Un tros de pa de pessic

No sé si tindré fills.
Si un dia tinc fills, els faré créixer en un lloc llunyà, que podrà ser aquí o allà, però separat d’aquest món d’evolució tecnològica, descontrolada i fosca. Espero que sigui possible. Aquest any a l’escola, molts nens i nenes ja hauran de tenir un ordinador portàtil personal. Sembla que ha de ser normal perquè som el 2010. A les pel•lícules americanes n’han mostrat de molts colors pel segle XXI, no hem d’estar espantats, ja fa anys que ho han decidit i ens hi han acostumat. No massa més endavant, molts progenitors estalviaran força diners (ja em diràs tu) perquè no hauran de comprar el llibre de matemàtiques, el llibre d’història, el de ciències naturals, el d’anglès... ja que els tindran tots en un aparell amb múltiple personalitat i ànima de xip, quan caigui a terra es ratllarà i es llençarà a les escombraries. Aquest no es folra. On trobarem l’olor dels llibres acabats d’estrenar? I els cors, sanefes, estrelles, als marges de les pàgines, atrotinades, però vives, el mes de juny? No ho sé, a la nostra memòria. Als prestatges històrics de les cases que els hagin guardat i conservat. Un dels problemes és que no hi poden haver escoles amb llibres de paper (la paraula suport, no sona bé) i escoles amb llibres digitals. Clar que no. Llibres digitals, fets de dígits, fets d’una matèria infinitament més intangible que les paraules impreses. Intangibles i projectades ja de per si. I no sóc romàntica perque si, no pretenc sé snob, cursi, carca, moderna perque miro enrere des d'ara mateix, ni vull ser antiga o original. O potser ho vull tot alhora. Miro enrere perquè no he triat els llibres digitals. Tampoc que el món avanci 15 anys en 5 anys. Ràpid, ràpid, molt ràpid.
-però! pots tenir 50 llibres a la teva mà! –diuen. I què?, de què et serveixen totes aquestes paraules que il•lumines com vols, amb el regulador de llum artificial integrat a l’aparell? De què et serveix el coneixement si no seràs capaç de fer res per la humanitat amb aquest?. I la humanitat continua pesant avui. Segurament més que ahir. Me n’adono perquè la veig. Però fer alguna cosa per la humanitat, no és necessari, ni desitjable en tots els casos.
Ara mateix tot passa pels nostres ulls com un descapotable conduit per aquell que vol gallejar; d'aquí res, ja, tot passarà pels nostres ulls com un tren d’alta velocitat, patrocinat.
Vaig escoltar que la xarxa pot petar. Ah, si? Com, quan? Per on?.

No podem obviar que avui la gent al meu voltant no s’adona de res de res. I per què no escric a mà, si tant odio la xarxa?,qui pot negar que no m’agradi compartir els meus escrits? Ningú, cap savi. M’agrada que uns altres ulls vegin aquesta paraula d’amor. I no em penedeixo de res. he hagut de parar per que s’ha mort un senyor que es diu Alain Corneau i per menjar-me un trosset de xocolata negra. no conec la trascendència.
I l’únic destacable és que és molt dur tornar a la terra. Al món que vivim i habitem. Tant ple de misèria quan n’ets conscient i tant ple de bondat quan observes el teu cap.
No sé si és por a l’evolució o simplement vici. Queixar-se per a, com a, vici. Dialogar per calmar la set. Dialogar per fer girar l’engranatge. Quantes coses que ens vam dir, quantes coses que sobren, ens diuen. Quantes ens en queden per dir. Totes les que es perdran. Totes sentides en silenci, potser millor?
I la solució, i el resum, passa pels ulls com a porta de l’aire entre dues idees. Vine i abraça’m més fort.
I acabem-ho aquí. Para d’escriure ara abans que se’t empassi el teu propi sentiment. Fem-ho fàcil. És una abraçada com un puny sobre un llit. Imatges i conceptes.
I com més ho llegeixis, més t'allunyaràs de l'hora morta.

