibuixant brasiler: Eduardo Recife)

Ni un abric d'aquells per bravejar...

Algonquin

2010-12-18T00:18:00.003+01:00

La quietud escasseja, sort dels reivindicatius

Poesia ciutadana

2010-12-10T15:52:00.003+01:00

que no cívica, per culpa dels aerosols anàrquics,...en una paret de l'estació de Montcada i Reixach - Manresa hi venia aquesta dita: "Te quiero. No solo vivo del aire, necesito tu sudor"

...gent del líquid.

Cuinant un pastís

2010-12-09T18:23:00.003+01:00

Escriure et fa estar acompanyat. I perds tota la ja de per sí inexistent noció. Escriure sentint la Tramuntana com campa per fora...et fa estar a la glòria del gust, la felicitat i el somriure real i figurat. Del moral i el físic.

2010-12-09T13:44:00.003+01:00

SEXE

LUXE

LUXÚRIA.

English exercice

2010-12-09T13:01:00.006+01:00

Thinking about what film to describe it suddenly appeared to my mind la vita è bella from Roberto Benigni.
I don’t really remember a lot of details about that piece of art but if its essence is the first that came to my mind that means the big impact that the thrilling film has had to me.
The plot takes place in the dramatic period of the Second World War, and revolves around the chiaroscuros of life, how one can struggle for happiness while sorrounded by pain, how there can be found raisons d’être and the meaning of life in the simplicity and joy of being alive no matter the suffering happening around.
The power of love and imagination can bear everything, this is what Guido (Roberto Benigni) teaches his little son Josué who will live in a concentration camp as he’s in a big playground thanks to his father.
Guido plays an Italian Jew, deported to a concentration camp and there will invent a fairytale for Josué. The kid will belive that the person who can hide better from the bad german policemans will go on winning points and the one with more points at the end, the winner, will get a tank.
It's difficult not to cry watching the movie. The contrasts are hard to resist, the truth is shown strictly clear and in a sentimental, poetical way.
Everybody remembers the scene where the naive and happy kid emerges from a little closet in the morning and greets his mother: Buongiorno principessa! A common, simple and moving act that the war cutted indiscriminately without delay neither remorse.
La vita è bella won an enormous amount of prizes and awards and it’s definitely worth watching as well as it is to know Benigni’s nerve. Not to miss his last TV appearance in the Saviano and Fazio’s show: Vieni via con me from the less controlled by Berlusconi RAI3 channel, "the revel".
As well as Sabiano and Fazio, this two great italian figures, Roberto Benigni’s always denouncing in an irreverent way, with a hell of humour and satire and huge doses of knowledge and witness.
Lehaim Roberto!

Sei carina

2010-11-19T02:12:00.013+01:00

Tot comença amb el sol, la seva escalfor, el color que imprimeix a la vida i que s'escola per entre les mitges tupides és potentment inspirador, inductor diria. El Xavi, mentrestant, com a bon poeta, rasca la neurona i besa el cor. L'amor és més simple, sí, n'estic segura; però sense aquesta imatge i experiència, hi ha matissos que mai es coneixeran. Per parlar amb majúscules, s'han de passar peatges, ponts i estacions de servei. Queda provat que quan n'has pogut fer una obra d'art significa que ho has paït. En fas un homenatge, o ho vols guardar en un calaix. Posar-ho en una vitrina, emmarcar-ho amb les textures que surten de les entranyes (íntimes), les més nobles.
Se'l hi perdona l'anarquia perquè sap cuidar el que estima. Ho declaro així, ho he mesurat amb la sensibilitat.
Estem tant bombardejats emocionalment des que tenim edat per desxifrar els símbols i les accions, que és molt difícil discernir si ens en anem al llit amb una persona perquè realment l'estimem o perquè ho hem vist a fer en una pel·lícula. A més a més, l'estima, l'amor romàntic té cares invisibles que són més misterioses que el propi origen.
L'exercici del Xavi, s'aproxima, palpa la fidelitat, l'exprem com una taronja fresca

RECTIFICO. L'AMOR NO ÉS MÉS SIMPLE.
DE VEGADES ÉS TANT DESIGUAL I MENYSPREAT QUE NI LA MILLOR REPRESENTACIÓ ES POT ACOSTAR AL DOLOR DE LA NOSTÀLGIA I EL RECORD, D'UNA COSA QUE NO VA SER (TAMPOC) TAL.

...deia que l'exprem com una taronja fresca i després es converteix en una llàgrima salada, petita, que sona com l'oboè. Cau eternament durant dos segons. I els cotxes segueixen corrent, molt ràpid i molt sorollosos. Però no hi ha buit, el buit no té forma i és necessari dir-ho, expressar-ho en veu alta per percebre-ho.
A mi la veritat m'ordena. La presència em desorienta i l'actuació em transporta al lloc on em sento més còmode. Jo amb mi per tu. Jo amb mi per tu.

Indiscutiblement, a la gent li encanta enfilar-se als taxis sobretot quan el destí no és del tot cert i l'inici is kinda meltdown.

Se sap que és director quan no pot parar de dirigir mai, perquè el més obvi que tenim és també el més cert que tenim. I si hi ha alguna cosa que ens observi a tots, és l'obvietat. Com la suor d'un home fent jogging . D'acord, mostrem-nos (acceptem-ho) però fem-ho bé, fem-ho amb gràcia.

I el Fornet em recorda aquell jove tímid sense pàtria, a un esmorzar, o un dinar. Un suc fresc. Què se'n deu haver fet? l'últim que en sé és que es va enamorar i va desaparèixer. La pel·lícula és la seva particular Les Passantes, A toutes les femmes qu'on aime pendant quelques instants secrets. La satisfacció és poder ser, constituir, la llibertat per algú, alguna vegada. I sentir-se un déu, un super invencible sense més droga que l'aire i la paraula.
I segur que us caurà una llàgrima en un fotograma concret (o l'endemà, o al cap d'una setmana) és la vostra història d'amor, MORTALS.

I avui mateix un amic comentava que liarse con una americana es como hacer trampas casi. de lo fácil que es. Bien, bueno, vale, en la peli las cosas pintan distintas. Si te cruzas con las más fuertes de debilidad, el cuento es desemejante.

No li perdeu la pista. Ni al que puja, ni al que baixa, ni al que es queda, ni al que ha decidit marxar. Perquè tots formen part del Circuit. És que no podeu perdre la pista encara que us hi esforceu. Fa veure que flota per fora però... és ben endins.

Entre religió i brolleries

2010-10-30T01:14:00.006+02:00

Perdona't perquè portes una temporada literària que Déu ni do. Serà perquè arriba el fred i la pell es posa vermella i s'irrita, demanant crema altament hidratant a rascades.
Aquests dies ja toca tancar tots els llums de casa i deixar que soni el jazz, del més pacífic i serè al més juganer i esmunyedís. La casa ha d'estar a les fosques i només s'ha de deixar entrar la silenciosa llum del fanal solitari a la via. Només jazz i foscor. Cos i cor emergeixen amigables, fan les paus i són molt amics en contacte i conversa.

L'altre és que acluqueu els ulls pensant que demà és el dia de reis. Demà i demà passat i l'altre. No ho sé, proveu-ho. Jo ho faré avui. Demà és el dia de reis, amb tots els seus regals, paquets, embalums, sorpreses, trobades i abraçades.

Ell ho ha deixat molt clar, ho veu molt bé. aquesta seria la història. Reflexionant-hi, té tot el sentit. Per dormir com un nen? pensa que demà serà reis. El dia de reis. El dia del rei.

Tota la sort artista!

Le poinconneur Des Lilas

2010-10-16T19:22:00.006+02:00

Hoy me siento super virgen. Porqué?, 1: estoy escribiendo en español (castellano). 2: Porque he probado mi primer cupcake (muy tendencioso) y 3: porque me han llamado cinco chicos muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo que les hemos hecho mi amiga Gabriela y yo.

Era una caja con jamón serrano (al buit), una muñeca inflable, dicho también inchable (de las baratas. Pero una muñeca, comptat i debatut/al fin y al cabo), y porque escucho a Marilyn wanting to be loved by me, after macarroni con panna y botifarra.

A la caixa también había de las subnormales profundas que no trabajan y viven a cuerpo de rey (aquesta última frase ha estat de la Laura López Lafuente, i després ha fet un moviment Monroe).

Doncs a la caixa hi havia, moltes coses. Un llibre sobre la vida del general Franco, pel Nicolas (Foray).

Pel Sevän, el Martin et Victor hi havia un bracelet de Cadaqués. Per recordar vells temps, molt bonic.

El Juan (que no forma part dels cinc muy jóvenes y simpáticos felices por un regalo). La Rita és molt simpática (és un gosset, una chihuahua, o com s’escrigui). L’Adrien està preparant un gintònic (ginebra i tònica) amb un sweet, com jo li dic, twist, com li dic jo. T – W – I – S – T . twist.

