Nouvelle plus dire

Diu que no ens entenem. En les distàncies curtes sí. No?
Vull més temps, preu elevat de l'expressió. Avui és l'insomni provocat i el soroll de la nevera vella. Demà comptem festa. Vull tot el que diu, in my world of fantasy won't you dance with me... la manera en la que ens movem, sense mirar a la cara, sense observar els ulls, sense menjar-nos l'espai, no va bé. D'aquesta manera rabent, has vist que totes les paraules han desaparegut i els sons s'han tancat dins d'una caixa negra i microscòpica?. Si, bé, de fet, les paraules no han desaparegut, s'han desintegrat, s'han encriptat entre xips i xarxes i cables inexistents que bloquejen terrasses i fum de cigarrets. I fulles de tardor. Piscines buides. Colors del matí. Els llençols blancs i rebregats em volen abraçar. Ella vola i altres es queden sense llum, let's dance little stranger! (there's only one more dance).
Jo també ho penso bastant. Però sempre ha estat d'aquesta manera, no és que ara s'estigui portant a l'extrem cap tendència, ni cap moviment, ni cap onada, ni cap petó. Ara tot s'ha accelerat però és tot el mateix el que s'ha accelerat i el que passarà serà que tornarà la calma, la parsimònia s'instaurarà de nou. Però la incomprensió comprensiva serà la mateixa. Vés que no es vagi massa enllà! ves! soon the music's over.
El llarg camí de quatre arbres l'ha portat a collir la flor més important: la de la bondat. No són dies de trobar el mot de la personalitat, de la intimitat. Es transforma per tornar al mateix punt n'estic segura. I demà serà un altre dia. un altre el dia.


Agafar-lo entre les paraules i posar-lo a dalt de tot per no veure res més.

Vull més temps

El Corte Inglés ha acostat la música italiana a les classes populars. No sé per que m'incomoda. La gent no sap que és una tarantella, és com quedar-se a la superfície i sempre igual. res més.
S'han de fer moltes pràctiques per la universitat amb aquest nou mètode unificador d'aprenentatge i no puc extendre'm el que voldria escrivint sobre aquest tema. També m'agradaria deixar constància que a la biblioteca privada del número 11 del carrer del Nord m'hi podria passar dies i dies sencers. Això si, amb algú que m'anés abastint de raviolis de pera i formatge, salsa roquefort i xocolata negra.
Ara m'escapo amb una biografia de'n Winston Churchill escrita d'una manera planera per Sebastian Haffner.
Jo ja us dic que em podria quedar molts dies a la biblioteca del número 11. Llàstima que mirar el mar persisteix un instant i "les primeres frases sempre són difícils: en un article de periòdic no ho són menys que en una declaració d'amor".

I tots contents

Divendres 5 de març del 2010, dos quarts de 12 del matí. A l'Autònoma de Barcelona era un matí més, un matí de principis de març, assolellat de café calent i bufanda a la bossa. Amb les amigues ens trobem al bar de la Cívica i marxem cap a la xerrada que la diputada nacional d'Unión Progreso y Democracia farà a la Sala d'Actes de la nostra institucional facultat. Lo que nos une es el DNI, bé, a dreta llei (la llei que tenim ara, la que ens emmarca sense haver-ho demanat) té raó aquesta senyora.
Però que només som autòmates racionals?, que et guanyaràs a tothom empíricament? que el teu discurs és només el 2+2 fan 4?, aquí hi ha moltes variables i jo tenia ganes de veure aquesta dona, veure si era humana o només una constitució espanyola atrotinada, potinejada i rebragada. A dreta llei i tant dreta.
Força gent davant la porta on hi havia dos agents i una agent de seguretat barrant el pas, controlant els assistents com si es tractés de la porta d'una discoteca light. Als meus veïns de facultat no els va costar massa entrar a la sala, a les 12 van començar a cridar consignes independentistes d'una violenta, amarga, enrabiada manera. Una manera que ofenia a tots els presents pacífics.
La intensitat va començar a pujar i pujar, a la discoteca light començaven a guanyar la partida els embriacs, aquests feien por i provocaven desesperança, desànim. Els moderats, els austers, aquells que fins aquell moment deien les coses sense alçar la veu, sense cridar (increpats de feixistes, col·laboracionistes, acusats de "fer el joc"...) van començar a enfurismar-se, a revoltar-se també. D'ateus i fins i tot d'agnòstics, segurament n'hi havia més que creients a la sala, per tant, no varem parar la galta, varem contestar amb la única veritat que teníem: l'argumentació que ens han donat la raó, l'emoció i l'educació.
M'agradaria pensar que tots vam quedar contents. Crec que tots vam quedar contents.
Els maleducats per que van aconseguir el que s'havien proposat, segur, de ben segur que els va sortir més barat del que realment els costava però, tranquils, tothom els ha condemnat i denunciat. I són pocs i no tenen raons. Sobretots, no tenen raons. És ben sabut que la potència sense control no serveix de res, s'estimba pel pedregar. Poden seguir cridant i protagonitzant actes estúpids, endavant, com molt bé va dir el nostre sant degà, Salvador Cardús, s'ha de garantitzar la llibertat d'expressió, però d'aquí a que la vostra expressió sigui efectiva hi ha un gran abisme. Per que aquelles, aquelles no són les maneres.
D'altra banda, els moderats (que no per això menys efectius ni menys radicals, igual de joves, amb la mateixa sang que bull) també podem estar contents, que varem demostrar que existeix una altra Autònoma, la que escolta i es fa escoltar, la que té un nord realista i romàntic, la que per parlar no necessita cridar, la que sobretot, per fer-se escoltar no necessita atacar.
El degà, si més no, pot estar tranquil, en pau, va fer allò que havia de fer. Intentant ser parcial, intentant escoltar a tothom. Per mi és un símbol de llum. Persona que escolta i escriu amb i per la orella.
La senyora diputada d'UPyD també estava contenta, ja ho crec si ho estava, baixant l'escala cap al cotxe semblava que els crits l'estimulaven. Més que contenta la senyora va marxar excitada de la meva universitat. I la veritat, companys de viatge, no podreu estar en desacord amb mi quan us dic que us ho vau montar ben malament que volent demostrar l'odi que us suscita li regaleu un orgasme mediàtic. Però que no ho veieu, colla d'estratègues de xanxa?.
Encara que no el demaneu ni l'escolteu, us donaré un consell. El pròxim dia que una persona que no us agrada, sigui pel que sigui, visiti la universitat, planteu un cartell davant del lloc on es cel·lebrarà l'acte i escriviu:
No entreu a escoltar aquesta persona per que diu això i allò i el de més enllà, no entreu a escoltar aquesta persona per que no parla com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que no pensa com vosaltres, no entreu a escoltar aquesta persona per que ha declarat tal cosa. I doneu la llibertat a la gent. Escolteu el que us dic: doneu (vosaltres....lliures entre els lliures!) la llibertat a la gent per escoltar o no escoltar a les persones... També hi ha una altra sortida: quedeu-vos al bar seguint arreglant el món, mentre ell a fora seguirà fent la seva, sense els vostres insults.