TRESOR



3 fig 1 Tot allò que és considerat com a molt preciós.



Un d'aquells racons del món, els quals, no saps com ni per què, de tant en tant et criden i et diuen:

-Ja és hora de tornar.

Plou i fa sol

La vida és un llibre.

Hi ha capítols que passen volant i alguns que comences per abandonar-los a l'acte. La vida és un llibre. Hi ha pàgines en les que et costa contenir l'emoció i en d'altres mantenir l'atenció. La vida és un llibre. Hi ha capitols sencers que consideres pèssims i d'altres, dels més brillants de la història mundial. La vida és un llibre. Sabeu què? és el llibre més apassionant de tots, la vida. Hi ha pàgines que et semblen un interminable déjà vu i d'altres que t'obliguen a fregar-te els ulls per a creure el que estàs llegint. La vida és un llibre, un llibre que de vegades arriba per sorpresa i d'altres l'estaves esperant amb candaletes desde feia molt temps... mirant i remirant l'aparador de la llibreria per veure si finalment havia arribat. La vida és un llibre. Hi ha pàgines que odies i pàgines que eleves fins l'infinit i les converteixes en la més sacra i íntima de totes les teves lectures. La vida és un llibre del qual en passes i passes i passes i passes les fulles. Pots tirar endarrera i tornar-lo a començar, però sempre hi haurà hagut una primera vegada, única. La vida és un llibre i a cadascú li agrada d'una manera diferent i cadascú te el seu autor de capçalera. Però vigileu, ja que la vida és un llibre i no és bo obsessionar-se amb cap autor o temàtica, que sempre podem descobrir noves perles tan sols llegint una mica més enllà. La vida és un llibre que pot tenir milers de formes diferents; ara arriben els digitals... bah, m'és ben igual, per que la curiositat de seguir passant pàgina ens seguirà acompanyant.
Hi ha unes pàgines que m'agrada evocar, unes pàgines de les que em vaig enamorar, sempre parlen callant. comuniquen en silenci. gràficament són precioses. diuen les coses més grans del món sense dir-les... de manera bonica i tendra

1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,

http://www.goear.com/listenwin.php?v=556e474

La brigada

Honeymoon nude.


John Currin.

...something about beauty

Personal i intransferible


Sóc una d'aquelles persones que he canviat repetidament d'opinió sobre el tema de l'avortament que un cop més és sobre la taula, cremant en l'agenda política. He canviat repetidament d'opinió fruit d'un anàlisi ràpid, superficial, poc detingut i sobretot allunyat de la complexa realitat, aquesta només la coneixen noies com les del vídeo. Un anàlisi que ha agafat pinzellades de cada una de les opinions, que aconsegueixen gronxar-me d'un cantó a l'altre del vaixell sense poder deixar de trontollar. Amb 21 anys miro els 16 i penso:
-Era una nena! son unes noietes que encara han de veure moltes coses!, però, només escriure això, faig una mica més de memòria (de fet, no cal, arriba sola) i m'adono que ja era una dona molt conscient, que feia la inconscient en negreta i subratllat.
Parlem d'allo personal i intransferible, d'allò més pur i delicat de la vida, la seva pròpia existència. Tot és un cúmul de situacions, experiències, vivències, interpetacions, creixement, entorn, socialització, esperança i expectatives. Hi ha casos en que els pares han de fer de tutors, hi ha casos en els quals no. Hi ha casos en els quals seria necessari i és impossible, hi ha casos en els que és totalment desaconsellable i la catàstrofe pot arribar. Total, que és del tot difícil legislar el que no és legislable, per tot el rerefons que se'ns pot escapar, englobant-ho tot en una llei. Però clar, la vida és un oximoron al qual ens hem d'enfrontar. No tocar la legislació i quedar ancorats en un moment determinat, sense caminar en sintonia amb la realitat fonedissa, seria plausible? o tocar la legislació per a intentar, entre d'altres, minimitzar la complicació de les dones en el que esdevindrà un dels moments més complicats de la seva existència?. Jo no m'atreveixo a posar-me a cap cantó, seguiré navegant tot i que amb el nord dins meu, més clar que l'aigua; xo és, la uniformització és perillosa.

L'únic registre de la nit




I have dreamed of you so much
You are no longer real.
Is there still time for me to touch
Your breathing body,
To kiss your mouth
And make your voice come alive again?
I have dreamed of you so much
There's no more time for me to wake up.
I have dreamed of you so much,
Have walked so much, talked so much,
Slept so much with your phantom,
The only thing left for me
Is to become a phantom among phantoms,
A shadow a hundred times more shadow
than the shadow that moves and goes on moving,
brightly, over the sundial of your life.