Us explicava que el Juan. Él dice que escribe cuando va borracho, solamente. Tan solo coge un bic cuando ha bebido y luego.escribe.

Los cupcakes, todo un mundo.

Vainilla, cheese cake, carrot, nube rosa. Están bueníssimos!

I’m not used to write in Spanish. What a pity. Tinc pipi. En serio, seriosament, sul serio, de debó. El cigarret s’acaba…agghhhhhhhhhhhhhhh

M’ha retornat el regust del coco i la xocolata del cupcake. Mmmmmmh. Són les sis i quart. 18:15. A ella, la Carlota, li agrada caminar per la diagonal.

Farem una migdiada. La palabra migdiada es muy bonita. Have you notice that I switch to catalan, cada vegada que puc?

Estic..estoy cansada, que lola está tan maca, guapa con este vestido que se compró en HyM y le costó diez euros. Negro con cremalleras. Algodón. Medias negras, transparentes. Total

Kings of Convenience. Ja m’estan cansant. Comprando en cererías

“Tot això té un ordre”, no és que jo sóc molt maniàtic amb l’ordre. Només en quedarà un, que el secaré (¿) i el posaré al seu prestatge.

Hi havia un noi que era el número D. Bé, la lletra D. Es deia Enric i netejant les olles amb sabó, olles plenes de sabó, he pensat que tan debó fos davant meu. Aquella mirada, framed by black rimmed Ray Ban glasses, amb ulleres de pasta ne estàs com en una pel·lícula del Fellini –sí, amb la tònica del Hacendado?!

SÍ.SÓC UNA DONA SOLA.

Sense els meus amics estic sola. Dammi solo un'ora (correcció per Loli, Bologna)…..pasta, tonno e cipolla…..per finire una sigaretta.

Porque es mi amigo vamos a respetar su elección: Estereotypo.

BURRO

Anyone will miss me anymore. Flipes amb el gust d’un Nobel

Le faltan las Manoletinas. Pretty Ballerinas (?) don’t think so.

Adiós. Ciao. Auf Wiedersehen. Goodbye. Adéu

(em fa mandra buscar alters llengües)

Totally coach potato. CULTURE VULTURE

Alors on dance.

Or i d'altres coses. -Cari! Cari! la perra también se marea....quieres dejar a la perra (?) ..pregunta retórica. Ell, treballa en una asseguradora, ella, en un hospital.

Alors on dance.

I tal i qual.

La filosofia és allà. Sempre. Tots reflexionem. Alors on chante. Tots reflexionem, alguna vegada. Alors on dance. EL HOJALDRE CON LAS ESPINACAS. UN POLLO AL HORNO?. Les galtes?

La que ho sento sóc jo. Que tinc amigues així...... Je t'aime, moi non plus.

Sabeu ja, des d'aquest moment. "yakisoba". "A tumá pal cul".

VIVA JANE BIRKIN. Orang Outang.

I ara acabem. Adéu.

En serio. De debó, bon dia. Bona nit

millor

El "follem" que ho resumeixi tot

2010-10-05T02:00:00.012+02:00

As always, love.

Per dir-ho a pas de frare convidat i sense embuts, pensar en l'amor sempre em fa viure bé. Així, en difús, en abstracte, clar, tenebrós, l'amor mític i l'obvi. L'amor en totes les seves versions i històries. Gràcies per existir i fer-me respirar.

"No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquests que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l'únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada, un paradís, la terra promesa per un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se'm a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me'n."

Aquest passatge d'un llibre de'n Pau Guinart és meu. Aquesta sensació és meva. Em va transportar directament a Londres, al Paki de Holloway Road, adjacent a la meva Jackson Street, allà al borough d'Islington. Una munió de flaixos de passarel·la francesa, m'ofusquen, m'enlluernen encegant-me amb els records. Nostàlgies de cendra. De carrers asfaltats amb passes amigues i amants. Sol refredat al matí, abrigall tènue. Corrues de gent, Oxford Circus, Hampstead. Aquest últim, l'últim paratge per sempre. Flors i teles de totes les mides i mil somriures. I una boqueta que bufa suament i s'ho enduu tot...un instant que ja és només, només, un somni. El meu.

El gust del gelat no sé quin era, però era Ben and Jerry's i sempre queia alguna guarrada més abans d'anar a dormir. comfortablement tancar els ulls sota l'edredó blanc i esponjós al costat de la catifa anglesa d'herència turca gruixuda i delirant amb la llar de foc fantasiosa i tranquil·la. Somniava moltíssim i de vegades em llevava amb llàgrimes als ulls, aferrant el coixí, excitada. Els dies al restaurant eren durs, però no tan com això. Vaig tenir tot l'amor. I el meu.

Prou de parlar d'ahir; justament avui, en Jorge Volpi m'ha regalat un altre passatge de consens, de simbiosi, de vida, d'amor...

"No, no y no, rebatirán los puristas. Físicos y escritores no se parecen en nada. Es más: son criaturas antagónicas. El primero es un científico: alguien que confía en la razón, que investiga con rigor, que está obligado a probar sus afirmaciones. El segundo, en cambio, no tiene otro límite que su creatividad o su locura, carece de método -o su método resulta incomprensible-y, por tanto, de objetividad. El físico es serio y respetable; el novelista, en cambio...Los críticos no se atreven a decirlo, pero por sus mentes danzan las palabras bufón, comediante, payaso. ¿A quién se le ocurre emparejar a quien desentraña el cosmos con un tipejo que en el mejor de los casos balbucea bellas mentiras e inventa falsos misterios? Los puristas siempre hacen honor a su manía clasificatoria. Su ansia les impide ver que físicos y escritores pertenecen a la misma especie: ambos son meticulosos artesanos de la imaginación."

En Montilla, en Mas, els Joans...què són ells? també físics i escriptors, artesans de la imaginació. Igual que ho va ser en Méliès o ho és en Wenders, en Kafka o en Roth, com la Mileva Mavic o en Samuel Morse, Fleming, Arendt, Glucksmann, Curie, els Murakamis, Damien Hirst, Godard i Borges. que aquell publicista Sagarra tan victorejat, i by the way, tan presumptuós, --sense necessitat de ser un pelele per aquesta qualitat i sense deixar de ser guay-- diu que és l'únic que cal llegir.

Bé, jo què sé. L'amor i la imaginació. Ah! I la globalització. Jo en tinc una a Madrid, l'altre a Nova York, aquell s'escapa a Berlín, l'altra a Roma, un flipant a Tokio i encara algú que corre per Munich. I uns quants amb perspectives d'aixecar el vol fora de les fronteres, i tants coneguts escampats. És que les persones no paren d'escapar! Obrir els ulls, oblidar i endrapar-ho tot. Del Deli, del Paki o del Bar25.

M'escapo jo també? de moment continuaré llegint, que demà m'alçaré d'hora. Tot i que, la veritat és que les persones que valen la pena sempre han viscut fora del seu país un temps. Avui, ahir i demà. Penseu en les biografies dels vostres admirats. Això és així. Per tots els amics que no puc tocar, jo us celebro bonics.

El "follem" del Carabén que ho resumeixi tot plegat i au vinga va, a volar!

PS: rellegit, veig que escric molt ràpid, que sempre dono voltes pel mateix jardí i que sembla que salti sense solta ni volta. Doncs bé, només m'ho sembla.

Can lletres

2010-09-16T02:10:00.009+02:00

-Can I get you something?
-CHOCOLATE!
-I don't promise anything... YES!!!
-(Toblerone bar).
-Do you want something to drink?
-Alcohol!
-Do you want a beer or you want little drink?
-A little drink!
-What did you ask me?
-Do you want a beer or a little drink? And you said: alcohol.

-Carinyu, podràs portar-me xocolata quan tornis?
-per què vas dir-li tot allò?
-perquè necessitava fer-ho. ho desitjava.
-T'has fixat que la paraula moixaina i la paraula moixama, s'assemblen moltíssim i són significativament oposades?
-A què ve això ara?
-Tenia ganes de dir-ho. Potser perquè són com tu i com jo?. no em facis més cas de l'estrictament necessari.
-You don't have a bad memory, darling. You have a selective memory.
Si marxo demà, tot seguirà igual?
no puc prometre't res. Però m'hi jugaria una mà, dient-te que sí.
Has acabat avui, un dia que tan podria haver sigut demà o ahir.
Sempre arribem a la mateixa conclusió: el cercle ens absorbeix.
Per què la Madeleine?
perquè cantant despullada, vesteix la nit.
que barato!
Barato? això és el que en penses? forgive me if I cry!!
l'altre nit et vaig dir moltes coses i ara, de debó, només desitjo escoltar l'escalfor sota la manta de llana rosa.
Deixa-ho córrer i torna volant.