Tu m'allumes

La simplicitat m'apareix luxosa. És molt difícil veure-la i tenir-la perquè està amagada en aquests carrers tant plens de pantalles lluminoses i personatges individualment concentrats en gadgets i mitjons ratllats. com un diamant, brut i fosc. bip bip: et menjaré el cony. T'estimo. T'estimo. Et menjaré el cony. Bon dia. I et correràs. Denigrant! ordinari!, encara ens espanta parlar de sexe amb el desconegut. Ens fa por, som conservadors, és tot un tabú. som un tabú. Ens encadenem a la convenció com si fos l'últim eslavó de la coherència.
perduda (?)
No veiem que la coherència tant pot ser un Bloody Mary a Capri, com tres cacauets a Zagreb.
-Què és el més bonic que t'han dit avui? -potser si que pot ser això. potser si que el més bonic siguin les ganes que tens de donar-me plaer sexual. verbalitzades, les ganes verbalitzades. Sonen i se'n van.
La conversa m'ha escandalitzat, m'ha ruboritzat, m'ha posat nerviosa, m'ha retratat. M'ha agradat. La simplicitat és el teu t'estimo, tant ple de matissos i tant estudiat, tant per fer, tant per descobrir, tant decidit, tant madurat, tant treballat. La simplicitat és la teva veu en la fosca nit --típica, tòpica i poc curiosa--. La teva mà amiga. La humitat, la voluntat, l'alegria, l'escalfor.

La simplicitat és el minut en el que estàs fent realitat el somni i te'n adones. La simplicitat és la felicitat d'obtenir-ho, assolir-ho, captar-ho...gaudir-ho al cent per cent, ara, avui, aquí, endins.


QUÈ ÉS EL MÉS BONIC QUE T'HAN DIT AVUI?

En tenia 14

-Xavi, Xavi... -el vaig sacsejar una mica-Xavi! has d'entrar ja, és la una i cinc minuts!
-eh, mmmh, -es va aixecar ràpidament d'entre les caixes plenes de marxandatge, enmig d'aquelles tres parets fosques, en l'espai minúscul i desordenat- eeh, Laura!, ahir vaig arribar tard d'Eivissa i m'he estirat aquí, i m'he quedat adormit...no li diguis al pare!
-No pateixis, home! corre vés.
I va començar el directe. Dues hores o tres d'hilarant i potent ritme.
Era el meu moment predilecte, em feia sentir especial. M'imaginava com seria estar al seu costat en la intimitat. Jo que encara no sabia què volia dir intimitat, ni quina olor feia el llit al costat d'una altra persona. Jo la ingènua, que encara no tenia dins el meu imaginari la imatge de la Lolita o no n'era conscient (tot i que no trigaria gaire en arribar).
Ell era un referent d'allò que jo creia desitjar. Triomfava, sempre reia, es divertia i tenia una rossa que era l'enveja de la casa, que li portava greixoses combinacions del Mcdonald's encara calentes, tot remenant el cul dins d'uns texans impossibles i un bonic top ajustat. Avui veig com n'era de jove, ell!....ell, que cada dia a la una, no fallava...

Recordo quan entrava dins el seu santuari i em sentia una princesa. Ell una vegada em va dir que ho era -tu ets la princesa de l'imperi-em va escriure en un correu electrònic. Crec que n'estava enamorada, una mica, cada estiu. Enamorada per que en Xavi significava: llibertat, disbauxa i èxit. Ara hi penso i somric, la vida es regeix per uns paràmetres quan ets tant inconscient dels seus perills!

Aquell migdia em vaig sentir molt important! l'havia salvat de la catàstrofe! el vaig llevar! em vaig sentir mare i esposa i tot plegat amb 14 anys. Havia estat clau, cabdal! compartíem un secret. Amb quines coses xalem quan som nens! quina meravella.
Ell tenia una munió de fans, cartes, dedicatòries i ovacions. Ell era el punxa discos del moment. Recordo quan entrava dins el seu santuari..... cada matí pensava molt el modelet que lluiria, per que, a dos quarts de dues o a les dues, durant el butlletí, tocava entrar dins la bombolla per deixar anar alguna brometa nerviosa i quedar-me envadalida veient com treballava la música. Com jugava amb el so.
Em sentia tant privilegiada de ser la seva princesa per uns instants! i ara hi reflexiono i penso que no poder tenir una cosa, mentre l'assaboreixes, la fa encara més important i insòlita. I celebro aquells moments de vida, absorta de molts pecats i mentides. Ingènua. una nena gran.
Han passat 8 anys. I ara em regala mirades còmplices de lectura digital.
Podem descriure d'infinitat de maneres el fet de fer-se gran, i una de ben clara és que fer-se gran és anar afegint els ingredients, any rere any, per aconseguir el sofregit perfecte, el de l'àvia, al punt, el que té la cebeta i el tomàquet ben dauradets.
M'agrada retrobar-lo per aquí. Gràcies a ell, també veig com n'és d'important la vida, l'evolució i com en continuen sent d'òptims els somnis i la pròpia essència, íntima, humana. Llarga vida als records que ens demostren que madurem cap a la bona direcció, cap als fideus a la cassola perfectes. cap a l'últim sopar, que se'ns dubte, serà de gala.