En llibertat


Caràcter d'un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l'ordre de la causalitat.

La indispensable paraula

Una imatge val més que mil paraules? no, matisadament. Hi ha opinions per tots els gustos, normalment depenen del camp professional en el qual es treballi. La imatge prendrà més força per publicistes, comunicadors audiovisuals i cineastes i la paraula serà primordial per professionals de la premsa escrita o el periodisme d’investigació, entre d’altres. Tot i que, hi ha consens en un nivell i altre nivell: la paraula va davant la imatge. La paraula és al centre dels conceptes per als publicistes; la intenció d’expressar la calma està plena de paraules que expliquen i que ens ajuden a representar aquest concepte. Sense la paraula res no existeix. Els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món, com deia Wittgenstein. D’aquesta manera, les imatges que no van acompanyades de cap paraula només són silenci, veurem quelcom davant nostre, fins i tot pot ser que ens provoquin per dins, però de ben segur que no entendrem aquestes imatges. Imatges plenes i tant buides alhora. Visions incompletes.
Se li atribueix a Confuci l’afirmació que quan les paraules perden el seu significat, les persones perdem la nostra llibertat. És per això que considero perillosa l’actual situació de la paraula als mitjans convencionals però sobretot a internet. La riquesa de vocabulari s’ha anat aprimant paradoxalment a la ingent quantitat d’informació de la qual disposem actualment. La interacció directa i fugaç que permeten i afavoreixen les xarxes socials i els xats, fa que la rigorositat a l’hora de comunicar-se es vagi diluint. Les paraules existeixen per a ser regalades però no per ser menystingudes ni mal utilitzades. Les persones hem de tenir present sempre que els silencis maten i les paraules poden arribar a provocar guerres, aquesta és la magnitud de la seva força, aquí rau la importància de ser primmirats a l’hora d’utilitzar-les.
Condicionen i creen la nostra vida, la nostra quotidianitat, governen els nostres pensaments i són l’eina per excel·lència per a comunicar-nos amb els altres éssers humans i amb el món. Sense paraula no hi ha vida. Hem de començar a aprendre a valorar més la paraula, cuidar-la, que vol dir cuidar la comunicació, cuidar les relacions, ergo, cuidar les persones.
La verbalitat és molt més lliure i espontània que l’escriptura. La paraula és més salvatge i produeix lapsus reveladors. El 97% de les cultures de la humanitat són orals. La literatura neix de l’expressió oral que és la primera i més important font de transmissió de coneixement. Si som bons oradors (practiquem la tranquil·litat oral i coneixem el que estem dient) podem explicar el món tal com és, ampli, mòbil, polivalent, ambivalent… davant l’estacisme de la literatura. Sense desprestigiar gens ni mica,mai-de-la-vida, la literatura és innegable que la comunicació oral és la hegemònica i camina al costat de la vida actual. Dominant el llenguatge, dominem la vida.
I finalment, la paraula en publicitat. La sublimació, la poesia, la seducció, l’emoció, la metàfora, la música, la idea. Els anuncis publicitaris són petites obres d’art que arriben a l’espectador o a l’oient i li produeixen un determinat sentiment, un estat d’ànim, definitivament, l’emocionen. Les bones peces publicitàries i literàries són aquelles que produeixen activitat cerebral a l’espectador o lector. L’obliguen a raonar i també exciten aquest raonament. Com deia Alejandro Dumas, al lector li agrada que deixem una part creativa a allò que està llegint…que hagi d’acabar la interpretació. Obrint una porta a la creació mental, al simbolisme íntim.
La paraula és el millor invent de la humanitat i hem de lluitar per no perdre allò que temem perdre. Endavant doncs amb les paraules, endavant amb la creativitat. La seva unió ens farà cada dia més lliures i més conscients.
I entre totes aquestes paraules, el mestre de vida, el senyor Broggi, ens torna a recordar que la paraula ho és tot, tant des del punt de vista cultural com des del social, i ens regala la millor ensenyança: el més important que hi ha a la vida és l’amor que compartim i les persones a les que coneixem. Amb raó Epicur és un dels meus filòsofs predilectes.

La brevetat i la durada

Em faig gran i em torno purista i vull arribar fins al moll de l'os. Fa un temps era la primera que ballava totes les versions del món, sense saber d'on venien, i ara, em faig gràcia sorprenent-me molesta per que quatre criatures plenes de piercings (i em paro aquí) entonen això del panamericano. Què hi vols fer, fume-li-gastu!. Em faig gran i em torno més romàntica, de veritat. Bé, això últim no ho tinc clar, però em sembla que sí, per resumir. Em faig gran i em vull acostar més a la perfecció, a la pulcritud, a la nitidesa. Això últim segur que és molt blanc.
Jo tenia molt poc ús de raó quan la vaig sentir per primera vegada. Gràcies per regalar-me-la Renato, quina gràcia pensar en la teva cara el dia que t'haguessin parlat del youtube. Bé, quina gràcia totes les cares, de fet. Quina gràcia em fan les cares. De pures n'hi ha ben poquetes. Com les dentetes quan passen els anys.

Avui ha estat un dia bonic.
Els divendres o bé poden ser meravellosos o bé per llençar a les escombraries, divendres desaprofitats, desendreçats, estúpids i malvestits. Avui però ha estat un divendres bonic. Quasi meravellós. Llàstima que quan et fas gran també pot ser més difícil arribar al punt més alt. Si, paradoxalment. Però no defallim en l'abrivament. No, no defallim. Ara torno. A mida que el dia va acabant, el goig s'escapoleix a través de l'aire històric. i és necessari l'esforç.

"En resumen, la tarea de estimar la longitud de la vida humana (no nos atrevemos a hablar de los animales) excede nuestra capacidad, pues en cuanto decimos que dura siglos, nos recuerdan que dura menos que la caída del pétalo de una rosa. De las dos fuerzas que alternativamente, y lo que es más confuso aún, simultáneamente, gobiernan nuestro pobre cerebro-la brevedad y la duración-, una, la divinidad con pies de elefante, mandaba a veces en Orlando; otras veces, la divinidad con alas de mosca. La vida le parecía prodigiosamente larga. Sin embargo, pasaba como un rayo. Pero hasta en las etapas más infinitas, cuando se hinchaban más los instantes y le parecía errar solo, por desiertos de enorme eternidad, el tiempo le faltaba para aplanar y descifrar los turbios pergaminos que treinta años entre los hombres y las mujeres, habían enrollado y apretado a su corazón y a su cerebro. Aún estaba perplejo con el Amor(...)cuando la Ambición lo echaba del campo, para ser echada a su vez por la Literatura o por la Amistad(...)estaba todo impregnado de invierno y nieve"
Fragment d'Orlando (1923) de Virginia Woolf traduït per Borges.
Sort de la realitat que mor com els raigs de sol quan cremen. Sort d'ella que va i bé i retorna fins al final, per tornar-se a escapar, la maleïda realitat bondadosa. Sort de la llengua i de la treva. Dóna'm, ho agafo, som-hi amb el que hagi de ser sabent de la veritat i la necessitat. Que amb fragments com aquest, hom pot relaxar-se i només desitjar la brisa de l'ombra humida, a voltes, amb tu.