(Avui t'he pensat. potser el problema més gran és que encara no sabem viure amb el record. Si en sabessim, ja no seria record. Un dia, avui, és molt bonic.) CERCLE.CIRCLE.CIRQUE.

Juro que ho trobarem o morirem en l'intent.

Anotat a la llibreta de Xangai. 上海

2010-09-09T18:39:00.004+02:00

Des del primer fins a l'últim amor ens esforcem per esculpir en l'altre la comprensió que ens costa autoresseguir-nos, barnissant-ho amb afecte.
Vivim mitjançant esbossos d'una imatge que mai hem tocat. No poder tocar el cor, l'amor, ens converteix en els seus deixebles, per això hi ha humans que arrenquen el cor a d'altres
magnifiquen l'empresonament, el constrenyiment, els límits de la vida, més que magnificar-los NO ELS PODEN SUPORTAR. Prefereixen morir amb la seva desgràcia abans que viure sense tocar el cor. Abans que controlar la vida que els ha tocat, la naturalesa que ens acompanya i al voltant de la qual hem creat VIDA. La majoria, però, decidim acceptar-ho i convertir-nos en artistes deixebles del cor.
Orquestrat per unes neurones màgiques que dansen contemplant el delicat turbant de la talla esculpida o per esculpir.
Del primer a l'últim ens esforcem pel reconeixement perdut el dia que vam sortir del cor.

Dilluns al cole!

2010-09-06T17:31:00.019+02:00

L'altre dia un bon amic em va ensenyar aquesta pàgina web.
És molt divertida! centenars d'anuncis de tot el món en un racó concret i al segon.
Una bona manera és clicar a pays i després, a la columna de l'esquerra, inclassables et incountornables com a tema.
Mireu quines coses premiades a Cannes... Goril·la.
La casa que feia, desconec si encara les fa, galetes en caixes de metall ara es presenta així. Sempre l'havia vist clàssica i tirolesa i ella es renova per no morir!
I retornant cap allà...esclaaaaaaar que tota aquesta "evolució tecnològica, descontrolada i fosca" té la seva creu i la seva cara! aquí en donem una de freda i una de calenta, com la vida.
No estic gens transcendental. ni falta que fa. A voltes és molt millor deixar passar els minuts, observant i gaudint sense pensar, o deu ser sense parar?. De vegades donem massa importància, ens preocupem massa, pels nostres moments de mandra i aquests són igual d'importants que els d'activitat. Tots els moments vitals ens conformen i ens fan fer passets, passos i gambades. I tant m'és si és obvi, és veritat!

Et trobaré molt a faltar.
Segurament si que una bona solució pot ser aquesta, योग.

Un tros de pa de pessic

2010-08-30T19:32:00.005+02:00

No sé si tindré fills.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.

No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.

Tu m'allumes

2010-08-26T02:18:00.010+02:00

La simplicitat m'apareix luxosa. És molt difícil veure-la i tenir-la perquè està amagada en aquests carrers tant plens de pantalles lluminoses i personatges individualment concentrats en gadgets i mitjons ratllats. com un diamant, brut i fosc. bip bip: et menjaré el cony. T'estimo. T'estimo. Et menjaré el cony. Bon dia. I et correràs. Denigrant! ordinari!, encara ens espanta parlar de sexe amb el desconegut. Ens fa por, som conservadors, és tot un tabú. som un tabú. Ens encadenem a la convenció com si fos l'últim eslavó de la coherència.
perduda (?)

No veiem que la coherència tant pot ser un Bloody Mary a Capri, com tres cacauets a Zagreb.

-Què és el més bonic que t'han dit avui? -potser si que pot ser això. potser si que el més bonic siguin les ganes que tens de donar-me plaer sexual. verbalitzades, les ganes verbalitzades. Sonen i se'n van.

La conversa m'ha escandalitzat, m'ha ruboritzat, m'ha posat nerviosa, m'ha retratat. M'ha agradat. La simplicitat és el teu t'estimo, tant ple de matissos i tant estudiat, tant per fer, tant per descobrir, tant decidit, tant madurat, tant treballat. La simplicitat és la teva veu en la fosca nit --típica, tòpica i poc curiosa--. La teva mà amiga. La humitat, la voluntat, l'alegria, l'escalfor.

Vaig provar la galeta de Perouges!

La simplicitat és el minut en el que estàs fent realitat el somni i te'n adones. La simplicitat és la felicitat d'obtenir-ho, assolir-ho, captar-ho...gaudir-ho al cent per cent, ara, avui, aquí, endins.

QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?

Tornem-hi!

2010-08-24T14:41:00.006+02:00

Vive la France. Les rêves. La vie. Je vais continuer demain!

En tenia 14

2010-08-13T02:11:00.008+02:00

-Xavi, Xavi... -el vaig sacsejar una mica-Xavi! has d'entrar ja, és la una i cinc minuts!

-eh, mmmh, -es va aixecar ràpidament d'entre les caixes plenes de marxandatge, enmig d'aquelles tres parets fosques, en l'espai minúscul i desordenat- eeh, Laura!, ahir vaig arribar tard d'Eivissa i m'he estirat aquí, i m'he quedat adormit...no li diguis al pare!

-No pateixis, home! corre vés.

I va començar el directe. Dues hores o tres d'hilarant i potent ritme.

Era el meu moment predilecte, em feia sentir especial. M'imaginava com seria estar al seu costat en la intimitat. Jo que encara no sabia què volia dir intimitat, ni quina olor feia el llit al costat d'una altra persona. Jo la ingènua, que encara no tenia dins el meu imaginari la imatge de la Lolita o no n'era conscient (tot i que no trigaria gaire en arribar).

Ell era un referent d'allò que jo creia desitjar. Triomfava, sempre reia, es divertia i tenia una rossa que era l'enveja de la casa, que li portava greixoses combinacions del Mcdonald's encara calentes, tot remenant el cul dins d'uns texans impossibles i un bonic top ajustat. Avui veig com n'era de jove, ell!....ell, que cada dia a la una, no fallava...

Recordo quan entrava dins el seu santuari i em sentia una princesa. Ell una vegada em va dir que ho era -tu ets la princesa de l'imperi-em va escriure en un correu electrònic. Crec que n'estava enamorada, una mica, cada estiu. Enamorada per que en Xavi significava: llibertat, disbauxa i èxit. Ara hi penso i somric, la vida es regeix per uns paràmetres quan ets tant inconscient dels seus perills!

Aquell migdia em vaig sentir molt important! l'havia salvat de la catàstrofe! el vaig llevar! em vaig sentir mare i esposa i tot plegat amb 14 anys. Havia estat clau, cabdal! compartíem un secret. Amb quines coses xalem quan som nens! quina meravella.

Ell tenia una munió de fans, cartes, dedicatòries i ovacions. Ell era el punxa discos del moment. Recordo quan entrava dins el seu santuari..... cada matí pensava molt el modelet que lluiria, per que, a dos quarts de dues o a les dues, durant el butlletí, tocava entrar dins la bombolla per deixar anar alguna brometa nerviosa i quedar-me envadalida veient com treballava la música. Com jugava amb el so.

Em sentia tant privilegiada de ser la seva princesa per uns instants! i ara hi reflexiono i penso que no poder tenir una cosa, mentre l'assaboreixes, la fa encara més important i insòlita. I celebro aquells moments de vida, absorta de molts pecats i mentides. Ingènua. una nena gran.

Han passat 8 anys. I ara em regala mirades còmplices de lectura digital.

Podem descriure d'infinitat de maneres el fet de fer-se gran, i una de ben clara és que fer-se gran és anar afegint els ingredients, any rere any, per aconseguir el sofregit perfecte, el de l'àvia, al punt, el que té la cebeta i el tomàquet ben dauradets.

M'agrada retrobar-lo per aquí. Gràcies a ell, també veig com n'és d'important la vida, l'evolució i com en continuen sent d'òptims els somnis i la pròpia essència, íntima, humana. Llarga vida als records que ens demostren que madurem cap a la bona direcció, cap als fideus a la cassola perfectes. cap a l'últim sopar, que se'ns dubte, serà de gala.

Fire on the mountain

2010-07-29T12:10:00.005+02:00

El moment ja ha arribat. Olor de sexe. Les lògiques i narratives que projectem i experimentem mai canviaran, fins que torni a arribar un ésser que canviï l'ordre de la història, "la lògica dels fets", Nietzsche, Hobbes, els devots s'alcen i diuen que vindrà. que ja és aquí.

Bulls are out of harm's way

2010-07-29T00:51:00.007+02:00

Tomas Høffding, Bon Homme.

