Escena I

El senyor més gran jugava amb un gosset elegant que saltironejava al voltant del seus peus. El tractava com les velletes als petits infants; dient-li cosetes carinyoses mentre li acaronava la barbeta de gos petit i estarrufat. El senyor es deia Daniel i el seu era un posat recte que combinava amb una cara allargassada. Duia unes ulleres de sol i un polo de tenista de to groc pastel. Tot el que feia sonar per la boca era en francès; les expressions se li escapaven amb un somriure a través d’una boca gran i estricte. S’apreciava el pas del temps en el seu rostre i en el to de veu, però negociava molt bé amb la seva part múrria i jovial. Fresc. Era un home viatjat. Repetia i repetia, les États-Unis, les États Unis, com si encara fos el nom de la terra promesa. Uuuuh –aixecava el cap- les États-Unis...Quan passava cap a l’Italie, la seva veu es tornava romàntica i s’emirallava amb la llum que es colava sota el para-sol, fent brillar els cantons de les ulleres negres. Oh, l’Italie!. Veient l’interés de la seva interlocutora va enretirar la cadira de vímet i es va tombar una micona cap a la dreta, amb parsimònia, per tal de fer més fàcil el monòleg versus monosíl·lab. És agradable escoltar un senyor gran. Explicava que la seva família havia regentat una empresa textile. També l’entusiasmava la paraula textile. I es fregava una mica el polo amb el polze i el dit índex exemplificant a quin tèxtil es dedicaven a casa seva. Es veu que feien roba esportiva especialitzada. Havien treballat amb en Cardin. Sí. Ja ho crec. I mirava mar enllà, amb una alegria gens nostàlgica. No semblava una persona gran. En Daniel era un home simpàtic i despreocupat que hom etiquetaria amb 30 anys, si no fos per la seva factura física, evidentment vella.

Entre ell, la tovalla, les copes i el plat de sèpia lila amb julivert i oli lluent, hi havia un altre home, en Nicolas, o Nicolau. Com el Pare Noël deia. Estava igual de content que en Daniel, o potser més. De fet, els dos compartien el mateix estat anímic. Tranquils i relaxats. Tot i que en Nicolas, com que era més jove, era més ràpid de moviments i exagerava més les rialles. En Nico vivia molt cofoi al Mas de 60 finestres, suposem que propietat del seu company Daniel.

En Nicolas era més jove. A primer cop d’ull la interlocutora va pensar que n’era el fill. El senyor de 75 anys i el fill de 50. Lligava. Però no. En Nicolas amb una cua de cabell de palla emblanquinada, no era el fill de’n Daniel. I el masover? Amb aquelles bambes blanques, els seus texans i la samarreta esportiva vella i mediocre, potser n’era el noi dels encàrrecs i/o gestions...tampoc. Tot i que sí que es desplaçava fins a Lyon per “fer papers” del senyor Daniel. Es veu que finalment, no pas perquè ho diguessin ells si no perquè l’amic de la interlocutora li va fer notar posteriorment amb tot un seguit de raons objectives com que el senyor Daniel no s’havia casat mai ni havia tingut fills..."i tu vinga a burxar amb el per què no ha tingut fills senyor Daniel?, Però com és que no ha tingut fills?". Com una nena petita insistent davant d’una evidència sense fissura. L’altre n’era el company. El company secretari.

No sé si s’estimaven. Però certament es respectaven amb una excel·lència envejable. Llegien l’Expansión, le Figaro. Le Figaro magazine, digué en Daniel amb elegància despreocupada. I La Vanguardia. Ho van comentar. Sobre la taula d’aquell dimecres festiu i marítim, no n’hi havia cap de diari. Durant l’estona que va durar la conversa de restaurant amb els veïns de taula, no es varen mirar en cap moment. Abans només s’havien mirat per temes logístics com omplir més la copa de vi o passar-se el plat de menjar. Tot plegat només feia que denotar la pila d’anys que devia fer que es coneixen. Vivien entre Figuerás i la ciutat francesa de Lyon i era altament agradable imaginar-se la seva vida de no fer res més que menjar, dormir, llegir i gaudir. Una vida de somni antic i immortal com ells dos mateixos. I que, igual que la pols, amaga secrets darrera, difícils de descobrir en una primera passada. 