Ombres

És indiscutible la repercussió que han tingut i tenen els mass media a l'hora de destapar veritats ocultes, anys, dècades, endarrera. Vivim en l'època de la veritat. del destape REAL. Com amb moltes coses a la vida, que es giren de cop, ens apareix l'efecte pervers, un resultat no esperat, una externalitat negativa. Analistes de campanyes polítiques, líders en comunicació política corren el risc de veure els seus intents de presentar el millor candidat de la millor manera possible (d'enfilar una persona a l'esglaó més elevat mitjançant una minuciosa, planificada i treballada campanya), per terra com a resultat de periodistes, carnissers o venedors amb altaveus mediàtics que destapen els secrets que anys, dècades, endarrera restaven a l'ombra. El comunicador polític (i no parlo del candidat ni de l'actor institucional) s'ha de sofisticar cada dia més, aconseguint seguir enganyant, o si més no, maquillant, en un món que s'ha familiaritzat molt amb el desmaquillador express. La gent vol cares netes. La gent sap distingir cada dia més, convertint-se en millors estilistes cada dia, agafant el gust al desgranament de les garlandes polítiques.

Segurament és Obama qui actualitza el seu Twitter, segur?. Aquí comença la sofisticació, si la comunicació política del 2009, i en endavant, està ben feta, no hauríem de poder percebre si el líder parla sol o compta amb maquillatge waterproof dins el seu arsenal diari.

Segurs

"SOSTRES: La Catalunya real no vol la independència.
CARRETERO: Com va dir Salvador Cardús a l’assemblea de dissabte, tot Catalunya sap que l’única solució és la independència. Hi ha pors, indecisions i interessos perquè això no arribi mai. Però tothom sap que la independència és l’única solució possible per a Catalunya.

SOSTRES: Independència és impossible.
CARRETERO: És possible, és necessària i és molt urgent. A més a més és l’única decisió que pot prendre Catalunya: perquè per jugar a estatutets i transferències, hem de demanar permís a Espanya.

SOSTRES: Quin és el primer pas cap a la independència?
CARRETERO: Telefonar a la secretària d’Estat americana, que per cert ja sap que tard o d’hora li acabarem telefonant, i explicar-li que l’hora de la llibertat per fi ha arribat. I, naturalment, posar-li el país a disposició per si algun dia han de venir a fer exercici a Europa i necessiten lloc per aparcar."

Si, fermament posicionada i, sense complexes. No parlo d'actors polítics ni mediàtics, parlo d'acció ferma i clara, més ben dit, de conviccions, de FARS, fars que ens situen, que ens ensenyen l'entrada a casa, el caliu, la seguretat; no, no parlo de líders, ni de déus, parlo de conviccions que ens permeten viure en aquest món sense barroques esquizofrènies, viure amb coherència. En aquest cas amb la coherència catalana. Les coses pel seu nom. Com la cantarella que al company Carol tan li agrada repetir, faci fred o calor: parlo de projectes sòlids, solvents i seriosos. Som joves molt del món, molt a la última, molt plurals, molt oberts i també catalans convençuts i coherents. Necessitem una societat cohesionada i factors com els valors i els drets són motors per a la consecució d'aquest objectiu i de tots els altres. Hi ha drets molt importants i tots ajuden a fer créixer l'autoestima i l'autorealització tan personal, com colectiva, reflexionem amb el dret a decidir, no el considereu primigeni? bàsic? Si. evidentment. Qualsevol ésser humà és molt més feliç si pot decidir per si mateix. Ha arribat l'hora de les decisions, aquesta hora que ens acompanya des del primer fins l'últim dia.

Al carrer Paradís

El barri Gòtic de la deliciosa Barcelona et regala aquestes estampes. Quin goig formar part d'una història com aquesta, que segueix latent a cada racó.


La foscor, les pedres, les cases, la catedral, la llegenda que parla per si sola; tot el conjunt de bracet del sol crea uns clarobscurs que amb bona imaginació o dots d'abstracció et transporten al vell mig d'un Caravaggio o et fan somniar en les vides i les múltiples històries que van tenir lloc en aquests carrers, inevitable, te'n amares.


Antoni Gutiérrez-Rubí

Les lliçons en un gran entorn.