Cache la bouteille

2010-07-16T11:20:00.005+02:00

Un topo bianco

2010-07-13T16:03:00.011+02:00

No és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. Avui, en aquell lloc de Barcelona on es menja per 4 euros (5 i mig s'hi veus una canya), hi ha endrapat una tintada amanida de llenties i un rissotto de bolets que cruixia entre les dents i recobria l'interior de la boca amb la seva cremositat, la gustosa salaó se l'enduia instants després la cervesa. La dignitat de la feina, la dignitat directament de viure dignament. Han omplert el seus pensaments, la vista d'aquell noi amb mocador negre lligat al cap, netejant-se la suor lluenta que se li enganxava al front provinent de l'oli calent. Plat de fussilli amb tomàquet, formatge i alfàbrega. Un cigarret Nobel i gent educada que menja el seu pa amb --més-- dignitat i manté distretes converses preocupades per l'incert demà. També hi havia un avi, que es percep mig neguitós, però més aviat per l'instant pròxim, que pel demà, per no saber quan acabarà la sòrdida agonia de la solitud i l'incòmode tremolor, però tenint clar que serà més d'hora que tard. Ell s'alimenta amb parsimònia però també dignament. Després queda la cuinera i la cambrera, que no saben parar quietes, com passa en tots els establiments de restauració, i canvien plats i gots, coberts, pa i cetrills a gran velocitat, contrastant amb la calma de l'humil local.

Em fa gràcia llegir el que escriuen certs estúpids des de còmodes butaques de pell, al costat de ginebra cara amb uns bons twists de colors llampants. Perquè la dignitat és tota una altra cosa. M'ho ha explicat després de veure aquestes persones que n'alimentaven a d'altres al local on els dos plats i el pa costen 4 euros i una gerra d'aigua, et demana 80 cèntims d'euro. Això pot ser poca cosa, no hi ha cap estridència, no hi ha opulència, no hi ha vellut, ni ribet; però hi ha dignitat. Música, color, olor i esperança.

Sempre diu que li agrada veure la vida des de tots els angles, per poder apreciar-la millor en la seva varietat. Menysprea aquells que només es focalitzen en un color i l'entronen, per que acaben vivint a les fosques. S'ha de ser agraït i digne. I als atzucacs trobar-hi els colors i les esquerdes (sempre n'hi ha), per on poder respirar.

La sala barata amagada en un carreró barceloní és una imatge que respira sola, sense additius; aquells indrets que segons de quina pasta estiguis fet et regalaran les qüestions més essencials, aquelles que possibiliten l'avenç. Llarga vida a la pregunta, rosa vermella cap a les respostes.

No és que siguin deu dies de desèrtiques dunes, ni quatre minuts de respiració focalitzada en la intimitat, ni fins i tot és un tema d'eliminar opcions. les decisions les prenem cada segon. I si bé les preguntes precedeixen les respostes, de vegades s'ha de triar la segona pregunta i la primera resposta. no fa falta perdre's pels laberints cerebrals per que ens podem engoixar i

fa massa temps que tinc aquest escrit en stand by, i avui sé que ha estat per que la meva vida ha viscut en un play total i brutal des d'aquell no és veritat que quan no es té res no hi ha res per perdre, per que sempre queda la dignitat. M'agradava llegir i rellegir aquestes paraules i les que les precedeixen, totes amagades en l'edició de missatges del bloc. Estava inquieta, no sabia com havia d'acabar l'escrit, quin final seria el que em faria sentir més orgullosa i anava llegint i rellegint el text pensant per on l'havia de conduir. És un text viu i com tots diu:

VIDA = RIQUESA

De la religió somniadora

2010-07-09T18:22:00.011+02:00

Jo en sé d'una que fa 4 anys es va marcar el cos amb la paraula dreams. Per ser més precisos, sweet, dreams.

I el temps cada dia li dóna més la raó. Els somnis són l'aigua que desitgem després d'una nit de borratxera descomunal. desassedegats tots. Els somnis són el Cestrum nocturnum (o el galán de noche) que olorem en les càlides nits d'estiu. Els somnis són necessaris com les papallones a l'estómac, en fait, la seva carcanada està feta d'elles. Qui no té un somni, qui no en té més d'un, no té vida i quasi tampoc té mort. No té res.

M'agraden els dies que tinc els somnis (que no deixen de ser els anhels) més amunt de l'últim pèl del cap. I els admiro, i els remiro, i me'ls empasso, i els assaboreixo com la millor galeta, del millor gelat. Com si fossin, la típica galette de Pérouges, que encara no he tingut el plaer d'assaborir, però que somnio, i somric.

Demà alguns dels meus amics, coneguts i saludats somniaran amb mi, com mai hem deixat de fer, pel nostre petit gran país, Catalunya. La terra meravellosa i més que plena. Un lloc que quan obre la porta, l'obre de veritat. Un indret amb la tradició més demòcrata de tota la vella Europa. Suspiro quan penso en tu.

Demà 10 de juliol amb molta rauxa i amb el seny més que pagat, demanarem respecte. La meva estimada diu que les persones que admira per la seva intel·ligència no van a manifestacions per que no serveixen de res... segurament té raó en que no serveixen, però eliminaré el res.

S'ha de recordar que el res és no tenir somnis, anhels, el res és la terra erma, àrida, perduda, desemparada, és una cosa que no existeix per que ningú la mira, ningú la cuida i ella, és àrida i està perduda, tampoc es manté, és vuota, està tancada.

Jo tinc amics, coneguts i saludats que són uns somniadors. I que no deixaran de ser-ho, Catalunya. No puc amagar l'emoció que em produeix la passió de les persones. La passió, la passió, la passió, quina gran paraula!!! és tant forta i animal, que acompanyada amb el seny i el somni fa emergir el triangle sorprenent i magnificent de l'existència.

Somniem demà, avui i l'altre i el de més enllà. Somniem desperts, adormits, arraulits i humits. Somniem de cap per avall, o mirant fixament l'horitzó. Somniem amb passió. Somniem.

I actuem.

Tenim un poder molt especial i és que podem allargar els somnis tant com volguem. Sempre són allà, guardats entre els objectes de vidre verd, els alls, les cebes i les confitures del rebost. Ells sempre són allà, al prestatge, esperant-nos. I de vegades, se'ns enfilen pel nas, com l'olor del pastís de poma de la mare guardonada.

De vegades dubtem. Moltes vegades dubtem. Massa vegades dubtem. No deixem de somniar però si d'actuar. El dubte, quina estúpida pedra a la sabata. Quin enuig, quina aflicció, quina creu. És quan sembla que defallim i tot el nostre voltant es posa d'acord per fer-nos creure que és millor deixar-ho córrer, que és millor sortir a ballar, que és més fàcil oblidar, tancar la porta i passar pàgina. Però no!, fem cas de la passió, que és el cor qui parla. I el camí serà planer. Jo et prometo un camí planer, cor somniador, que actua sens dubte.

No ens deixem enganyar. No defallim. Visca la terra i els seus cosins!

I al final del camí, la cosa més viva i plàstica, és que la llibertat camina al costat de tots i cada un de nosaltres. Aquesta paraula tant vasta, la llibertat, respira pels nostres ulls.

Oh, la-la-la-la-la-là. C'est si bon

2010-07-02T18:29:00.004+02:00

Els mites ens mantenen on the road. Gràcies a ells prenem consciència de la nostra ment; passat, present i projeccions futures. Sobretot ens fan veure molt del passat i molt del desitjat, allunyant-nos del ara i aquí. Així doncs, els mites floten. I ens fan flotar. L'acció és dormir i l'objecte físic o material és el mite. Una acció, dues sensacions: ens regalen somnis, debades útils, par rire ou pleurer. Un mite ets tu. Intemporal. Ple de contradiccions. Recreant-se cada dia. Reneixent cada instant. Un mite som tots, però amb cadascú. sense barreges ni mitges tintes. El que vull dir és que dins nostre, portem el mite tant incorporat com el color dels nostres ulls*. I es dilata i es contrau al ritme de la nineta de l'ull. En comunió perfecta amb les experiències, per no sonar discordants, per no grinyolar de forma massa exagerada. El mite es fa gran i es fa petit, l'iris es dilata i el subjecte mor entre les reins, oh, mon amour. Som dins la sala plena i hi fa molta calor. SUOR. La suor despulla els individus i els converteix en natura. Foscor i moltes ninetes de vellut en moviment, i una senyora molt morena, amb un sari preciós i el braç ple de braçalets llatinoamericans i asiàtics. 54 anys, arrugues i camí. Dona, a côte, samarreta blanca de cotó, de tirantets, sense sostenidor, pits petits i molt eixerits, es fan mirar per divertits. Cabell negre i llarg, bella, de 25?. Xicotet amb polo Lacoste i ulleres très les Opticiens du Bac, preocupat per ser per allà, bon nanu, amb un contacte quiromassatgístic al carrer Balmes amb Travessera (Balmes 100 i pico), que reparteix orgullós i molt convençut del caràcter upper east side de l'acció.
Tots ens hem congregat aquí per la mateixa sensació d'snobisme. Gaudir-la, descobrir-la, reafirmar-la, intentar tocar-la.

