...

Olor de lleixiu
Massa tot.
Dormir.

..

L'espera no pot ser metòdica.
És molt més extenuant que l'acció.
L'espera mata la idea
l'espera t'obliga a tenir por de l'avenir incert.
Aquesta ciutat està plena de lesbianes.
Vols veure món, exactament per què vols veure món?
Hi ha, un FILL DE PUTA que roba carteres al metro.
que li facin talls a les dues mans i que es guareixi sol llençat a la muntanya.

.

Què coi estem fent?
La pressió trencarà les cordes vocals de les llengües dominants.
Arrapa el soroll per fer-lo explotar.
NO MENGIS
NO CAGUIS
NO ESCOLTIS
NO PARLIS
MIRA, perquè no tens altre remei,
PERÒ NO OBSERVIS
I després refes-ho tot
LLEGEIX i OBLIDA-HO
camina passes,
no SENTIS els ulls vius perquè són perillosos.
Disgusta't amb els errors
NO SERVEIX,
NO T'AIXEQUIS.


DETESTAR-SE
ÉS LA INACCIÓ TOTAL.
El verí de tota la vida històrica.
Reconèixer-se ple de merda rodolant. No poder caminar perquè t'has omplert massa.
BRUT. CAURE; ABATUT.

Plats per rentar

12:02. Un helicòpter sobrevola els voltants del pis. Em fa l'efecte que hi porta hores i que el tinc just sobre, immòbil. M'he despertat amb el seu so. No és un soroll d'enginy festiu. Més aviat angoixa. És rumor de Guerra Cívil. El cel està gris brut, una no boira gens agradable, freda; el carrer inhòspit, la gent pàuperrima que hi camina amb roba humida i gastada. Poques persones per aquí. La mosca voladora marxa. Gràcies. M'estava començant a pujar per la panxa negativament, breument, escupir-la de mala gana amb un badall. 
Però torno a escoltar-la en la llunyania! Marxaré de casa per anar a veure l'amiga. Afluixar el neguit.
No llegiré res sobre la vaga, per pena i mitges pors; que és sorpresa.
Aquesta és la situació del meu país. Amenaces - merda - amenaçat - esguerrat. Crits d'infant al qual se li ha escapat la pilota a l'altra banda del carrer. Ha caigut del patinet de cop, sembla que s'ha fet molt mal però després tan sols marraneja per l'ensurt, sort, és un nen fort, mal·leable. El coi d'helicòpter torna a ser aquí. M'ha obligat a acostumar-me al so d'avís. 

I fa dotze hores (falta un foc d'artifici molt bonic i ple de colors, que van fer volar uns minuts més tard).



I d'aquí onze dies, eleccions al Parlament anomenades històriques. No tinc gaire cosa a dir-hi. Ja n'hem vist de tants colors que prefereixo que hi passem per sobre abans de preveure i vaticinar, per tal d'evitar acceptar després un desencoratjament d'il·lusió frustrada. 
Som gent esquizofrènica perquè volem quedar bé amb tothom, com la tieta. Fonamentalment som uns conservadors (que no em sembla del tot malament) i uns cagats davant el precipici. Però ei, no et culpo poble, en el teu cas està bé no ser suïcida. No ets una estrella decadent. De tota manera, mira't-ho bé, sembla que ara tens una petita corda que t'aguantarà, i t'ajudarà, tot i que no per sempre. Clar. Res és etern. Tot està mort ja. Pilla-la, agafa't-hi amb humanitat.
Farts de tots. Creadors que es carreguen l'statu quo, dient que estan perseguits per escriure, recitar i fins i tot, cantar en espanyol. Gent que es creu observada i en fa bandera. 
Tio, relaxa't!
També fins el capdamunt dels que fan tripijocs, polítics, mediàtics i econòmics, per aquí i després es tapen amb bones jaquetes i pintallavis cars. Posen molt nerviós, són patètics per inflats. 
Pel que fa a la bona gent (la més ingènua, i sovint, la més sàvia essencialment) no en vull dir res, que no els falti el plat a taula i que els guardin la petita glòria.

Escriure sobre política no és el meu terreny, m'incomoda perquè evidentment no faig els passos imprescindibles: recopilar dades i sobretot conèixer tota la història. Per fer-ho bé, empresa magnànima.  Em permetré continuar descrivint-vos què passa pel carrer, què hi diuen als núvols. Què hi té una persona dins. Això no m'obliga a mirar estadístiques si no a vosaltres fixament, em plau infinit. Excita.

Ara això sí, us vull demanar que voteu. No foteu: que hi toqueu per la sobirania. D'esquerres o de dretes, però voteu independentista. Us estic passant una pastilla; és la cura per deixar la malaltia. Abandonar l'anomalia. 
La federació la podem fer quan tinguem la pròxima república catalana, do not worry!
I tranquil·ls, que si algú us amenaça després, si realment no podeu viure en llibertat, farem junts la cua per comprar el bitllet de fotre el camp.

Ara és l'hora, i no durarà per sempre, car l'espera mata i el circ caduca, cau l'estructura i el trapezista s'obre el cap. 




Incisió

Un home caminava amb una crossa carrer avall. Marxava malament, tort, ranc. I li costava. Vestia de color verd beige i la crossa era metàl·lica. Estirava la cama dreta, enllà. Unes hores més tard, pel mateix carrer, una dona d'ulls clars i pèl palla ros, d'algun país del nord, fred, germànica? Passejava un gran gos negre, de banda a banda de la via. El feia passar entre els barrots fent giragonses en comptes d'anar en línia recta, perquè l'animal estirava massa fort. L'educava a caminar com ella -no com ell- l'animal volia.
Un italià vell, desmillorat, quasi sense sostre, amb la cara inflada vermella i amb alguna protuberància, volia ajupir-se per collir un petit vas de plàstic tipus dentista que li havia caigut a terra. També amb una crossa, no se n'ensortia. Un altre home s'ajupí per ell i li collí i li donà; al cap d'uns minuts li tornà a caure, o ho féu expressament? una dona amb un carretó passà de llarg i un home després es tornà a ajupir pel got del vell italià.
Seguidament, entrà en un local amb el gotet. Infereixo doncs que la segona vegada li havia tornat a caure.

El nostre lloc al món. Les nostres activitats fora. La nostra vida al carrer.