Lena, Lena, Lena.

Fa unes setmanes era a la Barnes & Noble d'Union Square on Lena Dunham feia la presentació i firma del seu llibre. No vaig poder veure-la en persona. Feia moltes hores (i fins i tot una nit) que una munió de jovenetes, dones, i algun noi, s'havien apoderat de tots els bracelets per poder ser a la sala on tindria lloc l'esdeveniment. De fet, la planta. La 4a planta de la Barnes & Nobles tota per Dunham. 
Si algun comprador volia un llibre d'allà dalt, havia d'esperar que un treballador li anés a cercar, o directament, tornar un altre dia.
Tothom esperant al tercer pis, on també hi havia una grandiosa cua de gent amb uns altres bracelets (els quals no els permetien ser a la presentació, però sí que la Lena els signés la seva còpia del llibre més tard) asseguts a terra, arrepenjats a les prestatgeries, fullejant el llibre de la famosa productora i escriptora i directora i model de conducta. Pengim-penjam, una corrua llarga i tortuosa de persones. Una noia que corria per allà em va dir que uns dies abans per la presentació de la Hillary Clinton, encara hi havia més gent. I jo em vaig preguntar:
-Amb aquestes aglomeracions, per què no feu les presentacions directament a la plaça de la Unió? Que la teniu davant!.
A les escales mecàniques, barrant el pas, un senyor de seguretat deixava passar les persones que eren a la llista. Talment com a qualsevol festa selecta. Algunes senyores pujaven amb una altivesa estúpida (aquella que et trobes a qualsevol lloc del món) i d'altres persones, sobretot la parella de Dunham -Jack Antonoff-  i la seva amiga i il·lustradora del llibre, Joana Avillez (Instagram bufó: joanaavillez), pujaven sense estirabots i relaxats ells. Amb la feina feta. 

En aquella planta, on també hi ha la cafeteria i un parell de pantalles, hi van sintonitzar la presentació que va començar amb el monòleg de la comediant i feminista Amy Schumer. Després, Lena va llegir alguns paràgrafs del seu llibre "Not that kind of girl" i després ella i Amy van respondre unes quantes preguntes, que anaven llegint de paperets dipositats per l'audiència en un cabàs menut. 

Servidora estava una mica descoratjada. No és fàcil tenir l'edat de Dunham, ésser de vegades comparada amb ella, ser una dona refotudament somniadora (segon mal devastador) i mandrosa (primer mal devastador), tenir l'ànim d'escriure sobre el nostre dia a dia i, fer-ho! (de tant en tant), i veure que no, que ni signo llibres, i que de fet, ni en publico. 

God.



Segons com, ser a primera línia de foc -pel que fa al cas, viure a Nova York- és molt fotut. D'altra banda, veure'ls de tant a prop, compartint el mateix paisatge urbà, els fa persones de carn i ossos, se't fa ben clar que fan un riu cada matí igual que tu.
D'aquesta manera tot és més fàcil de païr.

Bé, d'ençà que havia arribat a la presentació havia decidit que com que no aconseguiria que me'l signés no me'l comprava. Saps aquella fórmula de la gelosia: Ah, jo també puc escriure el que ella escriu, no aprendré res llegint-me aquest llibre, doncs no me'l llegiré. Doncs aquesta. L'orgullet.
Ei. Però estic molt contenta per ella i segueixo sent fan de GIRLS. Encara que em sembla que ja és una sèrie desfasada. Ella no és indie, és una celebrity, i això es nota a tots nivells.
La que sí continua sent una indie és la Jemima Kirke. Encara que sortís a mil capítols de Girls ho continuaria sent.

La desolació va fer que acabés travessant Union Square direcció al metro amb tres llibres d'autoajuda. Bé, un era el típic: 1001 frases per tenir confiança en un mateix, l'altre es titulava "Own your future", autoajuda de l'apartat que ells anomenen "career"... La tesi és que en una economia tant insegura ens hem de convertit tots plegats en emprenedors...i finalment, una mica de magia (no pot faltar tractant-se de mi), abraçar la sincronicitat, les coincidències, tralarí-tralarà. D'una senyora molt cristiana anomenada Carol Lynn Pearson.

I doncs aquest escrit és segurament el més constructiu que vaig treure'n d'una presentació que vaig viure a mitges.

"Transforming your life through Synchronicity. La veritat és que és una bella lectura plena de superació, esperança i gratitud. Certament en el transcurs de la lectura he parat més atenció a les meves "sincronicitats"; allò que penses en una persona i aquesta mateixa persona també està pensant en tu... aquest matí, sense anar més lluny, m'he llevat amb whatsapps de la Maria i en Gianmarco, i havia somniat en ells!... I després hi ha les altres sincronicitats, aquelles de rebre el que necessites tota l'estona, i sense demanar-ho, amb un mix d'haver-hi pensat + essent bona persona, amable, receptiva i ajudant les persones que t'envolten. Aquest passat divendres tenia gana i l'Alexander, el company de pis de la Savannah, em donà una hamburguesa, l'endemà jo vaig compartir el pollastre amb arròs amb ell. O avui al tren, quan he indicat la direcció a una senyora -deixant passar el tren que havia d'agafar- i ella m'ha agraït molt i molt les indicacions, seguidament, se m'ha abocat un rajolí del cafè que portava -shit!- i la senyora que tenia al costat -que ha estat testimoni de les indicacions que li he donat a l'altra- m'ha allargat un mocador de paper. 
-You are very nice! -li he dit. 
-You are very nice, too -m'ha dit ella. 
La vida és un cercle i tots som un. Ara mateix, sóc a l'Starbucks del Barclay's Center. Quan el jueu ortodox s'ha acostat a demanar-me si podia agafar la cadira lliure de la taula on sóc, li he dit que endavant, amb un somriure. Aquella cadira no era per ningú més que per ell en aquell moment. En definitiva, com la pel·lícula Amélie també. El secret és PENSAR EN POSITIU DESITJAR ALLÒ QUE ES VOL. OBRAR GENEROSAMENT I TOT T'ARRIBARÀ. Mira, acaba d'arribar una parella, nomès tenen una cadira, jo ara m'aixecaré, i els donaré la qual estic asseguda.

Bona nit."


PS: I de fons ara mateix estan fent Newsroom. Quina sèrie més refotudament ben feta. Visca les sèries de tv americanes. Sou uns masters.