El mite és el triomf.

I acte seguit la devallada.

El mite és la vida.

I LA MORT. amb visage d'une enfant

Hem d'estar molt contents pel temperament i caràcter de la felicitat. Doncs, si, hi hem d'estar!, oi tant (i creua els braços amb decisió i serra fort dents i llavis) Per la seva condició, complexió i creació. pum! jouer un jour.

Els mites ens envolten, tota la vida i són els miralls de la falsa realitat. De la realitat veritable. Ells voldrien ser com nosaltres i nosaltres com ells. Ells lluiten per tocar el blau del cel i nosaltres el del llac, de l'abundància. Les vides més apassionants són aquelles que tenen la voluntat de moure els mites per pròpia fruició.

*o les línies de la nostra mà.
"em deixo a la secció les notes que em va deixant la Laura cada dia".

En llibertat

2010-06-25T11:42:00.006+02:00

Caràcter d'un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l'ordre de la causalitat.

La indispensable paraula

2010-06-17T11:25:00.002+02:00

Una imatge val més que mil paraules? no, matisadament. Hi ha opinions per tots els gustos, normalment depenen del camp professional en el qual es treballi. La imatge prendrà més força per publicistes, comunicadors audiovisuals i cineastes i la paraula serà primordial per professionals de la premsa escrita o el periodisme d’investigació, entre d’altres. Tot i que, hi ha consens en un nivell i altre nivell: la paraula va davant la imatge. La paraula és al centre dels conceptes per als publicistes; la intenció d’expressar la calma està plena de paraules que expliquen i que ens ajuden a representar aquest concepte. Sense la paraula res no existeix. Els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món, com deia Wittgenstein. D’aquesta manera, les imatges que no van acompanyades de cap paraula només són silenci, veurem quelcom davant nostre, fins i tot pot ser que ens provoquin per dins, però de ben segur que no entendrem aquestes imatges. Imatges plenes i tant buides alhora. Visions incompletes.
Se li atribueix a Confuci l’afirmació que quan les paraules perden el seu significat, les persones perdem la nostra llibertat. És per això que considero perillosa l’actual situació de la paraula als mitjans convencionals però sobretot a internet. La riquesa de vocabulari s’ha anat aprimant paradoxalment a la ingent quantitat d’informació de la qual disposem actualment. La interacció directa i fugaç que permeten i afavoreixen les xarxes socials i els xats, fa que la rigorositat a l’hora de comunicar-se es vagi diluint. Les paraules existeixen per a ser regalades però no per ser menystingudes ni mal utilitzades. Les persones hem de tenir present sempre que els silencis maten i les paraules poden arribar a provocar guerres, aquesta és la magnitud de la seva força, aquí rau la importància de ser primmirats a l’hora d’utilitzar-les.
Condicionen i creen la nostra vida, la nostra quotidianitat, governen els nostres pensaments i són l’eina per excel·lència per a comunicar-nos amb els altres éssers humans i amb el món. Sense paraula no hi ha vida. Hem de començar a aprendre a valorar més la paraula, cuidar-la, que vol dir cuidar la comunicació, cuidar les relacions, ergo, cuidar les persones.
La verbalitat és molt més lliure i espontània que l’escriptura. La paraula és més salvatge i produeix lapsus reveladors. El 97% de les cultures de la humanitat són orals. La literatura neix de l’expressió oral que és la primera i més important font de transmissió de coneixement. Si som bons oradors (practiquem la tranquil·litat oral i coneixem el que estem dient) podem explicar el món tal com és, ampli, mòbil, polivalent, ambivalent… davant l’estacisme de la literatura. Sense desprestigiar gens ni mica,mai-de-la-vida, la literatura és innegable que la comunicació oral és la hegemònica i camina al costat de la vida actual. Dominant el llenguatge, dominem la vida.
I finalment, la paraula en publicitat. La sublimació, la poesia, la seducció, l’emoció, la metàfora, la música, la idea. Els anuncis publicitaris són petites obres d’art que arriben a l’espectador o a l’oient i li produeixen un determinat sentiment, un estat d’ànim, definitivament, l’emocionen. Les bones peces publicitàries i literàries són aquelles que produeixen activitat cerebral a l’espectador o lector. L’obliguen a raonar i també exciten aquest raonament. Com deia Alejandro Dumas, al lector li agrada que deixem una part creativa a allò que està llegint…que hagi d’acabar la interpretació. Obrint una porta a la creació mental, al simbolisme íntim.
La paraula és el millor invent de la humanitat i hem de lluitar per no perdre allò que temem perdre. Endavant doncs amb les paraules, endavant amb la creativitat. La seva unió ens farà cada dia més lliures i més conscients.
I entre totes aquestes paraules, el mestre de vida, el senyor Broggi, ens torna a recordar que la paraula ho és tot, tant des del punt de vista cultural com des del social, i ens regala la millor ensenyança: el més important que hi ha a la vida és l’amor que compartim i les persones a les que coneixem. Amb raó Epicur és un dels meus filòsofs predilectes.

La brevetat i la durada

2010-06-04T21:19:00.009+02:00

Em faig gran i em torno purista i vull arribar fins al moll de l'os. Fa un temps era la primera que ballava totes les versions del món, sense saber d'on venien, i ara, em faig gràcia sorprenent-me molesta per que quatre criatures plenes de piercings (i em paro aquí) entonen això del panamericano. Què hi vols fer, fume-li-gastu!. Em faig gran i em torno més romàntica, de veritat. Bé, això últim no ho tinc clar, però em sembla que sí, per resumir. Em faig gran i em vull acostar més a la perfecció, a la pulcritud, a la nitidesa. Això últim segur que és molt blanc.
Jo tenia molt poc ús de raó quan la vaig sentir per primera vegada. Gràcies per regalar-me-la Renato, quina gràcia pensar en la teva cara el dia que t'haguessin parlat del youtube. Bé, quina gràcia totes les cares, de fet. Quina gràcia em fan les cares. De pures n'hi ha ben poquetes. Com les dentetes quan passen els anys.

Avui ha estat un dia bonic.
Els divendres o bé poden ser meravellosos o bé per llençar a les escombraries, divendres desaprofitats, desendreçats, estúpids i malvestits. Avui però ha estat un divendres bonic. Quasi meravellós. Llàstima que quan et fas gran també pot ser més difícil arribar al punt més alt. Si, paradoxalment. Però no defallim en l'abrivament. No, no defallim. Ara torno. A mida que el dia va acabant, el goig s'escapoleix a través de l'aire històric. i és necessari l'esforç.

"En resumen, la tarea de estimar la longitud de la vida humana (no nos atrevemos a hablar de los animales) excede nuestra capacidad, pues en cuanto decimos que dura siglos, nos recuerdan que dura menos que la caída del pétalo de una rosa. De las dos fuerzas que alternativamente, y lo que es más confuso aún, simultáneamente, gobiernan nuestro pobre cerebro-la brevedad y la duración-, una, la divinidad con pies de elefante, mandaba a veces en Orlando; otras veces, la divinidad con alas de mosca. La vida le parecía prodigiosamente larga. Sin embargo, pasaba como un rayo. Pero hasta en las etapas más infinitas, cuando se hinchaban más los instantes y le parecía errar solo, por desiertos de enorme eternidad, el tiempo le faltaba para aplanar y descifrar los turbios pergaminos que treinta años entre los hombres y las mujeres, habían enrollado y apretado a su corazón y a su cerebro. Aún estaba perplejo con el Amor(...)cuando la Ambición lo echaba del campo, para ser echada a su vez por la Literatura o por la Amistad(...)estaba todo impregnado de invierno y nieve"
Fragment d'Orlando (1923) de Virginia Woolf traduït per Borges.
Sort de la realitat que mor com els raigs de sol quan cremen. Sort d'ella que va i bé i retorna fins al final, per tornar-se a escapar, la maleïda realitat bondadosa. Sort de la llengua i de la treva. Dóna'm, ho agafo, som-hi amb el que hagi de ser sabent de la veritat i la necessitat. Que amb fragments com aquest, hom pot relaxar-se i només desitjar la brisa de l'ombra humida, a voltes, amb tu.

