Silenci mort

La pèrdua ens acompanya.
Apoderats per una sensació presque impossible de fer desaparèixer ni per mil àpats ni amors difusos. Perquè davant la pèrdua no hi ha res, però res de res, ni resignació ni colors. L'abisme i una altra mort.
Flaixos ràpids que oblidarem d'aquí segons i recordarem quan uns altres ens enceguin.
No nostres, ni avui.
Llàgrimes invisibles per l'aire. Sense alè ni gust. Ulls i visions de curta volada, improbable, impossible.

Nosaltres som la pèrdua

i no com a fet negatiu, som vius; fefaentment.

I calla, no diguis res. Prou silenci. Quieta petita estrella fugaç.  
Quiet.

Al teu costat tot és fàcil. Perdre't no és res més que viure fins demà. 

Pedres

"In primo luogo è la perdita del peso, poi l'ascendere lieve, sicuro, del volo diretto; è il tormento che invade e copre tutto come una cupola gigantesca; è detestare le separazioni; è una stretta busta chiusa, è un'angoscia infinita insieme a una generosità illimitata; è la velocità incalcolabile di un bolide e l'immobilismo di un morto; la fissità, la disperazione, il dubbio, la decadenza, l'allegria estrema, senza limiti, l'allegria che ti ferisce e t'inchioda al tuo posto, allegria immensa.

Fede senza verifica, ammirazione vivificante. È forza inesauribile, forza instancabile, forza in blocco; è la tenerezza di una pelle delicata, è la volontà del diamante, il desiderio del ferro nobile, grava, rude, ferro lavato con sangue caldo, con sangue chiaro e rapido, puro come un torrente carico di pietre levigate e alimentato dall'acqua di cime nevose.
È il dolore dell'incomparabile, è il dolore della divisione, la disperazione del passare del tempo, la coscienza amara dell'impossibilità di fissare l'istantaneità suprema.
È la pienezza del riposo, la negazione del dovere. È il desiderio insaziabile di gravare con doni magici, è un letto piano, elastico, all'ombra del grande albero che si china su di te; è la piccola luna luminosa che promette tutto. E, infine, è il cielo, che apre le sue grandi braccia per ricoprirti del suo profondo azzurro, bagnandoti del suo azzurro consolatore, il suo avvolgente azzurro, che permette che anche un ferito a morte respiri"


Che cos'è l'amore? La cosa essenziale per me. 

Notes mullades de pluja curta

Aquesta ciutat és un somni
per això no hi puc viure, ara,
fins que em desperti.

-Però, vols dir que t'agrada?
li pregunta l'amiga mentre prepara l'arròs amb verdures.
I les dues es posen a riure escandalosament.

Tinc ganes de sortir al carrer i veure tot allò que imagino.
La pica del petit immoble de l'amistançada està ben dissenyada,
l'aigüera queda al cantó esquerre, i no al centre, i tot el conjunt fa baixada,
pendent des del costat dret.
Ahir a la nit ens varem creuar amb en Hugh Grant a la Rue Meyerbeer cantonada amb la Rue de la Chaussée d'Antin; portava un pet tranquil, de núvol, dos peus per sobre. 
I saludava un senyor que li feia la pilota.
Al costat hi havia una noia negra amb ulls pintats que semblava prostituta, potser no.

Més tard, una dona i la seva família afamada al mig del carrer. Molt de nit.

L'avi agafa fort el petit jueu del braç tot caminant per la Rue des Francs-Bourgeois, el petit bufa els llavis, hi juga, s'avorreix igual que tots els nens, camina sense atenció al límit de la vorera.

Els humans som petites peces enmig de tota aquesta bellesa que viu fora el meu cap.

Córrer pel carrer, joioses, fent saltirons agafades de la mà
fer tonteries i miradetes als nens guapos de les terrasses,
ser infants, al capdavall.

Negra ajupida amb la cara entre les mans,
al costat d'una paperera que té la bossa per fora i regalima suc.
penosa al·legoria d'una vida que corre desesperada sense esma.

Mitjançant el mateix terminal, parla amb un per telèfon i amb l'altre per missatge; fent-los als dos presents invisibles.