Mercès centelles!


Es varen trobar el 1926. Un en tenia 22 i l'altre 29. Units des de llavors per sempre.
Tingueren els seus alts i baixos, 20 anys sense parlar-se; és clar. Els genis s'atreuen i es repel·len amb un amor denominació d'origen secreta. Impenetrable per ningú més. Molt més únic que qualsevol altra història que pogueu conèixer o somniar.

Els estimo. I el fort imaginari que m'han deixat m'impulsa cap al millor dels móns.


PS: Una marranada pròpia de Déu nostru senyor que no sigueu immortals de carn i os.


Canviem el món llegint-lo

L'altre dia vaig descobrir que els sopars d'amics on tothom aporta alguna coseta feta amb amor, o comprada còmodament, amb la posterior reunió al voltant d'una taula per fer-la petar provenen del mot grec Eranos.
I aquest és el nom que va escollir Rudolf Otto l'any 33 del segle passat per inaugurar una sèrie de trobades que es durien a terme a casa la senyora Olga Fröbe-Kapteyn, també fundadora, inspirants en el psiquiatra Jung.
Allà s'hi reunien cada any intel·lectuals de tota mena per parlar de què hi fem aquí (anant més enllà de l'especulació filosòfica), i crear diàleg entre l'Orient i l'Occident.
Un senyor anomenat Gilbert Durand es va inventar un mètode interessantíssim per tots aquells amants de l'imaginari conscientment inconscient, lligat consanguíniament al psicoanàlisi i al surrealisme.

Amb la seva mitocrítica, Durand asistia a les reunions d'Eranos i feia les seves aportacions per tal de millorar/esporgar/redreçar/teoritzar/encaminar/dirigir/germinar/administrar... aquest món en el qual vivim.

Llavors fou tan obligatori com ara.

Per això, actualment tenim una nova oportunitat de llegir petites il·luminacions d'alguna d'aquestes conferències.

El respectable professor Alain Verjat amb la complicitat de l'aristocràtica i elegant Editorial Siruela exactament, la de la col·lecció El Árbol del Paraíso, ha editat "La crisis espiritual en Occidente. Las conferencias de Eranos".

És un dens compendi ple de referències mitològuiques, poètiques, científiques i metafòriques...dividides en capítols. És lectura de gota a gota. Idees per interioritzar amb calma i assaborir a llarg termini. Tothom sap que el camí del saber és etern fins l'últim dia difícil.

Al capítol "La ética del pluralismo y el problema de la coherencia" hi trobareu que el problema és de plenitud, no de perfecció. I que és a les profundidats del desig humà i al principi de similitud on hem d'anar a petar.
També hi ha un concepte agombolador que apaivaga molts mal de caps, si no tots, i no és res més que la coincidentia oppositorum ...inevitablement m'evoca al geni.

L'últim capítol, "la bellesa como presencia paraclética", ens fa entendre la protecció i el consol que aquesta obra en nosaltres. Respostes en l'Esperit Sant i espiritualitat que el llibra deixa fluir sense acostar-se a la religió; qüestionant-nos, donant voltes, pujant i baixant, escoltant;

perquè sempre anem més enllà.

Perquè existeix un altre món, i és aquí,...hem de viure en ell.

Durand dixit.





MÉS


Paris és fred avui. Una dona espera amb el cotxe sobre un pont perquè el semàfor es posi color dòlar.Va a treballar amb una serp enrotllada al coll. Remou el màstil. Mira una llum amiga i antiga.
N'hi ha una altra, camí enllà, que la porta al cap caminant dins les esferes negres i llefiscoses que rodolen sense parar fins que l'atura.Amunt i avall, obrint la boca, amb un forat a la templa per on s'hi escapa la sensació infinita de somni, fletxa, ninots.
Sense pensament no hi podria haver hagut aquella guspira que fa marcar la inflexió inevitable.
Paris és fred avui?