Més coses

2010-05-27T00:01:00.001+02:00

nostàlgia melancòlica sense tristesa

Canino

2010-05-13T20:24:00.015+02:00

Avui he vist "La Riera" i m'he indignat.
Què vol dir ensenyar només sexe mal entès, violència física i psíquica, drogues i misèria humana? Per que aquests guionistes només ensenyen mals sentiments, instints primaris i passions desbocades? en què s'han convertit els dramàtics de la tele 3?
Avui tinc ganes d'escriure i no en tinc. Com el temps. Que plou i mulla però de resquitllada. Avui és d'aquells dies de no pensar massa per que el cap ja fa prou mal amb aquests sobtats canvis de temps. Avui ben clar. A raig. uix.
Coi de "Riera", un jove imbècil i cocainòman al qual no li agrada la sopa de bledes ben preparadeta, sense grumolls, amb crema de llet i bona presentació i agafa la mare pels cabells i li entafora la cara al plat amb transgressió i traïdoria. Però a més a més extra mal fet. Actuar "de pastorets" com ha dit el meu cosí. Un home dèspota i avar que es folla una regidora de l'ajuntament per aconseguir no sé quins terrenys i més diners i incita a l'esposa a tirar-se a un altre home (ja que ell no pot) per aconseguir més diners i més negocis i més no sé què. Un noi jove amb posat humil i de bon jan que aconsegueix diners tot estomacant, sota les ordres de l'avar. Una noia tonta mega estereotipada de la fresca del poble. Un home divorciat que té una nòvia però que se'n va al llit amb l'exdona, també amb parella, d'amagatotis i sense saber massa bé per què. Un fill mandrós i gorrer que no en fa una del dret. Una nena burra. Dones patidores i homes matussers. Tot mal mil·limetrat amb un regle escantonat bufff, no ho sé, què esteu fent? És denunciable. Un bunyol, un nyap, una sabatada. Fora "La Riera" de la tele tres.
M'ha fet mal senyors i senyores, m'he empipat. És molt violenta aquesta sèrie de tel·levisió i ells decideixen programar-la, ens la colen després de dinar que amb la panxa plena tot (ENCARA) passa més ràpip i impune. Família ics, persona b, que al voltant d'una taula o al mig de l'eixida posa TV3 a les 16 hores i es troba amb rènecs per aquí, hòsties per allà.
I per què avui? per què avui m'adono d'això quan fa 18 anys que miro la tel·levisió i m'ho empasso tot? Qui diu "La Riera" diu "Sálvameee, Sálvameee" (no n'escriuré ni mitja paraula més, encara que me'l miri quan l'enganxo, també) diu els debats de Canal Català, diu "Gran Hermano" (l'holocaust de la tel·levisió), "Sex and the city" (per molt fan que en pugui ser), diu "Callejeros" (una claveguera negra i pudent) i en definitiva, de fet, diu quasi la totalitat de la tel·levisió. ELLA EN SÍ. L'aparell que amenaça. La intuició és bona consellera. Sempre he pensat que la tele és fake,fake,fake,fake (encara que de remenuda i no tant petita volia fer-hi un programa, crec que de varietés, anomenat "Música viva") ho he pensat, ho he vist, ho he constatat...però arriba un dia que veus una pel·lícula i ho comproves.

D'aquelles experiència d'alt voltatge que provoquen una sotregada mental i et regiren l'estómac. encenen llumeta interior. desequilibri. trasbals. agitació. pertorvació. revolució menudeta ja que a mida que van passant les hores, l'espurna es va apagant com la de la burilla del cigarret llençada curiosa i decisivament des de la finestra vella d'un tercer enmig de la fosca nit. S'apaga per culpa dels punyents, diversificats, centenars d'imputs que t'arriben cada segon, com "La Riera" quan l'enganxes, com els crits dels adolescents al tren. Però què passa amb l'experiència d'alt voltatge durant una estona? et fa valorar aquelles petites-grans coses que poques vegades/mai qualifiques.
Les primeres paraules després de veure la pel·lícula han estat:
-què és el Facebook?
Canino: catarsi absoluta i global.
Hi ha de tot i no hi falta res. O un "tot és ara i res" que es llegeix en les banderoles poètiques.
La idea de parlar-li a les criatures amb aquelles exageracions, aquelles ganyotes, aquelles paraules ensucrades, kitsch, pesades...en realitat les persones que els parlen de manera molt marcadament fastuosa són les que fan més escarafalls per dins i estan pensant en les paraules més grolleres. becuts.
Això. Canino, Canino. Aquell relativisme en les formes i en els continguts, no? El surrealisme, la dictadura, la deconstrucció, la religió, l'esgrima, inventar, imaginar. Surts d'allà dins pensant que la netedat i la pulcritud de la roba de lli, fresca blanca, neta, pulcre i neutre segueix ocupant els primers llocs de l'escala d'allò ben fet. Revaloritzar l'essència, quina essència, ja és més d'agafar-s'ho amb pinces. No ho sé, és que "se li en va molt l'olla", però està clar "que té un motiu". Després el MESTRE YORGOS LANTHIMOS ens ho explica i claaaaro, clarissísimo. Tan clar que a nosaltres ens pot semblar que es passa i tot de claredat. Arriba a la bogeria per que a nosaltres ens sembla de bojos, per res més. T'ho dic jo, ja que de llepar tots en sabem. Tots per igual, ni qui menys, ni res. Tots qui més qui més en sabem un munt! WUNDERBAR. ESPLÈNDID. TERRORÍFIC. ai quin mal, déu meu. Plores. Rius. Hi entres dins però de debó, no de fer el paperina, què no, què no, que ets el teclat! ets ni més ni menys que aquell teclat!. L'escenografia i la fotografia són tant fresques com el ventet a la mar o una orxata en petita dosi, al mateix temps aquesta olor d'estiu s'arrapa i s'enfila a una bardissa asfixiant, horrorosa i tensa de garjola humida que et deixa extasiat. touché.
LA CLAU ÉS QUE LES COSES TENEN UN PER QUÈ. Ja era hora. A la pel·lícula les coses són A i no poden ser B. Hi ha un determinat ordre i un concert sense jazz ni variacions. I a nosaltres, espectadors tontets, tecnològics, dependents, cansadets, petitets, egòlatres, intel·lectuals, ansiosos i somniatruites, a NOSALTRES FORA D'AQUÍ, ens hi fa pensar: -Això és A i no pot ser B?. És a dir, la pel·lícula es presenta immòbil i a nosaltres ens mou, aquesta és la paradoxa que ens paralitza. Té una minuciosa grandesa, ell diu que això és A i no B i l'espectador descobreix que és així i es troba enmig del merder. Hi ha una interpretació despullada de tot prejudici. És natura morta, natura morta, natura mor-ta. Tot és sec i rònec. descol·loca.
ÉS MOLT DUR des de la primera juguesca.
Segurament és el grec. dicció espectacular la que han provocat aquestes criatures.
ATENTI AL CANE. De debó, el grec, l'idioma, li deu aportar molta més rigidesa. entitat. de cosa vera. Kynodontas és solemne dins els nostres caps per recordar-nos que la paraula pel·lícula arriba de la pell i que per entrar, s'ha de tocar.

Claustrofòbia

I d'aquesta manera, prens consciència i agraeixes el cap reflexiu d'on tot emmana

PS: la meva intenció era només la pel·lícula.
"La Riera" ha vingut justament després i ha entrat de forma inoportuna, com sempre.

PS II: LA IDEA DEL QÜESTIONAMENT I EL REPLANTEJAMENT CONSTANT. dolor? por? repressió?
Adieu! : = )

SUÏCIDI

2010-05-08T00:23:00.021+02:00

Acostumava a dir que no volia parar de fer coses molt estrambòtiques i rocambolesques per que llavors les aventures per explicar a les amigues s’acabarien i ja no els faria riure i ja no seria una femme fatale (haha) i em convertiria en una persona normal, convencional i avorrida. Madurar. Quina mandra madurar! Ser una nena capritxosa i mal criada per tota la vida, mmmh, quin pla més llaminer. Tot i que mai he deixat una llagosta a mig menjar, si que era molt de decidir Nutella i després deixar el pot per allà sobre, que algú altre ja el recollirà que jo estic ocupada empolainant-me per marxar. Per seguir regalant superficialitat per aquí, per allà. Sortir, ballar, dir que no i després que si, dir sempre si, llençar somriures per sobre l’espatlla. Una nena que creu que per ser princesa s’ha de ser impertinent i s’ha de traginar una corona d’espines imaginària per reivindicar la part d’heroina i de pobre nena rica que és la més princesa de totes i que puja als cotxes que la condueixen pel carrer de la fantasia, del somni, de la mentida que es vol convertir en veritat marqui la ingenuitat el preu que sigui.
Doncs de vegades, les coses curioses succeixen. I les històries rocambolesques i les emocions fortes t’arriben soles, sense que les situacions s’hagin de forçar ni provocar. Que lletja la força bruta! La impostació!
L’altre dia el Barça va guanyar tot perdent. Als catalans aquestes coses ens passen sovint. Vam veure’l amb els amics a un bar qualsevol del nostrat, benerat, idealitzat, estimat, estudiat, inspirat i inspirador Eixample. Vam patir, ens varem desesperar, ens abraçarem, vam fixar la vista i tots els sentits a la pantalla i el patiment va acabar dirigint-nos fins a la resignació i la comprensió. Que qui dia passa any empeny, que no es pot guanyar sempre i som més humans, ja que les derrotes humanitzen. Però el blau a la mà dreta no me’l fa desaparèixer ningú, PUM! Com de taula i copes enlaire, casum Barça, no anem a Madrid!
Sort que la meva amiga Maria és de paraula i que passi el que passi pujem a casa a beure l’ampolla de vi que he portat de casa. El seu vi de Vilafranca, la companyia d’en Guillem, tots plegats abatuts i escoltant la paraula de’n Pep. Pobret el nostre rei. El vi era bo del Penedès, eixut i dolç. Blanc fort i molt segur de si mateix. Entrava amb molta decisió a la boca, com un cop sec, potent, amb ganes de penetrar-te i es relaxava baixant pel coll com si fos aigua de Fontalegre.
Bona nit Maria, un petonet al Guillem, que ha decidit retirar-se ja per que estava cansat de pensar en la impotència. Sort que ell també aixeca la porta de la botiga, l’endemà de la derrota.