(Una dona:
una mandíbula prominent i tant bella
per la seva sobèrbia indiferent
inconscient de la seva gràcia ara mateix (o potser no tant)
No és que sigui prominent,
és que està molt ben encaixada i es fa notar.
Li aguanta les faccions de la cara amb (molta) elegància.
Tant els ulls com la boca s'estiren seriosos i nostàlgics.
dos tendres línies sota els ulls.
I avall, unes espatlles que en mostren l'essència de força.
Pit ample, uns pits ben rodons i flonges, sostinguts per una samarreta de cotó gris, perfectament emmarcats, estan còmodes. Bells i tant bells!
i el seu lànguid desencant estirant la maleta, andana enllà. )

-Lorsque le Poumon souffre de plénitude,
la personne rêve qu'elle pleure.-

Com us anava dient, no pots viure el somni perquè no existeix, el fet es converteix en una altra vida que ja no et pertany en tant que compartida.
Només pot habitar aquella idea de mida incerta, difuminada i irreal que roman en algun cantó de la tête. Tot i que la bellesa d'aquesta ciutat em faci explotar totes les idees del cap. 

Aquests llocs de menjar que més aviat són salses olioses, altrament dits, locals xinesos, són per tot arreu!
Londres, Nova York, París. I sempre la mateixa neneta que escolta Blink182 darrera el vidre, i s'enfada si li demanes fer canvis al menú. que no t'entén.
SORT de la Kirin i de la Tsingtao.
L'amiga diu que
-No es pot beure aquest café, té gust a xino. tot té el mateix gust de pa de gambes.
Però ens salven perquè tenen mochis de coco encara més complicats.

Eren dos especimens una mica Indochine (eh?). Ella era un home que caminava tort.
Amb barret.
De petita estatura. Un habillat amb un vestit negre i camisa blanca i davant una dona, que en realitat era un home, amb un conjunt de jaqueta i faldilla, caminava malament, torçant una cama i mirant distreta les façanes com si busqués alguna indicació (totalment lost in translation).
Estranys.
L'homenet duia un maletí.

Sobre aquest pont (Neuf), SEPAREM EL CEL DE LA TERRA:

-Saps què m'agrada d'aquesta gent? que són rics. Que paguen i compren i consumeixen i van ben vestits.


Tres nois guapos que viuen junts i lloguen una botiga durant un cap de setmana i vénen coses. Dalt les motocicletes. No hi ha imatge més jove, fresca, elegant i ben dissenyada en tot el món habitat.


-Una senyora negra amb un cotxet
-Un jove amb barret, bicicleta i motxilla de backpacker 
-Uns vells amants de mitjana edat. Ella amb un mocador de colors.
-Una dona esllanguida amb el cabell tintat de ros, greixós.
-Un jove vestit amb una samarreta d'algun equip de bàsquet i uns texans fins als genolls, i el seu pare ben vestit amb polo blau cel i pantalons salmó, mira la carta de la Closerie des Lilas.

Aquí a Port Royal, quasi les vuit del vespre. T'estimo ciutat somni.

Vam descobrir que si que hi havia una única veritat. L'amor.
La diferència són les maneres d'entendre'l, processar-lo, viure'l, i doncs tractar-lo, expressar-lo. La voluntat de controlar aquesta veritat és el que perd alguns éssers vius.

Desaferrament, sense desaferrament no hi ha il·luminació.

Doncs pots nar als xinos.

-I will wait a million YEARS, EARS.
-A million ears?
-Years.
-I do not have a million ears.
-You will meet a million EARS, within the time/years I'll wait for you.

Ou ferrat

-El millor que li pots regalar a un tècnic de so és un disc verge.
-Per què? Perquè el poses i fas les teves creacions?
-No, perquè el poses i no sona res
-Però, ara m'has deixat intrigat, si no sona res, què fas?
-Doncs te'l poses i descanses

Descobrint la perfecció de l'existència

M'encanten les paraules. no hi ha res millor.
Heu vist que som immortals amb elles?. però us n'heu adonat (refotudament) d'aquest fet?

SALVATS.


Carmen - Gauthier

...et l'archevêque de Tolède, chante la messe à ses genoux.

111388

Encara que ens hi escarrassem,
mai podrem abastar la ploma que vola enllà;
d'un balcó estant, la impotència alegre.
Ni llençant-nos daltabaix la podríem agafar.
Morint esclafats.
I la ploma que s'escapa, s'escapa, sense saber res, fina, suau, petita, cel enllà, i estirem la mà i quedem buits.

Des del balcó veiem l'altre, entre el vívid forat del mig.
La ploma no.

Dustin O'Halloran; escolteu,

no li tingueu por a l'amor. És l'únic que us endureu.
No, no sigueu egoïstes, us és regalat.
Obriu els ulls. Ho veieu?
Més que sentir-lo, és dins.
No, no hi ha res més; no us hi capfiqueu. Taps de suro emmetzinats, menys que més ofegats!

Si, si, si exacte. Això mateix.



Au va! Tant dramatisme; tant sols caminar. I aquí ja està.