A la parada del 63, davant del Corte Inglés, hi havia cares indiferents i zero eufòria. Vaig començar a parlar amb un noi que agafava el mateix autobús que jo, SABADELL DIRECTE, i el seu català amb accent italià era més que deliciós, melós com un tastet de peus de porc. Tendre com les galtones d’una nena sueca. Tu ets italià! caram, avui, bon dia per trobar-me un italià... ah, no, no et preocupis, no és el meu equip. I parlant, parlant, ell era de Bolonya i havia fet un Erasmus a Girona. Renoi! per això aquest català; si el gironí ja fa saltar tots els meus instints romàntics, barrejat amb l'italià més musical, tinc un mitjà noble i molt sexy que és l'antídot perfecte contra determinades ignomínies lingüístiques.

En un moment donat una noia va baixar ràpid fins al capdamunt de l’autobús. Desconsoladíssima amb aquell plor de gos abandonat, d’humà desesperat, amb aquell bram que per segons sembla que no hagi de tenir solució ni resposta ni final. El meu company de trajecte, en Simone, l’italià que era educador en un esplai de Barcelona i tenia unes dentetes separades, ulls sincers i un bigotet murri. Educat, murri i molt agradable. Ell, en Simone, es va moure per deixar-me passar, jo volia abraçar aquella noia que deia:
-vull baixar –que ho deia amb tota la seva veu, expressió i moviments.
Ella també era guapa, portava una cabellera morena, aparentment esbelta, esportiva però amb una elegància incrustada d’aquelles que no s’imposten, que no s’aprenen, que campen lliures dins el mas de l’expressió, que reposen en les estances victorianes del cor. Era una bella dona que plorava i somicava com un nen ferit, que s’ha perdut enmig de la nit. M’hi vaig acostar presa per una empatia desmesurada i la vaig aturar tot abraçant-la sincerament com estimo fer-ho. Alimentant amb els meus braços la seva bella figura espantada, la seva ànima que regalimava sobre l’asfalt desapareixent entre els rostres desconeguts de l’autobús. El motor atravessava rabent les fàbriques del Vallès. Em va ensenyar un missatge del telèfon mòbil. No vinguis...s’ha suicidat.
No vaig saber què dir-li. Quan va treure el telèfon de dins la motxilla, pensava que seria quelcom sentimental (que ho era) de parella, d’amor romàntic, de baralles, desconeixement, desconcert i obsessió. Vaig continuar abraçant-la fort paral·lelament a l’increment del meu amor propi. Sentir-me útil, sentir-me protectora, sentir-me amb el control. Perdent-me en deliris.
-Com et dius? Mentre la seguia abraçant. Mentre el seu cap reposava tremolós entre el meu pit i jo només veia la seva bella cabellera.
-Marta
-Jo Laura. Tranquil·la. Sóc aquí. Li vaig preguntar qui era.
-La meva millor amiga.
Em podria haver dit que havia perdut un tren, que havia suspès un examen, que s’havia barallat amb la companya de feina, que jo hagués respost igual com ho vaig fer. És impossible poder entendre què vol dir que algú pròxim es sucidi. És impossible entendre el dolor si no l’has passat. Jo no l’he passat. Per tant, és tant fort el sentiment d’impotència que el cap no pot fer l’exercici d’imaginar què passaria si la teva millor amiga es suicidés. El mecanisme cerebral, no permet fer aquest exercici d’extrapolació. Diu no. Accés denegat. OFF. Rip. Bip, bip, bip, bip.
-Tranquil·la Marta. Pensa que ella ha actuat de la manera més egoista que existeix però també ha fet ús de la seva llibertat individual fins a les últimes conseqüències.
Continuava plorant -pitjor per ella- va escupir amb ràbia i més impotència, deixant clar que hi ha nits que són temàtiques, vés.
Jo vaig tornar al costat del Simone. Vam parlar una miqueta més. Vam trobar la comissaria on era l’amiga de la Marta amb un altra amiga. Prats de Lluçanès 401. I vam baixar de l’autobús a la Rambla, jo i en Simone.
-Gaudeix la vida, Marta, per tu i per ella.
-Gràcies, moltes gràcies.
La meva galta era salada i humida. I en Simone va decidir acompanyar-me fins a casa.
-La saps aquella que diu, en Bernat se la troba...
-Això és Manel!

-I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord, vam conversar vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí. Amb un castellà força estrany, sorprenentment florit. Quin nas més gros que tens, m’ha dit la dona alta des del llit i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit...(quin italià! quins colors dibuixaven cada pas que feiem enmig de la nit deserta de Sabadell. Els comerços tancats ens miraven de reüll engelosits! Jo era tant feliç! Em sentia la doncella d’un Romeo modern que em cantava a cau d’orella mentre em guardava dels mals i foragitava les pors tot acompanyant-me a casa i a l’interior de la bondat. Del donar sense esperar res més a canvi. Només el gaudi. El gaudi per l’alegria de la vida. I que bonica, que bonica la vida! I què bonic, què bonic en Simone bolognese) ...quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps. (aquest últim trosset el deia de la manera més dolça del món, inexpressable. Càspita no tenir gravat aquest bocí de cel entre les mans).
Tres pics i repicó. Si tanques el dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir... (i jo veia en Simone, al meu costat sota el llençol, compartint el mateix coixí, molts junts i tendres tot ensenyant-me la cançó de la carícia als meus cabells foscos i els meus llavis sobre el seu llavi jove i bonic i que bonic, què bonic el quadre de la unió menuda i fugaç) ...parla d’un bosc i d'un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals. I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
-La meva nòvia també es diu Laura. –ja no recordava en quin moment m’ho havia comentat. Ai si, si, espera, dalt de l’autobús, deu minuts després de pujar-hi tots dos.
-i marxareu junts a Bolonya?
-pot ser.
-Ja hem arribat a casa meva, gràcies Simone.
-de res Laura.
Ja no recordo exactament quines van ser les últimes paraules i la seva cara també s’ha difuminat, però l’essència i l’alegria sempre més caminaran per l’asfalt de la ciutat. L’essència i l’alegria del despert jove cavaller trobador que em va convertir en princesa de la ciutat amb bambes i texans. Catifa vermella i llums de semàfor groc. Avingudes, cantonades, escombraries, portes i racons tancats i barrats. Princesa i trobador contemporanis. Si la meva cara hagués estat gravada, ara tindria la imatge gràfica d’una nena bona, contenta, feliç i despreocupada. I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Amb un somriure vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Obro el llum de la meva habitació. I el Barça? on quedava el Barça? tot havia començat per que el Barça havia perdut. A casa em vaig treure la samarreta suada de l’equip, que no m’havia posat mai i quasi havia oblidat i que rebregada es va adormir al terra anàrquic i fosc.

-LAURAAAAAAAAAAAAAA! Ma que brutto tempo qua! Voglio ritornare a Sorrento! Guarda hi miei cuscinetti! Per que tu no ho saps! Oh quin menjar! I quan amor! I Positano! Nena, nena, que feia 6 anys que no hi anava... Oh loli! Hem d’anar a Itàlia i casar-nos amb un italià i que ens tracti com una princesa. I per què estudiar tant? I Amèrica? Però nena, nena, si a Itàlia hi ha tot el que volem...amor, una família, calma, estabilitat...
-Laura, tranquil·la, si, tot això és molt bonic però ara és l’hora de formar-nos i lluitar i si als trenta anys no hem aconseguit el que voliem sempre sabrem que ens queda el recurs d’anar a vendre jaquetes darrera un taulell.
Ei, escolta, saps que la noia que es va suicidar dimecres passat era la cosina d’un de Palau?
-què dius? O sigui que era veritat?
-si
-i com ho saps?
-per que vam anar a una barbacoa i un de Palau ho explicava. Que s’havia llençat des d’un hotel o un pis alt.
-Des de l’hotel Sabadell? A la Plaça Catalunya?
-Si, pot ser. Si, si.
-I com estàs tant segura que era l’amiga de la Marta?
-Home, per que una dona que es suicidi a Sabadell, el dimecres del partit del Barça i d’uns vint-i-set anys...com tu em vas dir que et semblava que tenia la Marta...doncs, no n’hi ha moltes.
-tens raó.
I així és com cinc dies més tard tancava un cercle. Ara que hi penso, hauria d’anar a l’Hotel Sabadell i preguntar per aquesta història d’aquesta noia jove que es va llençar des d’un pis. A veure si en saben quelcom i podem seguir descobrint els fotogrames punyets, veraços, verídics, del tot o el res, del blanc i el negre de la crua realitat. Quan aquesta passa ràpid i no es pensa ni es repensa, et tires de la finestra com l’amiga de la Marta, com va dir aquesta última, pitjor per ella. Va trencar, esquinçar, va espatllar, va esberlar, va marcir, va cremar com una foto al foc, tots els trobadors que li haurien cantat el i què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit. d'un cop.

Maria Helena Vieira da Silva

2010-04-29T14:36:00.005+02:00

Ella troba el seu lloc de disbauxa i autoafirmació en la novel·la total que constitueix Rayuela VS els esperits plens de rigor i mancats d'aire que tenen por i volen seguretat com Mondrian, els europeus.

Bois

2010-04-03T00:35:00.005+02:00

et Genépi avec lunettes.

Nouvelle plus dire

2010-03-27T03:37:00.015+01:00

Diu que no ens entenem. En les distàncies curtes sí. No?
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.

Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.

Vull més temps

2010-03-24T12:29:00.016+01:00

El Corte Inglés ha acostat la música italiana a les classes populars. No sé per que m'incomoda. La gent no sap que és una tarantella, és com quedar-se a la superfície i sempre igual. res més.
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".

I tots contents

2010-03-06T16:22:00.018+01:00

Divendres 5 de març del 2010, dos quarts de 12 del matí. A l'Autònoma de Barcelona era un matí més, un matí de principis de març, assolellat de café calent i bufanda a la bossa. Amb les amigues ens trobem al bar de la Cívica i marxem cap a la xerrada que la diputada nacional d'Unión Progreso y Democracia farà a la Sala d'Actes de la nostra institucional facultat. Lo que nos une es el DNI, bé, a dreta llei (la llei que tenim ara, la que ens emmarca sense haver-ho demanat) té raó aquesta senyora.
Però que només som autòmates racionals?, que et guanyaràs a tothom empíricament? que el teu discurs és només el 2+2 fan 4?, aquí hi ha moltes variables i jo tenia ganes de veure aquesta dona, veure si era humana o només una constitució espanyola atrotinada, potinejada i rebragada. A dreta llei i tant dreta.
Força gent davant la porta on hi havia dos agents i una agent de seguretat barrant el pas, controlant els assistents com si es tractés de la porta d'una discoteca light. Als meus veïns de facultat no els va costar massa entrar a la sala, a les 12 van començar a cridar consignes independentistes d'una violenta, amarga, enrabiada manera. Una manera que ofenia a tots els presents pacífics.
La intensitat va començar a pujar i pujar, a la discoteca light començaven a guanyar la partida els embriacs, aquests feien por i provocaven desesperança, desànim. Els moderats, els austers, aquells que fins aquell moment deien les coses sense alçar la veu, sense cridar (increpats de feixistes, col·laboracionistes, acusats de "fer el joc"...) van començar a enfurismar-se, a revoltar-se també. D'ateus i fins i tot d'agnòstics, segurament n'hi havia més que creients a la sala, per tant, no varem parar la galta, varem contestar amb la única veritat que teníem: l'argumentació que ens han donat la raó, l'emoció i l'educació.
M'agradaria pensar que tots vam quedar contents. Crec que tots vam quedar contents.
Els maleducats per que van aconseguir el que s'havien proposat, segur, de ben segur que els va sortir més barat del que realment els costava però, tranquils, tothom els ha condemnat i denunciat. I són pocs i no tenen raons. Sobretots, no tenen raons. És ben sabut que la potència sense control no serveix de res, s'estimba pel pedregar. Poden seguir cridant i protagonitzant actes estúpids, endavant, com molt bé va dir el nostre sant degà, Salvador Cardús, s'ha de garantitzar la llibertat d'expressió, però d'aquí a que la vostra expressió sigui efectiva hi ha un gran abisme. Per que aquelles, aquelles no són les maneres.
D'altra banda, els moderats (que no per això menys efectius ni menys radicals, igual de joves, amb la mateixa sang que bull) també podem estar contents, que varem demostrar que existeix una altra Autònoma, la que escolta i es fa escoltar, la que té un nord realista i romàntic, la que per parlar no necessita cridar, la que sobretot, per fer-se escoltar no necessita atacar.
El degà, si més no, pot estar tranquil, en pau, va fer allò que havia de fer. Intentant ser parcial, intentant escoltar a tothom. Per mi és un símbol de llum. Persona que escolta i escriu amb i per la orella.
La senyora diputada d'UPyD també estava contenta, ja ho crec si ho estava, baixant l'escala cap al cotxe semblava que els crits l'estimulaven. Més que contenta la senyora va marxar excitada de la meva universitat. I la veritat, companys de viatge, no podreu estar en desacord amb mi quan us dic que us ho vau montar ben malament que volent demostrar l'odi que us suscita li regaleu un orgasme mediàtic. Però que no ho veieu, colla d'estratègues de xanxa?.
Encara que no el demaneu ni l'escolteu, us donaré un consell. El pròxim dia que una persona que no us agrada, sigui pel que sigui, visiti la universitat, planteu un cartell davant del lloc on es cel·lebrarà l'acte i escriviu:
No entreu a escoltar aquesta persona per que diu això i allò i el de més enllà, no entreu a escoltar aquesta persona per que no parla com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que no pensa com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que ha declarat tal cosa. I doneu la llibertat a la gent. Escolteu el que us dic: doneu (vosaltres....lliures entre els lliures!) la llibertat a la gent per escoltar o no escoltar a les persones... També hi ha una altra sortida: quedeu-vos al bar seguint arreglant el món, mentre ell a fora seguirà fent la seva, sense els vostres insults.

Diffuse nostalgia reflection

2010-01-18T15:53:00.009+01:00

Das Weisse Band

2010-01-14T23:57:00.011+01:00

L'EXECRACIÓ ARRIBA AMB:
1: LA POR
2: LA OPRESSIÓ
3: MÉS POR, TERROR, PÀNIC
4: LA FOSCOR
5: L'ESTANCAMENT
6: MÉS FOSCOR, MISÈRIA, MENTIDA
7: L' ODI
8: LA OCULTACIÓ
9: MÉS ODI, IGNORÀNCIA, IGNOMÍNIA
10: LA GUERRA

i alguns la revisen i l'expressen d'aquesta absoluta manera que impregna tota una sala, tota una casa, tot un territori, tot un cos, tot un món. Amb un cos cobert així que et porta al final de l'aclaparament, l'angoixa, la desesperació, el neguit, el desànim. La cinta blanca i els infants insans, que auguren un futur encara més negre. Cada escena, cada escena de les punyents seqüències, ens esparvera i ens regala el benefici del dubte més intern i visceral. Quan travessem les fronteres, la blanca neu ens nega els ulls, la blanca neu que tot ho cobreix i amaga i que ens obliga a ferir-nos observant el territori fred i inhòspit.

L'art de la intimitat

2010-01-14T00:39:00.011+01:00

Una figura estranya i inclassificable que sempre m'ha acompanyat a molta distància però de sobte, amb tota la intimitat. He jugat moltes vegades amb els meus pensaments imaginant l'interior del seu cap, intentant esbrinar les connexions que li permeten fer les coses més quotidianes fins arribar, com per un caminet planer, a les més exclusives i/o espontànies. Les persones que m'han regalat curiositat, atracció i estimulació etèria (que no etílica) mereixen tenir molta salut mental per seguir així.
Salut en general, de passada.

"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics"

Gràcies per la vivificant, enriquidora i sorprenent bona canalització d'aquesta, de tanta, expressió, expulsió, explosió, potència i ponència que exponencialment has protegit purificant.

lasociedad.net

2010-01-12T01:27:00.008+01:00

"lasociedad está inmersa en un mar de dudas.
lasociedad es una minoría silenciosa.
lasociedad es pura serendipia.
lasociedad no descansa.
lasociedad levanta falsas expectativas.
lasociedad está enferma.
lasociedad es un grupo de autoayuda.
lasociedad responde (o no) del ejercicio pacífico de sus derechos.
lasociedad es una cortina de humo.
lasociedad es un objeto de regalo.
lasociedad está en manos de los comerciales.
lasociedad es puro exhibicionismo.
lasociedad está muriendo de éxito.
lasociedad es la culpable."